“Hem de viure al màxim, però fent cas als professionals”
La Covid-19 li va provocar a la mestra Carme Ortoll, contagiada en un dinar, una encefalitis vírica que li ha deixat greus seqüeles
La història de la mestra penedesenca Carme Ortoll (de 62 anys) i la seva companya, Noemí Martínez, podria ser el guió d’una pel·lícula, però malauradament és ben real.
Tot plegat es remunta al 8 de març, dia en què la parella va organitzar un dinar a casa seva, a Vilafranca, amb un grup de dotze amics. Durant l’àpat, ningú va parlar de la Covid-19. Aquells dies, el virus afectava principalment la Xina i, tot i que ja havia entrat a Itàlia i n’hi havia alguns casos a Espanya i a Catalunya, la gent encara feia vida normal, malgrat que al cap d’una setmana començaria el confinament.
Així, Ortoll explica que l’endemà del dinar, una amiga va dir al grup de WhatsApp que no es trobava bé. Va explicar que tenia febre i malestar, i que li sabria greu haver encomanat el constipat a algú. A partir d’aleshores, gairebé tots els membres del grup es van anar trobant malament.
Al cap de cinc dies, la Noemí i la Carme van tenir febre, mal d’ossos i cansament. La Noemí, a més, també tenia descomposició. Tenint en compte que la Carme ja patia una malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), va decidir trucar al seu metge, el qual ràpidament li va receptar antibiòtic. Ja s’havia confinat la conca d’Òdena i, tot i que gairebé no sabien res de la Covid-19, va considerar que calia actuar preventivament.
La Carme es trobava cada dia més decaiguda i, tot i que ja no tenia una febre tan alta (la Noemí sí que en tenia), van decidir, per precaució, aïllar-se l’una de l’altra”. Recorden que durant aquells dies al grup d’amics ja s’estava comentant que alguns estaven ingressats a l’hospital i que havien donat positiu per Covid-19.
Tot va canviar el dia 23 de març, quan la Carme, al voler-se a aixecar del llit, no ho va poder fer. Tampoc podia gairebé parlar, tremolava i no tenia forces per moure’s. Van estar trucant a emergències durant hores, però el sistema estava coŀlapsat. A més, ningú li va fer cas, ja que com que no tenia febre ni tos (els primers símptomes de Covid-19), els sanitaris no es pensaven que pogués estar infectada.
L’ambulància no va arribar mai, però el seu germà i els seus nebots la van carregar a pes i la van portar cap a l’hospital de Vilafranca, on va estar 35 dies ingressada. Dels primers deu dies no en recorda res. Li van fer tres PCRs. Les dues primeres van sortir negatives. Finalment, la tercera va resultar positiva.
La Noemí, mentrestant, continuava tancada a casa amb febre i descomposició –símptomes que va tenir durant tres setmanes–, però ningú li va fer cap prova. Cal dir que fa pocs dies es va fer el test d’anticossos, el qual li ha confirmat que ha passat, també, la Covid-19.
Als professionals mèdics els va resultar complicat arribar a la conclusió que la Covid-19 estava relacionada amb la patologia neurològica que afectava el cervell de la Carme. De fet, la Covid va causar-li una inflamació del cervell que va resultar ser encefalitis vírica. Expliquen que de casos neurològics provocats per la Covid-19 n’hi han hagut, però amb el mateix quadre clínic que Ortoll només se n’han notificat quatre a tot l’Estat. Així, un cop van començar a administrar-li el tractament adequat, la situació va anar millorant.
Ortoll està molt agraïda a tot el personal de l’hospital, sobretot a l’equip mèdic que la va portar, liderat per la doctora Catena: “El que passen ells perquè nosaltres ens en sortim no ho sap ningú. El tracte va ser exquisit”.
Al cap de 35 dies d’estar ingressada, els metges li van donar l’alta i la van avisar que la rehabilitació seria llarga i dura. Sobre això, la parella explica que els metges li van preguntar a la Noemí si la Carme era una persona depressiva, cosa que va negar rotundament. A l’hospital, malgrat això, tot el dia plorava.
“Necessitava veure la meva família. Emocionalment estava molt tocada, i per això em van enviar cap a casa i no a un centre sociosanitari”, diu la Carme, a la qual cosa la Noemí afegeix: “La part més dura de la Covid-19 és que no pots cuidar la persona que estimes. Saps que és a l’hospital i que rep un bon tractament, però tu no pots ser-hi. És duríssim. Ella havia de venir a casa a refer-se, no hi havia cap més alternativa”.
La tornada
El retorn de la Carme a casa va ser complicat. Va entrar en un programa de rehabilitació post-Covid-19 de l’Institut Guttmann que va durar dos mesos i, a més, tenien el suport d’una jove vilafranquina fisioterapeuta, Lara Cuscó, a qui estan immensament agraïdes per haver-li ensenyat a ser més autònoma.
A banda de la rehabilitació motriu, cada dia feia rehabilitació neuropsicològica durant una hora amb activitats a l’ordinador per activar l’aspecte mental. La Carme recomana aquests exercicis (amb els quals encara ara passa força estones) a tothom per activar la ment. De fet, actualment continua la rehabilitació neuropsicològica i motriu a l’Institut Guttmann. A banda de les seqüeles físiques que li ha deixat, avui en dia la parella sap que l’encefalitis vírica provocada per la Covid-19 li ha alterat la memòria immediata i la funció executiva a la Carme.
“La recuperació serà llarga: ha d’aprendre moltes coses de nou, però ho farem”, diu la Noemí, que apunta que el més important del seu paper com a companya de la Carme no és “fer-li les coses, sinó que pensi com es fan i ensenyar-li seqüències perquè recordi tot el que ha de fer, com ara com s’ha de dutxar, o posar-li els taps del xampú i del gel de colors perquè els diferenciï; són petites ajudes que li van bé”. La Carme hi està d’acord: “El que fa és pedagogia. El que jo feia a l’escola amb els meus alumnes, ara ho està fent amb mi. Fa anys que no puc viure sense ella, però ara encara menys”.
La Noemí somriu i afegeix: “El cervell necessita molta cura i paciència. La Carme està molt millor que al mes d’abril. Per tant, a poc a poc anirem fent”.
Els dissabtes, per exemple, ja tenen una rutina marcada. Des del final del passeig Rafael Soler, on viuen, van cap al centre de la vila amb cadira de rodes, perquè la Carme no pot caminar una distància tan llarga. Fan un tomb i a les 20h van a veure els Músics per la Llibertat. “No vull perdre aquestes petites rutines. A les nou me’n vaig al llit, perquè el meu cervell ha de descansar. Dormir o descansar m’ajuda molt, tot i que després em fa molt mal el cos d’estar massa hores estirada”, apunta somrient.
Explica que l’aïllament se li ha fet molt feixuc: “El més dur ha estat no poder abraçar la gent que m’estimo, sobretot a la meva mare. Jo soc una persona molt entregada emocionalment, i ara hem de viure en una bombolla, sense poder tocar ningú. Això em costa”.
“S’ha de viure al màxim que es pugui cada dia, però escoltant els professionals i seguint les recomanacions de distància, mascareta, higiene i ventilació. Però no per això hem de deixar de relacionar-nos amb qui més estimem. No ens podem abraçar, però sí mirar-nos. I sovint les mirades ho diuen tot”, afirma, com a conclusió final a partir de la seva experiència.
