“La més atípica”

Lucas Charnet Dalmau
05/09/2020 - 21:00h

L’advocat i músic vilafranquí Lucas Charnet Dalmau ens envia un article d’opinió sobre la festa major de Vilafranca d’aquest any 2020

“És difícil explicar la sensació que es va viure el cap de setmana passat a Vilafranca. Malgrat el que hagi pogut sortir a les notícies, la pena va ser la principal protagonista d’una ciutat que viu i respira tot l’any al voltant de la seva festa major i del seu Sant.

Així, per fer-se una idea de fins a quin punt les festes marquen el dia a dia del nostre poble, cal tenir en compte que normalment, el dia 2 de setembre, quan es fa la tronada de cloenda, els vilafranquins ens desitgem “bon any” els uns als altres. I no és fanatisme, com pot semblar des de fora. Respon a un ritme de vida que gira entorn de les exigències naturals de la terra –especialment de la vinya que, a l’igual que el curs escolar, inicia el seu cicle al setembre amb la verema i travessa les estacions fins arribar al fervor de l’estiu.

Setmana rere setmana, es recorren els mesos de juny i juliol per les festes majors de cada poble de la comarca, respirant el crescendo que precedeix a la culminació de l’any. Com a músic i casteller, he tingut la sort de viatjar per aquest camí entre vinyes durant els últims deu estius. Un recorregut enguany silenciat: concert i diada castellera a Sant Quintí de Mediona, “primer gamma extra de la temporada!”, la mítica empalmada del Pla després de descarregar el 3d10fm a Vilanova l’últim cap de setmana de juliol, Guardiola, la Bisbal, Vilobí fins arribar a la setmana clau. El vint d’agost –penúltim cap de setmana del mes–, dissabte a la tarda, diada del Catllar: primer cara a cara amb la Colla Vella de Valls. S’ensenya alguna de les cartes fortes que es trauran per la diada de Sant Fèlix. Al dia següent, diumenge a les 12, diada de l’Arboç.

Segon enfrontament, aquesta vegada sumant-hi un altre rival d’entitat: la Colla Jove de Tarragona. Fitxes sobre el tauler, últimes proves abans del gran dia. Les apostes estan servides.
Tardes d’assajos, preparació dels versos de les Gitanes, posada a punt del fuet del Capità, sopars i cúpules a Cal Ramon dia rere dia perfilant els últims detalls de més de set mesos de feina que es concentraran en tres dies de màxima intensitat. Una ebullició inexplicable que esclata el 29 a les dotze del migdia amb la tronada que ressona per les finestres de totes les cases de la ciutat. Un dia en què per fi et deixes anar, però amb certes reserves, ja que una tensió recorre el teu cos. Els pensaments són en l’endemà, la diada de Sant Fèlix. El gran dia esperat durant tot l’any ha arribat.

30 d’agost, 11.45. Un cordó policial acompanya les colles per l’estret carrer de Santa Maria. Les cartes són sobre la taula, la feina està feta. Encaixada de mans amb els màxims rivals, nervis, faixa més tibada del que és habitual i un mar de camises malves, rosades, vermelles i verdes inunda la plaça més castellera. Sortim tercers. El cap de colla i l’equip tècnic ens reuneix a l’interior de l’ajuntament per donar-nos les últimes instruccions, tothom sap el que ha de fer. Creuo una pinya de mil persones formada per castellers, vilafranquins i aficionats vinguts d’arreu que volen formar part del peu del colossal tres de deu amb folre i manilles. Em coŀloco d’esquena a la plaça, mirant a l’ajuntament, comprovo que tota la rengla és al seu lloc i ben alineada, busco algú conegut del públic per guardar les sabates. Una última tibada a la faixa, un mocador a cada canell i un al cap. Miro l’estampa de Sant Fèlix que minuts abans m’ha donat mossèn Aymerich, membre de la colla, i me la coŀloco a la butxaca de la camisa. Començo a caminar sobre els més de deu caps que em separen de la meva posició al folre cap a l’interior de la pinya. Silenci sepulcral a la plaça. Totes les mirades concentrades en el cap de colla, que dona el vistiplau a l’estructura i crida amb totes les seves forces: “Amunt!”. Noranta segons més tard, tres de deu descarregat…

La culminació d’un recorregut
El passat diumenge, 30 d’agost del 2020, hauria estat aquest dia. Un dia que dura més de 35 hores, en què em desperto a les vuit del matí i no toco el llit fins a les cinc de la tarda del dia següent. Un dia en què dino en vint minuts a les sis de la tarda a Vilobí amb tota la família, comentant si ha estat o no la millor diada de la història. Em canvio la camisa i la faixa castellera per les flors i el fuet de les Gitanes per recórrer els carrers entre la gent de Vilafranca i acompanyar el Sant en una processó de més de quatre hores fins a la basílica de Santa Maria. Aquesta serà una de les poques nits de tot l’any que Sant Fèlix dormirà a l’església, rodejat del majestuós orgue de 1.946 tubs que tocarà el Toc de Castells després del cant dels Goigs interpretat per un cor i una orquestra popular.

Sopar a la una de la nit i cantar al ball de gralles –ara sí, a ple pulmó– l’Escurçó negre, alliberat de la tensió acumulada durant els últims deu dies. I a les vuit del matí, amb la primera llum del dia i el so de les gralles, tornar a començar…

Diumenge hauria estat aquest dia, però no va ser. Des de fora pot semblar una festa més, que s’afegeix a una llarga llista d’esdeveniments suspesos enguany. Però no ho és. Per alguna raó és “la més típica de Catalunya”. És una oda i un cant a la cultura del foc mediterrani, la culminació d’un recorregut que comença al mes de juny, el fruit de centenars de persones que treballen de manera altruista durant tot l’any per mantenir viva una tradició immaterial que guarda l’ADN cultural de tot un poble. La pandèmia, a més del drama d’endur-se éssers estimats, ens ha negat aquesta identitat, però no ens l’ha pres ni ens l’ha fet oblidar. Pot quedar lluny, però estic convençut que abans del que ens pensem es farà realitat la frase que li va dir un Gitano a un Diable durant aquest confinament: “Diable, toca el tabal i que ressonin les façanes, que ens veurem per festa major amb el salero de les Gitanes!””.

També et pot interessar

Comentaris