“Herois per un dia”

Avatar
04/05/2020 - 14:56h

De Foix Peris, 2n d’ESO de l’Escola Montagut de Vilafranca

El 3 de vuit publica diàriament un dels treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany es van rebre un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.

“Ja quasi que no em noto les cames, les estic perdent, però encara que jo exigeixi un descans segueixen corrent a tota velocitat, com si tinguessin vida pròpia i s’estiguessin sacrificant per mi. Les meves cames són la meva millor arma de defensa ja que sempre m’han sigut molt lleials, mai m’han decebut, però ara… no sé quanta estona més aguantaran, estan arribant al seu límit. Pareu de córrer siusplau, que si us perdo…. Què en serà de mi? Noto com la suor em va regalimant i va cobrint el meu cos ràpidament fins que queda completament xop. La samarreta se m’enganxa al cos com si fos el banyador d’una nedadora professional que acaba de sortir de l’aigua. Però com que la suor va regalimant avall ja us podeu imaginar en quina crítica situació es troben els calçotets… La veritat és que prefereixo no parlar-ne, a més, tinc coses més importants per les quals preoucupar-me ara mateix. Haig de pensar ràpidament, no podré estar tota l’estona corrent pel bell mig de la Lluna, exposat als perills, i entre aquests en Joan, el meu pitjor enemic. No m’ha de trobar de cap de les maneres, però ara mateix sembla que ho estigui demanant a crits.

Llavors tinc la pitjor idea que podria haver-me passat mai pel cap: em giro un moment per veure si em segueixen, però encara que em trobi a la Lluna, no soc un marcià, i per tant no tinc ulls a l’esquena. I aquesta és la raó per la qual m’acabo estampant contra un fanal. A la Lluna no hi ha gaire població, però de tant en tant sí que et pots trobar algun carrer amb quatre casetes i, per tant, algun punyeter fanal. El meu inconscient m’amaga darrere el fanal. Sempre he sigut bastant prim (per genètica), però el fanal no tapa aquest vestit d’astronauta que porto, el qual em fa destacar bastant. Tenint en compte això, una cosa queda clara: la bombona d’oxigen i el vestit d’astronauta són la millor protecció que podia haver portat, però haig de dir que en el camuflatge… no hi he parat gaire atenció. Durant una estona em quedo allà parat, amagat (si es pot considerar que ho estic) darrere el fanal, que com fa el meu germà petit, en Roc, em penso que si jo no puc veure en Joan, per alguna estranya raó ell tampoc no em pot veure a mi. Bé, i ara que faig?
El meu cervell em diu: “Surt corrents i arriba d’una vegada a la segona base, Miquelet; allà estaràs salvat!”. Però, d’altra banda, les cames em diuen: “Ni de broma! La millor opció és quedar-se aquí amagats darrere el fanal i quan el lent d’en Joan arribi i descobreixi l’amagatall (això si el descobreix, és clar, cosa que li costarà) llavors fugim, però ara, per l’amor de Déu reposa, Miquelet, reposa! I de pas, menja’t la barreta energètica que tens a la butxaca del vestit d’astronauta, que has de recuperar forces per poder recórrer el llarg camí que t’espera fins a la segona base”.
En aquesta última part del discurs de les cames, la meva panxa hi està d’acord, així que democràticament decideixo reposar una estoneta mentre observo la bellesa de la Lluna: els meravellosos llacs (formats per l’acumulació de la pluja que queda atrapada en els enormes cràters) en els quals es reflecteix la Terra quan es fa fosc, la posta de sol commovedora… Però òbviament acaba arribant el moment en què s’espatlla tot: de sobte, els nervis del braç dret em fan fora del meu món de fantasies quan m’informen que alguna cosa freda ha aterrat a sobre seu i li ha provocat un calfred molt desagradable. Ràpidament em giro per poder veure qui n’ha estat l’autor: com em temia, ja m’he topat amb en Joan, que acaba de llançar el seu primer atac (però no serà pas l’últim) al meu pobre braç. L’arma utilitzada ha estat un globus d’aigua amb tres glaçons de gel a dins, per assegurar-se que el meu braç quedés ben glaçat. Però això no quedarà pas així…
M’apropo a ell tot fent-me el valent, caminant a poc a poc però mantenint el ulls clavats en els seus per intimidar-lo. Ell fa el mateix. Un grupet de persones encuriosides ens observen i pensen: “Un enfrontament? Qui guanyarà? Quin dels dos és el dolent? A qui hem de defensar?”.
La por m’està envaint, cada cop m’agrada més la idea de sortir corrents però m’hi haig d’enfontar, li haig de demostrar que ell no és millor que jo. A la de tres ataco: un, dos i…

PUBLICITAT

–Aaaahhhh!! –crido mentre corro cames ajudeu-me sense saber on vaig.
Una forta riallada esclata entre la multitud d’espectadors. Em sento imbècil, avergonyit, ridícul i el pitjor de tot… dèbil. Però no vençut. Ara només em queda una opció: arribar a la base com sigui, res de plans estúpids que no em porten més que complicacions. Ja està sortint la Terra, s’està fent fosc i per tant haig d’arribar a la base ràpidament. Segueixo corrent. Caram, mai m’havia adonat que corro tan ràpid quan vull, potser a classes d’educació física m’hauré d’imaginar que em persegueix en Joan, d’aquesta manera estic segur que guanyaré totes les curses del món. Em giro per poder disfrutar veient com el pobre Joan intenta igualar la meva velocitat, sense èxit, però el meu desig no es compleix: deixo anar un crit estrident quan el veig tan sols a mig metre darrere meu, amb un globus d’aigua congelada a cada mà.

Des de lluny puc albirar alguna cosa… La base! Prego a les meves cames un últim esforç. Ja falta menys! Els meus ulls es troben a prou distància com per informar-me que ja veuen la porta de la base, el timbre. Però en Joan és a punt d’atrapar-me! Puc notar el fred globus que porta a la mà, fregant-me el coll suat. I per acabar de fer-ho impossible, se m’està acabant l’oxigen. I ara què en serà de mi? Moriré! Llavors, em passa pel cap una idea pròpia d’un superheroi. Faig un salt impressionant. Mentre volo per l’aire, puc veure la cara d’impressionat d’en Joan. Just abans que s’acabi aquest moment tan màgic i meravellós, pitjo el timbre de la base.

–Visca! He guanyat!
No em puc creure el que acabo de fer! Em sento molt orgullós de mi mateix, i tot i que encara que no soc un superheroi de veritat (ja que no tinc superpoders) en Joan sembla al·lucinat.
–Ostres! T’haurien de contractar els de la Nasa com a astronauta! Perquè avui, Miquelet, has estat un heroi. Però només per un dia, perquè demà, quan sortim de l’escola hi haurà un altre combat del qual jo seré el guanyador!
Observo com en Joan es va allunyant de mi tot orgullós. Observo també els seus corpulents músculs, als quals han pogut guanyar les meves cametes i bracets, que semblen espaguetis al costat dels d’en Joan.
–Miquelet! –em crida la mare des de la finestra de casa–. Un altre cop jugant als astronautes amb els teus amics? Eres a la Lluna de València o què?! Mira com tens la cara!
–Ho sé mare, però aquest cop he guanyat! –dic orgullós i esperant una felicitació que no arriba a ser pronunciada per boca de ningú.
–No importa, Miquelet, és només un joc, és de mentida, no és tan important guanyar o perdre. Bé, és igual, però ara puja que et rento les ferides i després anirem a comprar uns pantalons per al Roc –diu ella, i després afegeix murmurant i amb un to cansat: –I suposo que uns altres per a tu, perquè no m’atreveixo ni a mirar com estan ara mateix…
Pujo corrents abans que a la mare li agafi un atac de nervis.

Avui he après una nova lliçó, i no és pas que no importa guanyar o perdre en un joc, és que per molt dèbils que siguem o per molt poca cosa que semblem, tots podem ser herois encara que només sigui per un dia.

També et pot interessar

Comentaris