La Fundació l’Espiga rep un dels premis del 17è Premi Pilarin Bayés

El grup d’alumnes guanyadors a les escales de Santa Maria | 3d8
Avatar
12/06/2020 - 12:00h

El conte ‘Radària i els seus superpoders’ va ser un dels vint contes guardonats pel jurat

L’escola E.E. Delta-Espiga de Vilafranca ha estat un dels centres guanyadors del 17è Premi Pilarín Bayés 2019-2020, que és un premi per a contes escrits per nens i nenes els principals objectius del qual són fomentar la lectura i apropar els llibres als infants, estimular la seva imaginació i fer-los reflexionar i treballar temàtiques al voltant dels valors. Cal destacar que és una iniciativa de l’obra social de Sant Joan de Déu i l’editorial Mediterrània, i que la temàtica d’aquest curs era la diversitat.

Els alumnes de l’Escola Delta-Espiga van ser guardonats pel conte Radària i els seus superpoders, que podeu llegir íntegrament al web www.el3devuit.cat. Els 20 contes guanyadors, incloent-hi el de l’Escola Espiga, seran publicats en un llibre il·lustrat per la mateixa Pilarín Bayés.

PUBLICITAT

La comunicació del veredicte es va fer el passat el 23 d’abril, dia de sant Jordi, en directe a Els matins de TV3 i les escoles guanyadores van ser convocades a la festa de lliurament dels premis que, aquest any, per les circumstàncies excepcionals, es va celebrar dijous passat a a través del Canal de YouTube de ‘Solidaritat Sant Joan de Déu’.

Aquí teniu el conte guanyador íntegre:

Radaria i els seus súper poders

Hi havia una vegada una nena que tenia 10 anys i es deia Maria. Des de la seva infància, en el poble on vivia, li deien Radaria perquè tenia poders. Un dels poders era el de la súper oïda, podia detectar sons a milers de quilòmetres. Aquests sons a vegades podien arribar a ser molt molestos per a ella si eren molt forts i estridents. Un altre poder que també tenia era el de la telecinesi, podia moure coses amb la ment sense tocar-les! Aquest poder li encantava perquè no li calia moure’s del lloc per agafar les coses. La Radaria tenia una manera molt particular de vestir. Sempre anava vestida amb roba d’esport, un casc, ulleres de sol i una capa blava brillant. Des de petita sempre ha anat a la mateixa escola i havia arribat el moment de canviar d’escola. Aquest canvi li provocava molta por perquè no sabia què podria passar, si faria amics i amigues, si els mestres serien agradables… es feia moltes preguntes i estava molt preocupada.

La nit abans del primer dia a l’escola nova, mentre dormia, va entrar en un somni profund. De cop es va despertar en un planeta desconegut on hi havia una estranya superfície verda amb muntanyes i terra blava. La Radaria reconeixia aquell lloc, era el lloc on va néixer i on hi va viure fins els dos anys, l’edat en què els seus pares van agafar una nau i van marxar a viure a la Terra. Va arribar el dia temut per la Radaria, el primer dia a l’escola nova. Al entrar per la porta es va començar a sentir molt incòmode, hi havia molts nens i nenes nous i molt de soroll. Es va començar a posar nerviosa i el cor li anava molt ràpid, es sentia molt incòmode. Va decidir amagar-se i aïllar-se de tot el que estava passant. La mestra Roser, que l’estava esperant a la classe, al veure que no arribava, va començar a buscar-la per tota l’escola fins que la va trobar atemorida darrera de les escales. La Roser, sobtada, li va preguntar:

– Què fas María? Estàs bé?, t’estem esperant a la classe!
– Ho sento, no em trobo gaire bé – va respondre la Radaria amb veu molt baixa.
– No passa res, és normal, és el teu primer dia en aquesta escola, però tenim moltes ganes de conèixe’t – li va contestar la mestra.

Així que juntes van anar cap a la classe. A mesura que s’anaven acostant, els nervis anaven creixent. Al entrar a la classe tots els companys i les companyes van fer un silenci mentre la mestra presentava a la Radaria, al veure-la, tots es van quedar molt estranyats i sorpresos. Es van començar a escoltar veus que murmuraven sense que s’entenguessin. En aquell moment, en Carles, un nen molt trapella però a la vegada molt amable i molt presumit, va cridar:

– Perquè porta una capa? Perquè vesteix com una súper heroïna?
Un altre company, l’Eduard, el millor amic d’en Carles, també va dir:
– És molt estranya! Sembla una pilot de cotxes.

De cop, tots els companys i companyes van començar a riure i la Radaria es va començar a trobar molt malament. La mestra davant de l’actitud de tots els alumnes es va sentir molt trista i els va cridar l’atenció.

Va arribar l’hora del pati. La Radaria, molt trista i amb ganes de plorar, mentre caminava fins l’armari per guardar els seus llibres, va començar a pensar i a preguntar-se perquè els seus companys i companyes s’havien rigut d’ella. Al arribar a l’armari, la Radaria va utilitzar el seu súper poder per guardar els llibres. En aquell moment passaven en Carles i l’Eduard que van veure com la Radaria guardava els llibres sense utilitzar les mans. Els dos es van quedar al·lucinats i van començar a murmurar:
– Uau! On haurà après a fer això? Que té súper poders?

Al dia següent tocava anar d’excursió al Museu d’animals prehistòrics. Al arribar, un guia molt simpàtic i divertit que es deia Francesc va començar a ferlos la visita. Al començar la visita els hi va ensenyar un enorme esquelet d’un tiranosaure Rex en construcció. Els ossos del tiranosaure estaven penjats del sostre amb cordes per fer la forma. Uns constructors estaven a la planta de dalt treballant amb l’esquelet. El guia va avisar als alumnes que mantinguessin una distància per possible perill però tots estaven atents menys en Carles i l’Eduard. Mentre anaven avançant amb la visita, l’Eduard i en Carles anaven despistats parlant d’altres coses i es van quedar observant l’esquelet del tiranosaure Rex en construcció. Estaven tant emocionats amb aquell esquelet que cada cop s’ hi acostaven més, sense saber el perill que hi havia. De cop i volta el gran crani del tiranosaure es va despenjar, van començar a haver-hi crits d’espant i nervis. La Radaria en veure el que estava passant, va utilitzar el seu súper poder de la telecinesi per frenar el gran crani que estava a punt de caure a sobre d’en Carles i l’Eduard. Va aconseguir parar la perillosa caiguda i va moure l’esquelet a un lloc segur per a tota la gent que hi havia en el museu. Els dos nois es van quedar mirant a la Radaria, sorpresos i a la vegada espantats, per tot el que acaben de viure. Es van acostar corrents a ella i li van dir amb molt d’entusiasme:
– Ens has salvat! Ets increïble! No ens ho podem creure!

Tots els companys i companyes li van començar a fer preguntes encuriosits, sobre els seus poders. La Radaria va anar responent amb moltes ganes de fer amics i amigues. Els hi va explicar que pot aixecar coses de molt de pes, que també té el poder de la súper oïda i que pot escoltar sons i converses des de molt lluny.

A partir d’aquell moment, la Radaria va començar a compartir molts moments amb els seus companys i companyes, va mostrar-se tal i com era sense tenir cap por, els hi va començar a ensenyar com utilitzava els seus poders i tots van començar a dir-li Radaria.

Els seus amics i amigues es van adonar que la diversitat suma, mai resta, i sobretot que mai cal jutjar als demés.

També et pot interessar

Comentaris