“La violeta i l’enveja”

Avatar
30/04/2020 - 15:00h

De Nicole Megías Gutiérrez, 4t de primària de l’escola Sagrat Cor del Vendrell

El 3 de vuit publica diàriament un dels treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany es van rebre un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.

“Fa molts i molts anys, en un poble perdut entre muntanyes, hi vivia un jardiner que cuidava amb delicadesa el seu jardí. Tenia moltes plantes i flors com: roses, margarides, clavells…

Cada matí, el jardiner les regava, i mentre ho feia es fixava en la bellesa de cadascuna d’elles. Totes eren precioses, però hi havia una violeta que deien que era la més bonica i amable de tot el jardí, i sempre estava feliç, encara que fes un mal dia.

La violeta sempre estava envoltada d’altres flors, que eren les seves amigues, i d’insectes que venien a visitar-la. Però, en una petita part del jardí, arraconada, hi havia una mala herba que sempre estava sola i no tenia amb qui jugar, parlar ni passar l’estona. Ella tenia enveja de la bonica violeta, que era l’alegria de tothom. Així doncs, un bon dia, la mala herba va pensar en trucar a la bruixa del bosc per demanar-li que fes un encanteri i convertís a la violeta en una mala herba, lletja i pansida. I així ho va fer. L’endemà, el jardiner va sortir de casa a regar les seves plantes i es va adonar de que la violeta no estava. Com era això? Va mirar bé a veure si la veia, però en el seu lloc va trobar una mala herba. Es va fregar els ulls perquè no podia creure el que estava veient: la flor més preciosa i delicada del seu jardí s’havia convertit en una mala herba! El jardiner es va posar molt trist i se’n va tornar cap a casa sense saber què fer. La violeta va anar preguntant a totes les plantes i animalets del bosc si sabien alguna cosa del que havia passat, però tots li van dir que no, ningú no havia vist res. Només li quedava visitar el petit raconet del jardí, on hi havia la mala herba que sempre estava de mal humor. La violeta li va preguntar:

Hola! Tu saps alguna cosa del que m’ha passat?
I la mala herba li va respondre:

Sí, senyora! He estat jo!- li va dir cridant.

Però, per què m’has fet això si jo mai li he fet res dolent a ningú?- va preguntar la violeta amb desesperació.
A la mala herba li va canviar la cara i es va posar tota trista.

Jo… Vaig cridar a la bruixa del bosc perquè et fes un encanteri. Eres una flor tan bonica i riallera que et tenia enveja. Tots els insectes se t’acostaven a tu per jugar i no pas a mi, i sempre m’he sentit sola en aquest immens jardí.

La violeta va respondre:
Estimada mala herba, gràcies per ser sincera… Però vull que sàpigues una cosa: nosaltres t’estimem tal com ets, les plantes i les flors som com les persones, totes tenim defectes i coses bones, però cap és millor que una altra, totes som especials i podem conviure juntes en el mateix jardí.
Aquelles paraules tan boniques de la violeta van fer plorar a la mala herba, i quan les seves llàgrimes van caure a terra, l’encanteri es va desfer i la violeta va tornar a ser una bella flor. Al final, la mala herba va aprendre que encara que fos lletja i una mica malhumorada, sempre hi hauria lloc per a ella. Segur que tenia coses bones, només calia descobrir-les amb amor i tendresa.

Des d’aquell dia, el jardí està més bonic que mai, i totes les flors, plantes i males herbes s’estimen, estan contentes i conviuen en harmonia”.


També et pot interessar

Comentaris