Sense castells

Avatar
30/08/2020 - 21:00h

Al suplement especial de 28 pàgines sobre la festa major de Vilafranca d’enguany publiquem un article d’opinió de Biel Senabre

Algú ha dit que aquest insòlit i estrambòtic 2020 sense castells a plaça i amb les gralles emmudides, la faixa plegada i la camisa planxada al penja-robes ha estat un any perdut, nul, malbarat. Jo no ho veig així. Ningú negarà que les places buides i les diades canceŀlades han escapçat d’arrel la finalitat principal de les colles: fer castells. A sobre, la pròpia essència de l’activitat, fonamentada en una bigarrada aglomeració de gent diversa, mudable i plural, en contacte els uns amb els altres, a pèl, que complica notablement poder practicar-hi sistemes eficaços de protecció, la situa a les antípodes del que les normes sanitàries recomanen. A cop calent, les dues constatacions porten a defensar la tesi inicial, però, examinant-ho amb més calma, sostinc que els llargs mesos de pandèmia que hem viscut (i els que ens esperen per endavant encara) han posat en relleu altres elements intrínsecs en els castells que ens ajudaran a superar les maltempsades, tant a les colles com a la societat mateixa.

PUBLICITAT

Transcric un fragment d’un post que va publicar a les xarxes la psicòloga Francesca Morelli corrent el mes de març i que em va cridar l’atenció: “En una fase social en què pensar en si mateix s’ha convertit en la norma, el virus ens envia un missatge clar: l’única manera de sortir-ne és la reciprocitat, el sentit de pertinença, la comunitat; sentir que es forma part d’una cosa més gran de què s’ha de tenir cura i que ella pot tenir cura de nosaltres. La responsabilitat compartida. Sentir que, de les teves accions, en depèn no tan sols la teva sort, sinó la de tots els que t’envolten. I que tu depens d’ells”. La reflexió prové d’un àmbit absolutament apartat del casteller -i dubto molt que l’autora n’hagi vist gaires, de castells-, però certament la cita no desentonaria gens ni mica en cap article sobre aquesta matèria. Quantes vegades de contorns castellers endins no hem apel·lat a conceptes semblants a aquesta ‘reciprocitat’, al ‘sentit de pertinença’, a la ‘comunitat’ i ja no cal dir a la ‘responsabilitat compartida’ que invoca la psicòloga italiana. Probablement sense ni tan sols sospitar-ho, les receptes que Morelli proposa per superar la crisi vírica comparteixen significat amb idees que defineixen indefectiblement els castells. Principis que sempre hem propugnat com a atributs castellers capitals ara serveixen de guia a tota la societat.

PUBLICITAT

Avui més que mai, amb els registres de plaça a zero, els castells tenen l’oportunitat de demostrar que és ben cert que, al segle XXI, han arribat on són per les construccions que s’han vist en les últimes dècades, sens dubte, però també pels valors que han compartit amb la col·lectivitat, més enllà de tòpics i imatges estereotipades. Són temps de reforçar els vincles amb l’entorn social; de perseverar a transmetre qualitats que ens defineixen i que el comú aprecia, necessita i reclama per tirar endavant; de dedicar-se a propiciar activitats de tota mena que lliguin internament les colles i les ancorin al medi.

Em sumo, doncs, als qui, com el Pere Ferrando, creuen que ara cal “continuar mantenint aquesta bona acceptació que l’activitat castellera té avui dia a la societat”, i igual que ell penso que “això només es pot aconseguir tenint una plena sintonia amb ella” (“El ‘distanciament social’ en els castells”, P. Ferrando, El 3 de Vuit, 26 d’abril de 2020). Sense camises a plaça és el moment de connectar encara més els castells amb la societat. Això ajudarà les dues bandes. I, quan tot hagi passat, la comunitat ens ho retornarà amb escreix.

També et pot interessar

Comentaris