“Ens han robat els colors!”
De Núria Gallart Monteagudo, 3r de primària de l’Escola La Fassina de Sant Joan de Mediona
El 3 de vuit publicarà a partir d’avui els treballs guanyadors de la convocatòria del XIV Premi Sambori que organitza anualment Òmnium Alt Penedès oberta als centres educatius de la vegueria del Penedès. A l’edició d’enguany s’han rebut un total de 170 treballs de 33 centres de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia. Un any més, des d’Òmnium s’ha fet extensiu l’agraïment a tots els infants, joves, mestres i famílies que han participat en la implicació d’aquest premi tan especial. Els dibuixos que acompanyen cadascuna de les històries han estat realitzats per Eduard Barrobés.
“Fa molt de temps, quan els peixos volaven i els pardals nedaven, en un trosset de bosc molt bonic hi vivien els Follets De La Música en unes casetes de colors. Aquells follets feien una cosa molt important per a la música: les notes. Ells s’ho passaven molt bé fent-les. Les notes eren molt rialleres, sempre estaven contentes i divertides, però sobretot, el que més feien era cantar i ballar. Tot el dia fent tombarelles i cantant totes les cançons del món!!! Cada follet era del color de la seva caseta.
No gaire lluny d’allà, a la Muntanya del Carbó Negre, hi vivia un trol molt dolent que no volia que hi hagués felicitat en aquell bosc. Feia molt de temps que aquell trol no anava al bosc dels follets.
Un dia el cel, en comptes d’estar blau, estava molt fosc i tots els follets estaven molt espantats menys una follet molt, molt valenta. Tenia els cabells llargs i foscos, uns ulls blaus molt bonics, tenia vuit anys i es deia Laia. La Laia tenia una germana de sis anys que es deia Estrella i una altra de més gran que es deia Lluna. Entre les tres es portaven molt bé i s’estimaven molt. Tots els follets pensaven que aquell cel tant fosc era cosa del trol, que tothom anomenava Trol del Carbó Negre.
Els follets es van posar a tocar instruments per a fer música i distreure’s, així no pensarien en la foscor. Però va ser tot el contrari. Quan una follet va començar a tocar la primera nota, es va adonar de que no sonava bé, potser la nota, en veure tanta foscor, tenia por de sortir. Quan els altres follets van anar tocant els instruments es van adonar que les notes que en sortien eren grises, semblava una orquestra de grills! Els follets, en comptes d’animar-se, estaven cada vegada més tristos i no sabien com tocar millor els seus instruments perquè sortissin les notes ben afinades i melodioses. La Laia, que era molt espavilada, sabia què havia de fer: anar a veure el Trol del Carbó Negre. Va pensar que la nit d’aquell mateix dia hi aniria.
Quan va arribar la nit, es va llevar, es va vestir, va anar cap al menjador per a agafar fruita i aigua per si de cas ho necessitava i, a l’obrir la porta per marxar, es va adonar que no portava el seu amulet de la sort. De seguida va tornar a la seva habitació a buscar-lo i es va trobar a la seva germana Estrella que estava desperta. L’Estrella li va preguntar què feia i la Laia li va dir la veritat. Amb el xiuxiueig es va despertar l’altra germana, la Lluna, i també li va haver d’explicar a ella. L’Estrella i la Lluna van dir a alhora:
– Venim amb tu!!!
La Laia els va dir que s’afanyessin i que no cridessin tant. De seguida que van estar a punt, van marxar en direcció on vivia el trol del Carbó Negre.
Trigaren dues hores en pujar la muntanya negra i quan van arribar al cim trobaren una cabana igualment negra, és clar. A l’entrar-hi, van veure una silueta força gran que es va girar i, de sobte, es van obrir les llums. Era el Trol del Carbó Negre! La Lluna es va amagar darrera de la Laia, però l’Estrella de seguida va preguntar:
– Per què ens has pres els colors?
El trol es va estranyar de que fossin allà, tant valentes, i els va respondre:
Doncs perquè no m’agraden els colors!!!
Però si mai n’has vist cap, de color! Com saps que no t’agraden? – va dir-li la Lluna, que ja no tenia tanta por.
Vine amb nosaltres i fes que tornin els colors, si us plau! Així podrem tornar a fer notes i escoltaràs que bonica que és la música – va dir l’Estrella, la germana petita de la Laia.
Llavors el trol, va treure duna caixa un objecte llarg i va dir:
Aquesta vareta, és la vareta dels colors.
Havent acabat la frase, la Laia, que era molt àgil, es va acostar al trol i li va agafar la vareta. Les tres germanes van agafar les motxilles i van marxar més ràpid que el vent. Corrien tan de pressa que només van trigar una hora a baixar la muntanya!
Van arribar al bosc on vivien i van explicar a tots els follets la seva aventura. Mentre ho explicaven, el trol baixava de la muntanya lliscant sobre un tros de fusta dura i negra com el carbó. Ja havia arribat i estava a punt d’agafar-li la vareta a la Laia quan ella el va esquivar d’un salt; el pobre trol es va clavar una bona patacada al cap contra un arbre i es va quedar desmaiat al terra. Llavors, molt ràpidament, la follet va moure la vareta primer amunt, després avall, a la dreta i a l’esquerra mentre murmurava:
Desitjo que el món sigui tot ple de colors!
De cop i volta, el cel ja era blau, els arbres verds i les flors amb uns colors preciosos i brillants. El trol, que s’havia anat despertant, es va aixecar i només veure la flor que estava al seu costat, va tornar a caure estès al terra. La Lluna va pensar que s’havia desmaiat de la impressió de veure tants colors, com que ell sempre ho veia tot en blanc i negre…
El trol es va despertar a l’hora de dinar i les notes estaven tan contentes i rialleres que no paraven de cantar i ballar. Tots junts van menjar espaguetis a la carbonara al toc de Mi i, de postres, un pastisset musical de colorins! Junts, s’ho van passar molt bé i el trol no es va tornar a barallar amb ningú mai més
I catacric, catacrac aquest conte s’ha acabat”.
