De la recuperació de la gralla a Vilafranca (II)
Aquesta setmana publiquem la segona part d’un inèdit reportatge de Joan Cuscó i Clarasó sobre la recuperació d’aquest instrument
Hi ha dues anècdotes que són iŀlustratives de com anaven les coses en aquest tercer terç del segle XX. La primera és la que conta Ton Rubires en dir que l’any 1958 van substituir les flautes amb què havien començat a acompanyar el Ball de Bastons per una qüestió de potència. La segona ve de la mà de Jaume Rafecas, que narra que quan en decidir que calia disposar d’un graller propi per a la colla un dels companys va dir: “I això no ho podria tocar algú de nosaltres?”. I aquest això era la gralla.
De l’instrument
Hi havia, doncs, un problema greu. No es trobaven gralles noves ni tudells, i no hi havia botigues on comprar inxes de gralla. I aquest va ser un primer repte no gens fàcil, però va començar a quedar solucionat quan Xavier i Pau Orriols, enduts per la demanda, van començar a fer gralles seques i inxes a l’obrador Palmerar l’any 1976.
La situació va millorar quan a Vilanova es van començar a fer gralles, tudells i inxes, però també perquè a Vilafranca gairebé tots els grups tenien un membre que feia inxes de gralla, els quals n’havien après de la mà de Ramon Santís i Xavier Bayer.
Va ser a partir de les gralles Palmerar que el torner vilafranquí Miquel Mañé (pare del graller Eduard Mañé) va voler fer unes gralles per als seus fills. Va ser un instrument copiat de la gralla vilanovina, però al qual donà un acabat de dolçaina per no haver de posar-hi argolles metàŀliques. D’aquestes gralles se’n van fer unes quantes, que Eduard Mañé també utilitzava als cursets que feia arreu del Penedès (Calafell, Torrelavit, Piera…). Miquel Mañé també va fer tudells que, en aquest cas, no eren soldats (com és habitual), sinó tornejats i d’una sola peça. Aquests tudells foren consensuats amb Ramon Santís per poder-los usar amb les seves inxes.
Un nou pas es va produir quan Jordi Tomàs –amb el suport de Nani Recasens– va treure la primera fornada de gralles seques i, amb ell, Xavier Què va començar a fer inxes de gralla per comercialitzar-les, un fet que també coincideix amb el moment en què Enric Martí torna d’Alemanya i comença a fer timbals a Torrelles de Foix. Jordi Tomàs va treure les primeres gralles seques l’estiu del 1987, i el 1992 va presentar al castell de Sant Martí Sarroca el seu model de gralla de claus. De la seva banda, Miquel Mañé va passar els plànols i la informació sobre els seus tudells a Xavier Què.
Dels enregistraments
El programa de la festa major del 1976 incloïa el single Les Gralles, en el qual es recopilaven les quatres músiques bàsiques dels castells: la Tocada del Castell, les Matines (o Matinades), el Tomb de processó i la Pasacalle o Vermut, interpretades per l’Escola de Grallers de Sitges.
Aquesta iniciativa respon al fet que en aquella dècada del 1970, des de Vilafranca, hi havia un necessitat de tornar a posar en un bon lloc la gralla i la seva música. I hi van ajudar tant els esforços a fer-ne difusió i enregistraments com la creació del concert d’instruments d’inxa i del ball de gralles (com hem tractat en altres articles), que obligaven els grallers a fer un esforç més important. Al mateix temps, que la festa major fos un lloc de trobada dels vells grallers amb els nous i de les noves colles de grallers del Penedès i de Barcelona –i un bon moment per escoltar i aprendre d’instruments germans com la dolçaina i la gaita– era un fet molt important.
A aquest single, de sobres conegut, hi hem d’ajuntar un LP que sol passar desapercebut: el que va enregistrar el cantautor Josep M. Picas l’any 1979 i que compta amb els arranjaments d’Edmon Colomer. Un LP que porta un títol ben significatiu per a l’època: Obrim les finestres, el qual ens recorda el que en aquelles mateixes dates escrivia Norbert Bilbeny sobre la necessitat de renovar el món de les dies i de les sensacions. De treure la pols a la consciència i d’obrir-nos i donar-nos a la vida i a la festa.
L’any 1981, al llibre Filosofia i destrucció, Bilbeny hi deia: “La poesia i la filosofia són la vida que passa pel pensament. Però la vida és al carrer. (…) Torna novament el pensament al carrer. Cada vegada colpeix més fort l’experiència dels sentits. Els sentits sostinguts només com a sentits. (…) Així, es tracta de copsar el fenomen de la llibertat i de realitzar-la; de fruir la utilitat del llenguatge i d’aprendre’l. (…) El mètode filosòfic cercaria més les possibilitats de la consciència que els objectes de coneixement”. Es tracta de reivindicar el carrer com a espai vital i de posar en acció de les idees, el cos i el desig. De fugir de la foscor franquista. De crear una cultura catalana arrelada però forta.
Aquesta és la diferència abismal entre aquest enregistrament i els discs dels Romeas –que eren una manera de salvar els mobles, és a dir, de no perdre el que ja gairebé s’havia perdut–. Ara, tocava reivindicar i fer viure la música. Tant des del món de la Nova Cançó com des del de la gralla. I és per això que al tema Festa Major, que és el que obre el disc, Picas hi diu: “Amb la tronada, comença la festa, la gent contempla com surten els balls; visca Sant Fèlix, obriu les finestres, que entrin els aires de la festa Gran”. I és on participen els Grallers de Vilafranca interpretant el Toc de Matinades, l’Àliga, la Boja, el Toc de Castell i el Toc de Vermut.
Joan Palau i Jaume Rafecas (a les gralles de claus) i Guillem Noya (al timbal) van enregistrar, per primera vegada per uns grallers vilafranquins, aquestes músiques de la festa major de Vilafranca. No es tractava de fer-ne un document històric sinó de donar-los nova vida (com la Companyia Elèctrica Dharma va fer incorporant la gralla i interpretant diverses músiques tradicionals des de l’any 1978 a L’àngel de la dansa). Ara, la gralla començava a veure que podia tenir nous papers. Les músiques dels Grallers de Vilafranca foren enregistrades al local d’equips de sonorització que Jaume Girona tenia al carrer de Santa Magdalena de Vilafranca, que era el local d’assaig de Pep Picas. Un nova –i molt jove– generació de músics sortia al carrer.
Cap a la “normalització”
Al programa de la festa major de Vilafranca del 1980 hi llegim: “A la vila actualment hi ha una bona colla de grallers i la majoria molt joves”. Certament, a partir del 1980 hi ha un nou planter de grallers i timbalers molt joves. A poc a poc, aquesta explosió va anar concretant-se en la creació de diverses colles estables. Si durant la dècada del 1970 tots els nous grallers de la vila s’agrupaven dins els “Grallers de Vilafranca”, a partir del 1980 les coses comencen a reorganitzar-se. D’una banda, neixen els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar (Jaume Rafecas, Joan Palau, Pep Planas i Guillem Noya); de l’altra, la resta de membres dels Grallers de Vilafranca segueixen tocant i formant colles (com la Fàtima Rios, Fèlix Sàbat, Pere Galofré i Eloi Martí) i comencen a sortir noves fornades de grallers i timbalers que, amb només cinc anys, donaran lloc a diverses colles: Vilagrallers de l’Olivera (Joan i Lluís Parellada, Miquel Benito, Joan Guixeras); Grallers de l’Artús (Jordi Sellarès, Lluís Udina, Jordi Guillén, Joan Guixeras, Enric Alegre i David Boada), Grallers de Sant Pere de Riudebitlles (Enric Alegre, Miquel Rafecas, Joan Guixeras i Josep Comas), Grallers del Vi Ranci (Els Vernets) (Xavier Bayer, Joan de Déu Reyes, Cèsar Rodríguez, Jordi Tomàs, Xavi Román i Joan Montserrat), els Ulls Caiguts (Ignasi Recasens, Joan Guixeras, José Luís Martínez, Eduard Mañé i Eloi Martí), Grallers dels Falcons (Josep Anton Serret, Jordi Guillén i Aureli Ruiz), Grallers de l’Atzavara (Lluís i Joan Ramon Bullit, David Miret, Lluís Tetas, Oriol Batet i Oriol Palau), Els Estornells (Pere Albornà, Dolors Queralt, Joan Cuscó, Joan Terrades, Carles Senabre), Grallers Montònec (Joan Cuscó, Pere Mongay, Oriol Codorniu, Cesc Vilarrubies, Josep M. Feliu, Raimon Coll i Lluís Giménez)…
Fet aquest repàs, però, s’ha de dir que hi va haver també colles amb poca duració i grallers que van participar en diverses formacions d’una manera més o menys continuada o que van canviar de colla (però no pertoca, en un article com aquest, fer la cronologia exacta d’una moviment que va ser molt espontani, molt inquiet i molt transversal).
Que les coses havien començat a canviar és ben clar en la consolidació de l’aprenentatge de la gralla a la vila i a la comarca, però, sobretot que el 1981 la Colla de Mar vagi actuar al Festival de Música Mediterrània (a Mallorca), la participació de quatre colles locals entre les 32 que van actuar a la II Trobada de Grallers de Catalunya celebrada a Valls l’any 1982 (els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar, Grallers del Vi Ranci, els Vilagrallers de l’Olivera i els Grallers de Vilafranca). També que aquell 1982 l’Ajuntament de Vilafranca reedités en forma de llibre els articles d’Antoni Insenser sobre el folklore i les músiques de la festa major que s’havien publicat a la Revista Musical Catalana a principis del segle XX i que durant la Novena de la festa major del 1983 la Colla de Mar va suplir les llibertats d’orgue d’un dels dies per tocar (al costat de l’organista Lluís Mas) la Cançó de Sant Ramon i Trumpet Tune i Trumpet Voluntary de Henry Purcell arranjades per a gralla i orgue per Bernat Rövenstrunck (amb Jaume Rafecas i Pep Planas a les gralles).
De l’ensenyament
Un fet que es comença a desplegar és el de l’aprenentatge de l’instrument. Certament, són uns anys amb molt d’autodidactisme, com recorden Jaume Rafecas, Lluís Bullit i Joan Guixeras, i de recerca de repertori, el qual comença a tenir diferents orígens: les músiques dels balls del seguici festamajorenc (que són a la base de tot plegat); el repertori que hom escolta a Joan Blasco (com el Vals Valencià) i dels Gaiteros de Estella; peces de la Companyia Elèctrica Dharma i d’Al Tall (com Nit de Llampecs, La presó del rei de França i el Cant dels Maulets), una petita part de l’antic repertori (sobretot dels Grallers Els Taboles de Vilobí (escrit per Francesc de Paula Bové) i del compositor vilanoví Josep Olivella; una part del que havien escrit antics grallers com Jaume Mercader l’Astó” del Vendrell i una part de repertori transmès per Pere Galofré Peret del Pla (tant a la Colla de Mar com als Vernets); de nova creació per grallers o músics locals (Xavier Bayer, Manel Rius, Paton Soler, Gregori Martínez, Ramon Alonso, Jaume Vidal…)… Un altre fet singular dels anys vuitanta és la translació de músiques d’una festa a una altra, ja sigui per la popularitat adquirida (com les músiques de la Patum de Berga per als Balls de Nans de Vilafranca) o per l’incipient establiment de contactes entre les noves relacions entre els joves sonadors (com l’ús de melodies de Vilafranca en els entremesos de Tortosa per l’intercanvi de Joan Cuscó i els joves dolçainers Llampec Nois), com vam descobrir en escriure el llibre El seguici festiu de Tortosa. Músiques per a dolçaina i percussió (2008). Un intercanvi de músiques que demostra la precarietat en què tothom es movia en aquest període i la manca de repertori que hi havia. Com recorda David Miret, s’escoltaven molt els altres grups: “Agafàvem melodies, ni que fossin d’origen més cèltic, i les adaptàvem. Intentàvem tocar a tres veus”.
Sobre l’aprenentatge a Vilafranca hi va haver un projecte amb continuïtat arriba de la mà de l’Associació de Veïns del Poble Nou i de l’Associació Arrels (que tenia com a objectiu potenciar les capacitats artístiques de les persones, estudiar i posar en valor el folklore i ser un agent de dinamització cultural), ja que és amb el seu suport que entre els anys 1979 i 1984 Jaume Rafecas fa tallers d’introducció a la gralla (en els quals s’hi van formar, per exemple, Jordi Sellarès, Lluís Udina, Joan de Déu Reyes, Ramon Santís, Cèsar Rodríguez….). Rafecas també fa tallers a l’Escola Estalella Graells (on portarà Eloi Martí a fer-hi classes de timbal i Joan Cuscó a substituir-lo en les classes de gralla) i en altres poblacions de la comarca, com Ordal. També Xavier Bayer fa cursets en aquests inicis de la dècada del 1980 (amb qui van prendre lliçons Joan Cuscó, Lluís Bullit….) i Joan Cuscó els farà com a activitats extraescolars a les escoles Sant Elies i Sant Ramon, i també a la comarca (les Cabanyes, la Ràpita, Sant Cugat Sesgarrigues, Llorenç del Penedès, Vilobí del Penedès, Santa Margarida i els Monjos…). En el cas del timbal, hi ha les classes particulars que donava Guillem Noya (amb qui es van formar Xavier Román i Oriol Palau, per exemple) i les que donà Eloi Martí (a Vilafranca o a la Ràpita).
Certament, cada colla va ser, també, un espai de formació de nous grallers i timbalers, i altres grallers també van fer alguns cursets. I a partir del 1982 tots plegats disposàvem del primer Mètode de gralla de Francesca Roig i Jaume Arnella (que és la síntesi i ampliació de les lliçons i materials que a la dècada del 1970 s’havien publicat a la revista Gralla).
No podem obviar, com recorda Xavier Román, que durant els assaigs es parlava de la gralla, del repertori, dels instruments perduts (com el sac de gemecs i les gralles de claus)… I, de fet, va ser dins el nucli dels Vernets que, el dia 13 d’agost del 1983, es va presentar la recuperació del sac de gemecs en un concert al claustre de la Trinitat en què Jordi Tomàs i Xavier Bayer van tocar la manxa borrega, Joan de Déu Reyes la gralla, Cèsar Rodríguez el flabiol i Xavier Román el timbal (a mode de cobla de tres quartans). Uns assaigs que, com els tallers de construcció d’inxes i moltes classes particulars, es feien a les cases dels professors.
Dels Falcons de Vilafranca
Si volem deixar establertes unes línies generals, tampoc no podem pas obviar el paper que hi van jugar els Falcons de Vilafranca. Una de les necessitats bàsiques d’un músic és tocar i tenir uns moments per a fer-ho, així com reptes. Els Falcons oferien aquest espai i aquests reptes. De fet, al voltant dels Falcons s’hi van moure la pràctica totalitat de nous grallers vilafranquins i s’hi va crear un lloc d’aprenentatge i també un lloc on tocar molt. El primer graller dels Falcons va ser Ton Rubires (en actiu fins a l’any 1963), que els va acompanyar durant la festa major del 1960. L’estil dels falconers vilafranquins, enfront del que hi havia abans de la seva creació, i la seva incorporació a les cercaviles, reclamaven que tinguessin un acompanyament musical d’acord amb el context on actuaven. I és per això que de seguida van incorporar la música de gralla. De fet, el repertori que ha acompanyat les seves figures fins fa ben poc (2019) és un bon exemple d’allò que s’aprenia a cavall dels anys 70 i 80 del segle XX (a Vilanova per a l’Estrella, el Burgos per a la Pira, el Gener per a l’Escala, el Vermut de Barcelona o de Manlleu per als pilars de tres…).
Des de l’any 1979 els Falcons són un lloc a tenir molt en compte pel món de la gralla vilafranquí. Totes les primeres generacions de grallers hi van passar com a colles o a títol personal. El primer nucli de grallers dels Falcons prové, sobretot, del grup de Vilagrallers de l’Olivera (amb alguns Grallers de Vilafranca, com Nani Recasens). Un any 1979 en què Jaume Vidal va escriure la Marxa dels Falcons de Vilafranca (que avui és una de les peces més tocades arreu de Catalunya). Cal tenir en compte que el canvi va ser gran, ja que, com llegim al programa de la festa major d’aquell any, fins aquell moment els Falcons eren l’únic ball de la festa major que no portavs acompanyament de cap tipus: “Podria provar-se d’acoblar-hi la música de la moixiganga penedesenca o de la Muixeranga d’Algemesí”. I, actualment, la música de la Muixeranga forma part del seu repertori per acompanyar la Torreta (de la mateixa manera que per als pilars i per als castells nets s’utilitza el Toc de Castell).
Com a colles (i entre els anys 1981-1985) podem citar: els Vilagrallers de l’Olivera, els Grallers de l’Artús, la Colla de Mar i Els Vernets. Entre els grallers, Jaume Trius, Joan Guixeras, Eduard Mañé, Miquel Benito, Xavier Padullés, Raimon Ruiz, Nani Recasens, Eloi Martí, David Boada… A partir del 1983 s’hi consolida un petit grup que ja s’anomena “Grallers dels Falcons”, amb Aureli Ruiz (timbal), Josep Anton Serret i Jordi Guillén (Gralles), al qual, l’any 1985, s’hi afegeixen Joan Cuscó, Josep M. Feliu, Pere Mongay i Cesc Vilarrúbies i, després Oriol Codorniu i Lluís Giménez.
Sobre aquest entorn cal remarcar algunes coses. Primer, que molts dels grallers que hi passen acaben fent de falconers (i alguns deixen la gralla per sempre); segon, que els Falcons permeten tocar moltes hores l’instrument i obliguen a treballar repertori per a les cercaviles; tercer, que hi ha una trobada entre grallers de diferents generacions que parlen sobre com fer les veus, com aprendre repertori…; quart, que els aniversari també són un moment de trobada amb grallers de fora (sobretot amb els membres de Les Gralles del Baix Penedès amb Jaume Vidal i Vidal al capdavant); cinquè, de voltar pel país.
Dels Castellers de Vilafranca
En aquells anys, la majoria de grallers tenien un bon grapat d’actuacions, i això era molt bo perquè un instrument s’ha de tocar moltes hores, a l’assaig i al carrer. La música és un cos a cos del músic amb l’instrument (amb la gralla d’una manera molt clara) i amb el seu context. Apropiar-se un instrument i convertir la música en musicalitat són milers d’hores.
Aquells anys es tocava moltíssim i s’acompanyaven uns Falcons i uns Castellers que també donaven projecció als grallers de Vilafranca. Cada volta hi havia més festes i els Falcons de Vilafranca, els Castellers de Vilafranca i els Xicots de Vilafranca eren colles que en aquell moment feien moltes actuacions. A més, el grup d’animació Rovell d’Ou estava, també, en un moment àlgid fent cercaviles arreu del Principat i d’Aragó. Jaume Rafecas té ben clar que del centenar d’actuacions que feia la Colla de Mar en aquella època, la meitat eren amb els Castellers de Vilafranca, i l’altra meitat eren per compte propi. De fet, sobrepassar el centenar d’actuacions era una cosa que havíem fet uns quants grallers.
Gràcies a la nova dinàmica festiva, a la puixança dels Castellers i a la necessitat de tenir més estabilitat per a la colla, Jaume Rafecas va poder restablir un pacte entre els Castellers de Vilafranca i tres de les colles existents que permetia a ambdues parts major estabilitat i reciprocitat: des de l’any 1984 tres colles acompanyarien els Castellers de Vilafranca de manera gratuïta a canvi de disposar un local d’assaig i del suport de la colla: els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar, els Grallers de l’Atzavara i els Vernets (i l’any 1986 la colla de l’Atzavara va cedir el seu lloc als Grallers de l’Artús). Per contra, la fórmula dels Falcons de Vilafranca i la dels Xicots de Vilafranca va ser la de crear una escola o colla pròpia. En el cas dels Xicots, sota el mestratge de Carles Esteve i en el cas dels Falcons, primer, sota el mestratge Josep Anton Serret (gralla) i Aureli Ruiz (timbal) i, després, de Joan Cuscó (gralla) i Cesc Vilarrúbies (timbal).
Un nou context
Entre 1985 i 1995 ja hi ha una nova dinàmica. Cada colla genera nous intèrprets i nous projectes. D’altra banda, la Colla de Mar enregistra l’LP Festa Major de Vilafranca del Penedès per la festa major del 1986 i Els Vernets, conjuntament amb els Grallers de Santa Madrona, enregistren Ball de Gralles l’any 1987.
En l’àmbit de l’aprenentatge de l’instrument es van concretant materials i trobades. Hi ha els seminaris del SEIT (en què participen Jaume Rafecas, Xavier Bayer, Joan Cuscó i Eloi Martí) i el 1997 s’elabora el document La gralla. L’instrument musical i el seu aprenentatge (en què coparticipen Xavier Bayer, Jaume Rafecas i Joan Cuscó) i que defineix la “gralla normativa” (que no transporta i que s’afina en do a 440). Finalment, vindrà la creació de l’AMTP, projecte que el 2014 ha culminat amb el reconeixement de la gralla com a instrument al Grau Professional (i que abans havia promocionat la presència de la gralla als ensenyaments superiors).
Des de finals de 1980 i durant les dècades del 1990 i del 2000 ha continuat el procés iniciat a principis de la dècada del 1970. Però aquestes són figues d’un altre paner. I és que a partir de la dècada del 1990 també a Vilafranca comença un nou període en què, com diuen els de la Colla de Mar al seu LP (1986), s’ha fet un pas decisiu en la tasca “d’omplir buits” i de “recuperar”, i cal avançar més i crear.
Hi ha diversos fets que, a poc a poc, tanquen les dues primeres dècades de “recuperació”. Un d’aquests seria el primer intent de crear una coordinadora de grallers de la mà de Jaume Rafecas, que en aquells moments era regidor de Cultura a l’Ajuntament de Vilafranca.
Hi ha quatre fets que cal tenir en compte perquè demostren que les coses han canviat: primer, quan l’any 1989 els grallers David Miret, Joan Cuscó i Oriol Codorniu participen en la Primera Orquestra Europea d’Instruments Tradicionals a París (pel bicentenari de la Revolució Francesa) i s’organitza el Concurs de Grallers a Cal Figarot. Segon, quan pel novembre del 1991 les colles de grallers vilafranquines decideixen no participar més de la Coordinadora de Balls de la Festa Major, que és una decisió que culmina, l’any 1992, amb la creació de la Coordinadora de Grallers de Vilafranca pels Vilagrallers de l’Olivera, Grallers Montònec, Grallers de l’Artús, Els Vernets i Colla de Mar. Tercer, quan aquell mateix 1992 els Grallers Montònec participen en un CD pensat des de fora del Principat (Cobles. Gammes en sang et or, enregistrat al Conservatori de Perpinyà i produït per Silex-Auvidis de París). També indica un canvi generacional la decisió dels Vilagrallers de l’Olivera de plegar veles després de la festa major del 1991 per deixar pas a noves generacions, tal com ens explica Lluís Parellada.
Agraïments: Jaume Rafecas, Aureli Ruiz, Lluís Udina, Eduard Mañé, Lluís Parellada, Joan Parellada, Enric Alegre, David Miret, Lluís Bullit, Jordi Sellarès, Joan Guixeras, Xavier Padullés, Xavier Pérez, Roger Cuyàs i Paton Soler.
