“Busquem emocionar la gent amb l’aire de les flautes”
Entrevistem Iris Mañà, component del quartet de flautes de bec, Windu, que diumenge actua a l’Auditori de Vilafranca
Aquest diumenge, a les 7 de la tarda, continua la temporada de música a l’Auditori de Vilafranca amb Windu i el seu darrer treball, ‘Wind (A la recerca del vent)’. El grup va ser creat el 2016, quan va estrenar el primer espectacle, ‘Under Construction’. Windu és un inusual quartet de flautes de bec que combina repertori històric i actual amb una posada en escena interessant i contemporània. Els seus components són Eloi Fuguet, Eva Jornet, Marcel Leal i Iris Mañà. Precisament arran de l’estrena, el 3d8 ha parlat amb aquesta última
.
Podríem afirmar que el seu no és un simple quartet de flauta de bec?
Efectivament. Nosaltres hem volgut sortir de la imatge tradicional d’un concert de música clàssica on tothom s’imagina que hi ha un quartet clàssic amb persones vestides de negre, assegudes, fent un concert d’una hora amb un repertori d’una època determinada. Hem volgut trencar tot això, i el nostre espectacle barreja escenografia i molts tipus de música i estils diferents. Per aconseguir-ho tenim un director d’escena, una coreògrafa, una persona encarregada del vestuari i un tècnic de so que ens han ajudat en tot aquest procés de trencament per poder crear una cosa que als espectadors no els deixi indiferents.
Malgrat que no són actors, interactuen amb el públic?
Sí, però hem hagut de readaptar algun espai de l’espectacle a la situació actual, amb la Covid. La nostra primera intenció era tenir molta més comunicació amb el públic i interactuar encara més del que ho farem. La intenció hi és, però val a dir que mantindrem totes les mesures de seguretat.
Com definiria el seu repertori?
Trencador i innovador. Tenim un repertori molt variat que ofereix molts estils diferents per poder connectar amb tothom i crear un espectacle dinàmic. Busquem emocionar la gent amb l’aire de les flautes. El públic quedarà sorprès.
Quin és el resultat d’un espectacle que fusiona la música de flauta de bec amb l’electrònica?
Doncs és un pèl sorprenent, perquè a simple vista són dos conceptes que ningú relacionaria. Funciona molt bé perquè comporta donar un aire actual a un repertori clàssic. L’experiència del nostre primer espectacle, que ja experimentava aquesta fórmula, va ser molt positiva, i esperem continuar en la mateixa línia.
La família de flautes de bec és àmplia?
Podríem dir que la flauta de bec és l’instrument desconegut, malgrat que tothom la coneix perquè és la típica flauta de l’escola. Ara bé, la realitat d’aquest instrument té molta amplitud. Nosaltres tenim una família molt gran. A la família barroca ja són quatre flautes estàndards que, depenent de l’època, encara s’amplien, per exemple, si anem a parar al Renaixement o a l’Edat Mitjana. Totes tenen flautes especialitzades. A banda, tenim les flautes que van d’un extrem a l’altre en la sonoritat: des de les més greus, que poden arribar a fer dos metres, fins aquelles més agudes que poden fer tan sols quinze centímetres.
Vostès són virtuosos de la flauta de bec?
Ho intentem. Virtuosos potser no és la paraula, però el que volem és oferir la màxima amplitud de les possibilitats que la flauta de bec pot donar.
Quin protagonisme té el vent en el seu muntatge?
El vent és el fil conductor de l’espectacle. S’origina a través de l’aire de les nostres flautes de bec. El vent s’expandeix per tot allò quotidià que veiem cada dia, des de la roba penjada que s’està assecant, passant pels arbres quan es mouen amb les ràfegues de vent, un vent que ens permet viatjar a través dels avions. I per això fem un viatge per diferents continents.
Ara estrenen a Vilafranca, però l’espectacle s’havia de fer públic abans del confinament.
Ho teníem tot preparat per a abans de Setmana Santa, però va arribar el confinament. Hi ha una anècdota molt curiosa: quan va passar tot això nosaltres estàvem de residència a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, i ens va agafar el cap de setmana en què teníem tota l’escenografia preparada dalt de l’escenari. Ho vam haver de deixar tal qual. Per sort, les flautes ens les vam emportar, i al cap de tres mesos vam tornar amb tot tal com ho havíem deixat. Per nosaltres va ser una imatge i una sensació impactant.
I després de Vilafranca?
Ja tenim alguns auditoris que s’han interessat pel nostre espectacle, com són Sant Cugat o Vilanova i la Geltrú, però també passarem per Castelldefels, Madrid o les illes Canàries.
