“La Covid-19 no és una broma”

Maya Gras és tècnica esportiva i fa molts anys que practica escalada
Judit Benages
22/01/2021 - 06:00h

L’esportista vilafranquina Maya Gras, de 35 anys, va passar la Covid-19 amb símptomes lleus, però al cap d’uns dies va quedar paralitzada mentre escalava

Vilafranquina actualment resident a Sant Quintí de Mediona. 35 anys, mare de dos fills i esportista professional. Experta en nutrició, professora de classes dirigides en un gimnàs (on també ofereix entrenaments personals), tècnica esportiva i apassionada de l’escalada, esport que practica un mínim de quatre dies per setmana des de fa anys.

Aquest era, fins a finals d’agost, el perfil de Maya Gras. Però aleshores tot va canviar. La vilafranquina va passar un cap de setmana a casa d’un home –amb qui havia mantingut una relació sentimental– on també hi havia el fill d’ell. Hi va anar perquè l’home en qüestió es trobava malament, i el va voler a ajudar “pensant que no tenia importància”. Al cap d’uns dies, però, quan ella ja havia marxat, ell li va dir que li havien fet la prova i que era positiu en Covid-19. El resultat del test va tardar una setmana a arribar.

Ella va trucar immediatament al CAP per explicar que havia estat en contacte amb un positiu, i al cap d’un parell de dies li van fer la prova. Positiva en Covid-19. En aquell moment es va adonar que el que havia fet era una irresponsabilitat i que per culpa seva es podrien haver contagiat els seus familiars. A més, la seva germana és de risc, i no parava de pensar en ella. Per sort, tots van donar negatiu excepte la Maya.

Va passar uns dies a casa amb símptomes lleus. Recorda que sí que es cansava molt més ràpid que abans i que li feia una mica de mal el pit, però que la seva metgessa li havia comentat que segurament era ansietat per tot el que estava passant. Així, no hi va donar gaire importància, tot i que recorda que va trucar en dues ocasions al CAP per dir que li feia molt mal el tòrax. La metgessa, afirma la noia, li va receptar Diazepam per als nervis.

PUBLICITAT

Més endavant (concretament, un dijous) li van fer una anàlisi de sang, que va resultar negativa. Li van donar l’alta i l’endemà divendres, com que tenia festa a la feina, va decidir anar a escalar, ja que és la seva activitat preferida i feia dies que no podia practicar-la. Ella i un amic seu se’n van anar a Lleida per escalar una via de 220 metres, una activitat que, segons explica, no li suposava un sobreesforç, ja que ha arribat a escalar vies de 600 metres. Per tant, era una activitat perfectament assequible.
En un primer moment tot va anar bé, però al cap d’uns minuts li va demanar al seu amic que comencés a obrir camí, perquè ella no sentia que el seu cos estigués al 100% i, per tant, preferia anar darrere seu perquè es notava molt més cansada del que era habitual.

Quan ja estaven a punt d’acabar, va notar com el dit se li començava a enrampar. Va fer un pas més, i aleshores va cridar el seu amic per dir-li que alguna cosa no anava bé. No se sentia les mans i havia perdut la força i la mobilitat. El noi, que és infermer, va pensar que es tractava d’un ictus, però ella li va dir que no perquè es tractava de les dues extremitats. De cop, se li va deixar anar el braç dret i ella va quedar mig despenjada.

La vilafranquina fa molts anys que practica l’escalada

Tenint en compte que s’estava fent tard, la vilafranquina va demanar al noi que truqués als bombers –ella no es veia capaç de sortir d’allà–, els quals la van rescatar. Estava patint una hipotèrmia de grau 1, ja que havia passat molta estona enganxada en una paret a l’ombra sense el paravent perquè el portava el seu company, que no podia accedir on era ella.
La Maia recorda que quan va veure els bombers va començar a plorar. “Estava aterrida. Pensava que no podria moure el cos mai més, ni anar a treballar, ni a escalar… ni res”, apunta.

Malgrat tot, van aconseguir baixar-la en helicòpter amb moltes dificultats, ja que ella no podia moure’s perquè el cos no li responia. La van portar a l’hospital de Lleida.

Allà va anar recuperant la mobilitat a poc a poc –però no la força–, i després de sis hores en un passadís va demanar l’alta voluntària. Va arribar a casa les 4 de la matinada i es va posar al llit pensant que l’endemà ja estaria bé.

Però no va ser així, i al matí no es va poder moure del llit. El cos continuava sense respondre-li i no tenia força ni mobilitat. Va trucar a una ambulància que la va portar a l’hospital de Vilafranca, on li van fer unes anàlisis de sang que van resultar correctes. “No tenia falta de potassi ni havia patit un engarrotament muscular, però tenia una inflamació pectoral axilobraquial, cosa que pot provocar una paràlisi a les extremitats, que és el que em va passar a mi, òbviament com a seqüela de la Covid-19. Per tant, això demostra que el dolor al pit que tenia al principi no era ansietat”, assegura.

A partir d’aquí, durant un mes cada tres dies va anar a l’hospital perquè les mans se li engarrotaven i, segons afirma, no va ser fins que va “muntar un escàndol” que li van fer proves. Però, de nou, van sortir bé. Després de la paràlisi del cos, també va començar a tenir problemes amb la parla, l’escriptura, l’equilibri i la memòria.

PUBLICITAT

Els metges que l’han visitat li han anat donant diferents medicacions, i ella ha decidit no prendre’s l’última, ja que li provoca espasmes. “No vull que experimentin amb mi”, diu la vilafranquina, al mateix temps que assegura que la seva doctora continua dient que el que li va passar no són seqüeles de la Covid-19, sinó que es deu al gran esforç d’escalar després d’uns dies de repòs, cosa que ella nega rotundament.

“He estat amb un esquinç tres setmanes i després he anat a escalar una via de 600 metres. Conec el meu cos perfectament, i el que em va passar té a veure amb la Covid-19. Soc esportista des de fa molts anys, i això no té res a veure amb l’esforç, amb l’ansietat ni amb res del que diu”, assegura, al mateix temps que explica que durant aquest mes de gener se sotmetrà a proves de neurologia, a banda de ressonàncies al cap i al pit, perquè la seva doctora està de vacances, i la seva substituta creu més en el fet que es tracti de possibles seqüeles de la Covid. La seva baixa laboral, a més, és per Covid-19.

Ara mateix té mal al pit, a més de petits espasmes a les mans. Així mateix, es cansa molt, a banda de tenir algun problema de memòria. Vol incorporar-se a la feina urgentment, però no és capaç de fer ni una petita part de l’exercici que feia abans. El que vol, per sobre de tot, és poder recuperar la seva vida.

Per tot plegat, la jove demana a tothom que compleixi les mesures sanitàries: “Si algú que estimes agafa la Covid-19 per culpa teva, no t’ho perdonaràs mai”, diu. “No és una broma. És un virus molt greu que als metges també se’ls escapa, i si jo porto una vida saludable, no vull ni imaginar com li pot afectar a una persona sedentària”.

La Maia reconeix que anar a cuidar el seu ara amic va ser “una inconsciència”. “M’he adonat que les persones no som conscients de la gravetat real del virus fins que ens toca molt de prop”, apunta finalment.

També et pot interessar

Comentaris