“La sabata usada és la que porta impregnada tota una biografia que el propietari ha recorregut durant un temps”

Xavi Gonzàlez
30/10/2020 - 23:18h

Entrevistem Xavier González-Solís Bou, llicenciat en filosofia i tècnic superior en escultura que, fins al 8 de novembre, exposa a la sala dels Trinitaris de Vilafranca

“Soc filòsof per defecte i artista per elecció”. Així és com es defineix aquest barceloní que des de fa 10 anys està establert a la Rovira Roja (Sant Martí Sarroca), on té el taller. Fins al 8 de novembre es pot visitar l’exposició que, sota el nom “Estatambestat/Estatcontraestat”, presenta a la sala dels Trinitaris de Vilafranca. Una mostra composta per 10 elements artístics que van des de la videocreació fins a la performance, l’escultura, la instal·lació i el gravat i que tenen com a eix vertebrador l’ús simbòlic de la sabata usada. Precisament dijous que ve inaugura una extensió d’aquesta exposició a la galeria Contrast de Barcelona on encara té més presència el tema de la Covid.

Què s’hi pot veure, a la seva exposició?
Aquesta és una exposició que s’havia d’inaugurar abans de la pandèmia, i justament es va haver de desplaçar per tot el que està passant. Com que la pandèmia ens està condicionant més de la meitat de la nostra vida, vaig pensar que hi havia de sortir d’alguna manera, en ser una mostra de caràcter contemporani, i que no es podia obviar. Aquesta seria una de les dues parts, on plasmo tota una reflexió. D’altra banda, hi ha la part que respon al títol de l’exposició, en què tracto la resposta ciutadana després dels fets de l’1 d’octubre.

Així, doncs, el títol de l’exposició té aquest rerefons?
Exactament. Només cal que es posi el verb haver en passat. Llavors podem llegir “ha estat embastat” i “ha estat contrastat”, i ja podem dir que no queda cap dubte sobre la resposta de l’Estat espanyol en una reivindicació històrica.

S’ha adonat que si se’n fa una lectura ràpida surten diferents significats?
És això que dèiem. Fonèticament ens porta aquesta contundència. Ja no queda dubte de la resposta, i veurem a partir d’ara què fem. El cert és que hi ha hagut una situació embastada i contrastada de forma claríssima.

La sabata és la protagonista de la seva obra. Per què?
La sabata vertebra tota la meva obra pràcticament des de fa 25 anys. Quan estava estudiant escultura vaig buscar un objecte que estigués molt connectat històricament i que fos molt proper i vaig arribar d’una manera deductiva al volum de la sabata i al seu concepte. Em refereixo a la seva història segons el que he pogut anar esbrinant. Una sola sabata presenta tota la humanitat, i és l’instrument que pot resumir la biografia humana en general. El que jo no sabia fa 25 anys és que el concepte en si seria tan profund i podria donar per a tant.

PUBLICITAT

I que li obriria molts significats possibles.
A les meves primeres exposicions vertebrades a partir del concepte de sabata usada, realment no m’ho imaginava gens. La història mateixa és molt rica, i ara ens costa molt d’entendre que anem calçats des de fa quatre dies i que la humanitat, fins a la revolució industrial, ha anat descalça. I que només les classes privilegiades anaven calçades, com a mostra de poder. Ara bé, les sabates que usaven no eren per anar pel carrer, sinó per figurar, i no pas per caminar. Hi ha una dada que em sembla molt interessant: no és fins a finals del segle XIX quan es diferencia la sabata esquerra de la dreta. Fins llavors eren indistintes. Això ens dona la dimensió de l’adaptació al caminar. Allò no era un instrument per caminar ni per treballar. D’altra banda, encara hi ha una bona part del món que va descalça i no necessita sabates, i fins i tot, quan les porten, se’ls compliquen les coses. Aparentment sembla que les necessitem, però no es veritat perquè quan portes uns mesos caminant descalç se’t fa una petita durícia, molt fina, de tal manera que continues sentint la temperatura i la textura, però les pedretes o qualsevol problema orogràfic no t’afecten.

Per quin motiu li interessa que les sabates estiguin usades?
La sabata usada és la que porta impregnada tota una biografia que el propietari ha recorregut durant un temps, i això queda. A la vegada, he jugat amb el concepte de l’inconscient, de tal manera que a la sabata costa molt veure les modificacions internes i ho has de fer pel tacte, perquè visualment no hi arribes. Queda un registre absolut d’aquesta petjada sostinguda en l’objecte que es va modificant per fora, però també per dins. Això és molt ric, i més quan ho puc objectivar posant a l’interior de la sabata escaiola o resina que fa de motllo. Després obro la sabata i obtinc una peça que es diu ‘buidat’ en escultura on es veuen els dits tots ben marcats.

Com s’ho fa, per aconseguir-ne tantes?
Ara mateix tinc un bon estoc i em va molt bé a l’hora de treballar. Vaig començar fent unes targetes que repartia pels centres d’art contemporani amb el meu telèfon. Allà hi deia que buscava sabates com més usades millor, i la resposta va ser fantàstica. Molta gent em va trucar, especialment artistes o literats. Gent de la cultura que entenia el repte i que era capaç d’enviar-me sabates usades. En aquest sentit hi ha un cert pudor, perquè les sabates, un cop usades, fan olor de mamífer i registren les suors i tot el que les envolta. Realment, quan les demano hi ha molta gent que s’atreveix a donar-me-les ben usades, i això és la base de tot.

PUBLICITAT

A què es refereix quan diu “descalços estem en el món, calçats estem sobre el món”?
Respon molt bé, com a símbol, a la societat que tenim ara. Una societat capitalista, lliberal i salvatge que és inconcebible en un món on es pugui anar descalç. Diuen que els alts executius japonesos fan reunions descalços. En aquella cultura, com en la islàmica, per entrar als llocs cal treure’s les sabates. És com un senyal de connexió i de respecte. Als occidentals ens costaria molt imaginar-nos una reunió anant descalços. Tenim molt integrada aquesta distància que denota el fet d’anar calçats. És una defensa psicològica.

A banda de les sabates, quins altres materials utilitza per fer les seves obres?
Sempre que puc utilitzo els materials més simples que es poden trobar. Si puc utilitzar escaiola de la més bàsica, ho faig. A l’exposició hi ha també un mòbil que està fet amb ferros corrugats, que són els més bàsics de la construcció. La part que tracta la pandèmia està feta amb totxanes industrials. Però no sempre puc treballar amb els materials més simples. Quan faig gravats amb la piconadora he de fer servir paper de gramatge de qualitat, sinó, és destrossen.

Per quin motiu va escollir instaŀlar-se al Penedès?
Vaig trobar la possibilitat de tenir un taller tal com buscava. Jo havia passat molts anys a Canàries com a professor de filosofia, i havia tornat a Catalunya. Va ser quan em va sortir la possibilitat de traslladar-me a una terra fantàstica com el Penedès, que té una qualitat enorme paisatgística. Així com la Costa Brava va morir d’èxit als anys seixanta i setanta i està completament destrossada a nivell arquitectònic, al Penedès encara hi ha molts espais que tenen una virginitat fabulosa.

També et pot interessar

Comentaris