L’aturada del 2020, una oportunitat per repensar la festa major de Vilafranca

La massificació impossible de l’interior de Santa Maria a l’hora de la Novena i el Cant dels Goigs. FOTO: Joan Montserrat
29/08/2020 - 21:00h

Tres membres de gogistes penedesencs creuen que cal respectar l’espai sacre i dignificar el profà, perquè cada zona exigeix una formalitat

Aquests seran uns dies ben estranys a Vilafranca. La pandèmia de la Covid-19 ha obligat, finalment, a suspendre la festa major.Després de treballar diversos escenaris, Ajuntament i administradors han plantejat un programa de mínims basat en actes litúrgics i algunes exposicions i han demanat responsabilitat a tothom per evitar aglomeracions i aturar, així, la propagació del virus. Però, tot i la situació, des del 3d8 no hem volgut renunciar a les pàgines especials que fem cada any en honor a la festa i que, de ben segur, ajudaran a passar una mica millor aquests dies. Perquè, ni que sigui de caràcter familiar i amb totes les mesures necessàries, segur que cada casa celebrarà, a la seva manera, la més típica.

En aquest cas, publiquem un article signat per Joan Mateu Ollé, Joan Montserrat Montsant i Joan Solé Bordes sobre les millores que podrien produir-se a la més típica:

La pandèmia que, de manera tan sorprenent com inesperada, fa uns quants mesos que afecta tantes activitats i, de passada, tot allò que anomenem la tradició i en aquest entorn les celebracions populars, ens posa a l’abast una oportunitat única per repensar la nostra festa major dedicada a sant Fèlix, especialment pel fet que des de fa uns quants anys som molts els que creiem que les diades vilafranquines dels darrers dies d’agost pateixen diversos problemes. No ens cal anar gaire lluny, només recordar la plantada dels balls a la processó del 30 d’agost del 2019 al seu pas pel carrer de la Palma; el comunicat que van fer públic ho deixava ben clar: “El vostre incivisme no ens deixa ballar”.

Quan la pandèmia que estem patint ha portat molts àmbits a plantejar-se la necessitat de reinventar-se, quan el món de l’empresa, i també el de l’ensenyament i el de la cultura, parla de la necessitat de reorganitzar-se i aprofitar l’ocasió per trobar nous camins i noves opcions, potser som molts els que pensem en l’oportunitat tan necessària de reinventar “la més típica” tot mantenint, però, l’essència de la tradició, més d’una vegada malmesa o desvirtuada aquestes darreres dècades en el tan massificat espai urbà vilafranquí de finals d’agost. Repensar la festa, no pas en els seus aspectes bàsics ni tampoc en el seu protocol, sinó en la realització pràctica d’alguns dels seus actes principals, una reflexió que potser ens podria permetre plantejar-nos el doble objectiu de respectar l’espai sacre i dignificar el profà.

De sempre, la celebració patronal de casa nostra havia comptat amb la distinció dels dos espais: el sacre dins l’església i el profà al carrer, amb un punt de confluència com eren les processons. En els més de dos segles de patronatge de sant Fèlix sobre Vilafranca hi ha hagut èpoques amb un notable pes de les celebracions sacres –recordem la crònica del baró de Maldà a finals del segle XVIII que ens parla dels grans oficis eclesiàstics– i temps com l’actual, en què l’àmbit profà gaudeix de molt més pes específic. El problema és, però, quan fem que un espai com l’interior de la basílica de Santa Maria perdi el seu caràcter sacre, és a dir, el profanem perquè ens comportem a l’interior del temple com si fos un espai profà.

Si una colla accedeix a la basílica a sentir el cant dels goigs i no a seguir primer la novena, si aprofita aquests minuts previs a la música per fer conversa i fins i tot fer beguda, el que resulta és que nega la categoria sagrada a l’espai; potser no vol fer burla de res, però el seu comportament nega al temple la seva sacralitat i, de retruc, aquesta manera d’actuar possiblement resulta enutjosa o molesta per a aquells que, d’acord amb les seves conviccions religioses, volen mantenir el respecte a l’entorn sagrat de la basílica.

Totes les persones adultes tenim consciència del caràcter sagrat de determinats espais i moments i, lamentablement, n’és un bon exemple el dol que moltes famílies han hagut d’experimentar, certament impensable a finals de l’any passat, amb el tràngol de la pandèmia, que s’ha emportat familiars o amics. Tot i que en aquests casos es tracta de situacions de caràcter universal i no directament relacionades amb una creença religiosa del tipus que sigui, si baixem a l’àmbit vilafranquí sembla, dissortadament, que d’un temps ençà s’ha anat perdent, per part de moltes persones, la consciència sobre l’entorn de la nostra festa major, celebració sagrada per a uns però sobre la qual hi ha qui no sap mantenir una actitud de respecte, i s’ha anat passant de la indiferència a la profanació, és a dir, al tractament profà en allò que per a molts no ho és.

El tema no sols s’ha evidenciat en els dies de novena, sinó també en aquell espai públic que és compartit. Potser ens cal recordar que els balls del nostre ric folklore “acompanyen” la imatge del Sant durant tres dies pels carrers de la vila, i aquest fet a casa nostra resulta, ara com ara, motiu per a un debat possiblement de complexitat. Els components dels balls –llevat, certament, d’algunes formacions com el Drac, els Gegants o la Moixiganga– un any rere l’altre han anat ampliant les seves imposicions sobre les condicions i el temps de la processó, i hem vist com, d’una manera indubtablement involuntària, la situació ha acabat arribant a la mateixa imatge del Sant en base a les músiques interpretades per la banda que va al seu darrere, i en alguns moments a la poca cura dels antics administradors que en són portadors. Es tracta d’un entorn profà al qual caldria tornar a revestir de la necessària dignitat que mereix el nostre compatró.

30 d’agost, Ball de la Moixiganga. L’ordre i la dignitat de la sortida d’ofici. FOTO: Joan Montserrat

Si els balls mantenen l’obligat caràcter seriós i correcte en la cercavila del dia 29 i les anades i tornades d’ofici els dies 30 i 31, si donen dignitat a l’ofrena de l’ofici del dia de Sant Fèlix i si a la plaça ens ofereixen el millor d’ells mateixos, no ens és fàcil d’entendre com han oblidat el rigor a les processons del 29 i el 30 i mantenen el desori més absolut a la processó del 31 d’agost. Tan enllà ha anat la cosa que el 30 d’agost del 2018 es van trobar que l’habitual situació de desgavell se’ls feia insuportable a la processó al seu pas pel carrer de la Palma, un espai on la manca de civisme dels que eren al carrer forçava la tolerància dels mateixos components dels balls. És una situació que ve de lluny, que des de fa anys s’ha exposat reiteradament als responsables municipals i que afecta la seguretat i el dret de tots a gaudir dels balls a peu de carrer.

El cansament i les ganes de gresca no es poden imposar a la necessària correcció d’aquells que honoren el Sant tot acompanyant-lo. El 31 d’agost, de camí a casa del nou administrador, no sembla acceptable de cap manera un comportament desmanegat, amb la pacient i passiva complicitat de grallers i músics, tot i que vulguin justificar la gresca en el fet que la festa ja s’acaba. És cert que cal valorar i respectar la voluntat i coŀlaboració d’aquells que ofereixen desinteressadament un bon grapat d’hores a preparar i executar un determinat ball, però això no és motiu ni justificació per fer profana una processó tot imposant el que alguns ja anomenen “la dictadura dels balls”, la seva imposició sobre l’espai i el temps. Si hi ha un cap de plaça que aquests darrers anys ha posat ordre a la diada castellera de sant Fèlix i n’ha alleugerit la durada, no sembla acceptable que ningú no gosi actuar de “cap de processons”, com ho feia el Pepito Esteva, l’arrenglerador de fa unes dècades, quan la festa no era ni de lluny tan multitudinària com ara.

Les necessàries precaucions sanitàries han fet que enguany no tothom hagi pogut accedir a la basílica per celebrar la novena i gaudir del cant dels goigs i les llibertats d’orgue que interpreten els organistes vilafranquins, de manera que aquest 2020 ha de ser un any per reflexionar sobre l’entorn dels nou dies vilafranquins de tradició religiosa i de cara a l’any vinent, en una festa que desitgem de total normalitat, podríem plantejar-nos treure el cant dels goigs a la plaça, talment com un petit concert.

Abans, a dins la basílica i amb la dignitat sacra que correspon, la novena i, si cal, el cant popular dels goigs pel poble en alguna de les diverses lletres i versions existents, tal com han estat sempre interpretats pels fidels tants i tants goigs a una o altra Mare de Déu, a sants i patrons: sense músics, sense assaigs ni lluïments… un cant eclesiàstic com tants altres, amb el complement final de la interpretació des de l’orgue de la música d’un dels nostres balls. Podem optar per respectar el sacre i tornar a dignificar l’espai profà? Si no ho fem així, l’única alternativa possible serà mantenir l’actual evolució descreguda, fins al dia que calgui suprimir la imatge de sant Fèlix de les processons i fer d’aquestes una cercavila, com ja es va intentar en els anys de les fires de maig republicanes.

També hi ha la possibilitat de no deixar que la imatge entri a la basílica, a la cripta de la qual ja hi ha un altar i una imatge de sant Fèlix, però aquesta opció esdevindria indubtablement molesta pel sentiment religiós de moltes vilafranquines i vilafranquins, el de tots aquells que tenim la imatge de sant Fèlix en un espai sacre que creiem que cal saber respectar.

També et pot interessar

Comentaris