“No crec que els Reis sigui de fiar, o pot ser sí?”

Avatar
03/05/2020 - 11:00h

De Bruna Puig i Vives 1r d’ESO de l’Institut Eugeni d’Ors de Vilafranca del Penedès

El 3 de vuit publica diàriament un dels treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany es van rebre un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.

“De petita tenia por dels reis. Des que vaig saber el que eren, que es hi vaig agafar por. Unes persones, que entren a casa teva, sense cap clau, de nit, i t’estan vigilant tot l’any, aterrador. Val, d’acord, et porten regals, si, però… no sabia d’on veien aquest regals, i si els havien robat? I si els treien d’un lloc il·legal? No entenia com podien ser tan estimats.

El dia de la cavalcada, mentre dinàvem, la por cada cop era mes forta i els meus nervis cada cop eren mes grans, no tenia gana. Al vespre els meus pares em portaven a veure la cavalcada, ells no sabien que tenia tanta por. Per mala sort, els reis mai passaven pel carrer de Moja, el meu, i jo no ho podia veure des de el balcó, a casa, segura, i lluny d’ells. Sempre intentava posar-me mes cap al darrera, perquè els reis no em poguessin veure, però tot i així, sempre m’arribava algun tros de serpentina o algun caramel que el meu pare em donava i jo després llençava sense que ell s’adonés. Veia les cares dels nens, plenes d’il·lusió i d’alegria, els meus pares mirant-me amb un somriure d’orella a orella i jo tornant-los-hi un de fals, veia aquells estranys sobre el seus carruatges, saludant a tothom i jo no entenia res

PUBLICITAT

Arribava el pitjor moment de tots, el de donar-l’hi la carta. Els nens i nenes de la meva classe li donaven al patge Raimon, a la plaça, però jo no. No volia assentar-me a la seva falda, fer-me una foto amb ell, i donar-li la carta, no no. Com excusa deia als meus pares que li preferia donar-li a la cavalcada, als reis per així poder tocar-los i dona’ls-hi en primera mà, i així era. Avançàvem una mica, el meu pare em pujava a coll, i jo, que en aquells instants em sentia la nena mes valenta de mon, allargava la mà i li donava la carta al rei ros, sempre era el rei ros. Després m’escapava ràpidament dels braços del meu pare i corria cap a la mare i l’abraçava. Per dissimular la meva por, deia que estava tan contenta que per això marxava tan ràpid a explicar-li a la mare que havia donat la carta al rei, i els meus pares s’ho creien, perquè desprès no em diguin que no serveixo per actriu. Tornant cap a casa, de vegades em trobava l’Èric, la Rita o el Marc, amics de l’ escola, em feien les mateixes preguntes de sempre; “Que tal?” O “Que t’agradat? Ha sigut “xuli” eh!” I jo sempre responia amb el mateix; “Si, ha sigut molt “guai””… o “ Les carrosses son molt maques…”. Els pares parlaven de com de emocionats que estaven els seus fills, i de que havien demanat molts regals i coses d’aquestes.

Al arribar a casa sopava un biquini de pernil dolç i formatge, mentre mirava a la tele “Tom i Jerry”. Quan m’acabava el biquini em rentava les dents i em posava els aparells que m’haig de posar per dormir. Triava una sabata i la deixava sota l’arbre de nadal, per així els reis sabessin on anava cada regal. Anava a la meva habitació, apagava el llum i obria el petit que tenia a un prestatge i em tapava. Els meus pares em venien a fer un petó de bona nit. No passaven ni 5 minuts quan m’aixecava, anava al menjador i em plantava davant de els meus pares, estirats tranquil·lament al sofà mirant una sèrie de “netflix” de advocats, i sopant pa amb tomàquet de l’hort de l’avi i embotit, de la xarcuteria dels meus tiets. Els hi deia que estava tan nerviosa que no podia dormir. Ells es pensaven que estava nerviosa per que els reis passaven, i si, però ells es pensaven que eren uns nervis positius, i eren molt negatius. Els hi preguntava que si podia anar a dormir en el seu llit i ells em deixaven. Allà també estava nerviosa i sense poder aclucar l’ull, però quan els meus pares, una estona mes tard, volien anar a dormir, jo em posava ben bé al mig del llit de matrimoni, em feia la adormida i quan s’estiraven, m’arraulia amb la mare i l’abraçava, llavors em sentia segura i estava una mica mes tranquil·la.

PUBLICITAT

El 6 al matí acostumava a despertar-me d’hora, cap a les 8. Sortia del llit sense que els meus pares s’adonessin, agafava un bastó que prèviament havia amagat sota el llit dels pares i inspeccionava tota la casa amb el bastó preparat, no fos cas que hi hagués un imprevist. Primer comprovava que hi haguessin regals, després recorria la casa mil·límetre per mil·límetre, silenciosament, per verificar que no hi havia ningú, específicament els reis, amagat per la casa. Llavors tornava a amagar el bastó de nou, em posava al llit, i despertava als meus pares fingint estar emocionada per obrir els regals. Ja tranquil·la, em dirigia al menjador per obrir-los. N’hi havia molts, de fet casi tots els que havia demanat. La cuineta nova, la corda de saltar, el cotxe de joguina per jugar a carreres amb la mare, el conte del sol i la lluna, colors nous… però va faltar una cosa. La nit abans els hi vaig deixar una carta, deia: Hola reis, sempre us he tingut por, molta por. No m’agrada això de que entreu a casa sense trucar o que m’estigueu vigilant tot l’any, o no saber d’on venen els regals. Sou molt estimats per tothom per això vull entendre-us i així potser que em caigueu millor per això us faig unes quantes preguntes. Des de on m’esteu vigilant tot l’any? Com entreu a casa? I els regals, d’on els traieu? Així potser ho entenc tot millor i no tinc tanta por. Firmat jo.

Al veure que no la van contestar vaig esclatar a plorar.Que et passa amor meu? – va dir la mare preocupada –

No t’agraden els regals que hi ha? – va dir el pare –

No, no, no es això – vaig dir sanglotant –

I doncs ? – va dir el pare –

Sempre he tingut por dels reis, i ara que els hi escric una carta per que m’expliquin mes d’ells i així jo fer l’esforç de intentar-me fer amiga, passen de mi i no escriuen res! – vaig dir entre plors i llàgrimes –
I graciés a deu, o graciés a qui sigui, finalment el pares em van explicar tota la veritat.

Ara els reis ja no em fan por, es mes, ara els reis m’encanten”.


També et pot interessar

Comentaris