“Res més”

Avatar
05/05/2020 - 17:00h

De Jana Martí López 3r d’ESO de l’escola Vedruna Sant Elies de Vilafranca

El 3 de vuit publica diàriament un dels treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany es van rebre un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.

“Tremolós, s’acostava a la barra per demanar una cervesa, cada tarda exigia el mateix i de la mateixa manera. Gairebé no em mirava, de fet quasi no em veia, segurament tampoc em sentia. Acostumava a seure al tamboret de la punta, entre la barra i la màquina de tabac. Desprenia una olor desagradablement penetrant, però de ben segur que ell no n’era conscient, l’alcohol havia absorbit els seus sentits i no captava res més que l’atracció pel que havia estat durant anys el seu refugi, la beguda.
-Res més?
-Res més.
-Si el veu o en sap alguna cosa, si us plau, truqui’m. És important. Gràcies.
No sé per on començar, i tampoc sé on acaba, realment, aquesta història.
Quan vaig néixer, era una criatura que havia crescut en un entorn feliç, on tot eren flors i violes, on tots els del meu voltant somreien, on tothom estava pendent de mi i on definitivament, tot era de color de rosa.
A casa sempre s’hi respirava un sentiment de pau, tranquil·litat i amor, però el temps, va anar passant i a poc a poc em vaig anar fent gran.
Des de sempre, el pare havia estat una persona de negocis i se l’havia considerat un home de cap a peus, però l’any del 1952, va definir el rumb de la seva vida. Jo, tan sols tenia setze anys acabats de fer.
Va tenir un engany econòmic, fet que va provocar que ens ho prenguessin tot, i indirectament a mi, també. Vaig haver de deixar l’institut, els pocs amics que tenia, casa meva i d’alguna manera també vaig perdre el meu pare.

PUBLICITAT

Tot començà a les tantes d’aquella irritant nit de gener quan el pare havia sortit a prendre unes copes amb uns amics que feia no sé quan que no veia. Va dir-nos que seria a casa aviat, ja que l’endemà treballava. Era el tercer cop consecutiu que sortia aquella setmana i les dues vegades anteriors, havia arribat begut a casa, cosa que volia dir que aquesta vegada no seria diferent.

Les corredisses de la mare cap a la porta a aquelles altes hores de la matinada, els crits esgarrifants que penetraven, l’olor d’alcohol que desprenia el pare i la sensació de solitud entre aquelles quatre parets, van fer-me més madura del que ja era i, va ser aleshores quan vaig sentir que alguna cosa en mi havia canviat, que havia deixat de ser aquella nena per convertir-me en aquella noia que des d’aleshores la seva vida canviaria per complet. Aquell canvi suposava que havia d’adonar-me que calia assumir certs problemes, certes responsabilitats, certs enganys i certes situacions que mai havia volgut entendre i sempre havia volgut justificar. ‘’El pare només ho fa quan surt amb els amics, mare’’, ‘’Ai mare, deixa de controlar tot el que fa’’, ‘’Si ho fa de tant en tant no pot passar res’’. D’aquesta manera, aquests de ‘’tant en tant’’ van convertir-se en rutina. Una rutina que no volia assumir, una rutina que no vam saber frenar i una rutina que l’estava matant.

Eren quarts de tres de la matinada i no venia, quarts de quatre i ni rastre. Vam trucar-lo i ens saltava el contestador, finalment, vam anar a buscar-lo.
Havíem anat a tot arreu on pensàvem poder trobar-lo, però ningú en sabia res.

Després d’hores recorrent cada racó del poble, les dues vam caure rendides en aquell xamfrà prop d’aquell bar ple d’homes borratxos acabats que tothom evitava entrar. Deteriorada sense forces per res més em van caldre uns instants per reunir el suficient valor i decidir que ho havia de fer. Ho havia de fer per ell, per la mare i d’alguna manera també per mi. Vaig entrar-hi.

PUBLICITAT

Desesperadament vaig posar-me a cridar entre aquelles quatre parets i a tots aquells homes beguts que només feien que dir coses fastigoses, però ni rastre del pare. Vaig acudir a la cambrera. Va jurar que el meu pare no hi era i no hi havia estat durant aquella mateixa nit. Les seves paraules tenien un to amarg que només em feia pensar en una cosa: el pare l’havia amenaçat.

Des que bevia, s’havia tornat una persona amarga, violenta i mentidera.
Amb tan sols dinou anys va arribar un moment en què ni jo mateixa sabia on era, no sabia si estava viva o, si estava morta, si tot era un malson o la realitat que m’havia tocat viure. Però en res vaig comprendre que s’havien acabat els contes feliços, s’havien acabat les princeses, les fades i els follets. Aquella era la realitat que m’havia tocat i que havia d’afrontar. Una realitat amarga en la qual et preguntes què has fet malament per a merèixer tot això, una realitat que no desitgesa ningú, una realitat que havia d’assumir i d’alguna manera m’havia fet canviar per sempre.

Des de feia uns mesos, la policia ja era rutina a casa.
-El pensament, el dolor, l’engany no entén més enllà de l’acte, del dia a dia. Però, quan filtra cap al cor, tot canvia i és en aquest moment quan vols marxar i fugir lluny d’aquí. Fugir o morir.
Segons els danys que ens consten, penjar-se del coll fou la seva segona opció, un tret al cap era indiscutiblement ràpid. Pel front, per la boca…? Va estudiar-ho tot, què, com, quan i de quina manera ho faria. També va haver de repassar mil coses més buscant la mort perfecta.
-Parla de suïcidi?
-Evidentment.
En aquell moment, no sabia on era, no sabia què acabava de passar, no entenia absolutament res. Només necessitava que el temps es posés a favor meu, res més.

Han passat els anys i la mare va fugir poc després de la mort del pare, cosa que volia dir que em quedava sola en aquest món tan gran. L’únic que en sé d’ella és que encara és viva, res més. Aquella irritant tarda de gener del 1975 definitivament vaig decidir entrar-hi, evidentment seria l’últim cop que ho faria, però hi necessitava anar.Estava tot igual, els tamborets, la màquina de tabac, les mateixes taules, cadires, l’olor i la mateixa pintura feta miques. La vaig reconèixer, era encara allà, darrera la barra. Era ja una senyora bastant deteriorada, tenia una mirada buida, una veu tremolosa i un tacte fred. Tenia les mans fetes malbé i a penes podia caminar. En veure’m una llàgrima va caure pel seu rostre, d’alguna manera se sentia culpable d’haver-me mentit aquella nit.
-Tremolós, s’acostava a la barra per demanar una cervesa, cada tarda exigia el mateix i de la mateixa manera. Gairebé no em mirava, de fet quasi no em veia, segurament tampoc em sentia. Acostumava a seure al tamboret de la punta, entre la barra i la màquina de tabac. Desprenia una olor desagradablement penetrant, però de ben segur que ell no n’era conscient, l’alcohol havia absorbit els seus sentits i no captava res més que la gran atracció pel que havia estat durant anys el seu refugi, la beguda.
I això fou tot el que va dir. D’aquesta manera, vaig marxar. No necessitava sentir res més”. 

També et pot interessar

Comentaris