‘Dios sabrá…’

La vilafranquina Gemma Sàbat, en primer pla
Avatar
27/04/2020 - 16:14h

La vilafranquina Gemma Sàbat ens explica com viu el confinament des de Mèxic, on treballa per a col·lectius vulnerables a traves de la seva pròpia ONG

Molts penedesencs estan passant l’estat d’alarma fora del nostre territori ja que, molts d’ells, viuen en altres països ja sigui de forma temporal o més o menys definitiva. És el cas de la vilafranquina Gemma Sàbat, que ens explica en primera persona com està vivint la situació des de Mèxic, on fa dos anys que viu i que fa acompanyament a diferents col·lectius vulnerables a través de la seva pròpia ONG.

PUBLICITAT

“Ironies de la vida: el dia 6 d’abril sobrevolàvem l’Atlàntic per tornar a casa un temps, per tornar a Vilafranca… Però tot canvia, i canvia ràpid! Fa fa dos anys que amb la meva companya, la Noelia, vivim a Mèxic, creuant tot el país quilòmetre a quilòmetre amb la nostra casa rodant i oferint acompanyament emocional a diferents coŀlectius vulnerables des de l’art i la teràpia. Ara estem vivint a Bacalar, poblet típic de postal de paradís del sud del país, a l’estat de Quintana Roo. Bacalar destaca i enamora pels seus tons turqueses i les seves palmeres plenes de cocos. Tot és força estrany… Estic vivint en un paradís extern d’extrema bellesa… però, on s’amaga el paradís intern? Crec que la resposta era “a casa”. És una sensació de felicitat amarga…

Portem dos anys treballant a través de la nostra pròpia ONG, Helix Libera, fent treball art-terapèutic en coŀlectius vulnerables, sobretot amb les persones que es troben amb situació de migració forçada, amb dones que pateixen violència de gènere i amb adolescència amb alts índexs de violència. Ara tota la feina que teníem programada ha quedat a l’aire, posposada en una agenda que encara no existeix. Ara mateix ens trobem penjades d’un fil, sense saber com ni quan podrem tornar a Catalunya, i a la vegada sense poder fer la nostra feina aquí.

Però… Ens hem d’adaptar i seguir tirant el dau de la vida… És per això que vam decidir compartir i publicar el nostre documental sobre migració i consciència que vam gravar l’any passat durant el projecte “Espejos migrantes”, on fèiem acompanyament emocional a persones migrants anant d’alberg en alberg. També oferim teràpia online i reforç escolar a través de l’artteràpia. Si visiteu la nostra pàgina web podreu veure tot el que oferim (www.helixlibera.org).

Pensant en el present i en la incertesa que pinta el nostre dia a dia, tot i estar lluny de casa ens sentim afortunades. Estem rodejades de selva i aigua. La naturalesa ens protegeix, ens calma i ens sana. Aquí a Quintana Roo, la principal preocupació és la crisi socioeconòmica que pot provocar la contingència i, sobretot, l’augment de violència que es pot esdevenir. Realment hi ha gran part de la població que viu el dia a dia i no es poden permetre deixar de vendre al carrer. Ja es comença a sentir l’augment de violència pel carrer, el sentiment abstracte de perill constant… i sobretot sent dona. Aquí ja hi ha moltíssima gent que s’ha quedat sense feina a causa del turisme, i no hi ha rastre d’ajudes ni de sensibilitat per part dels grans empresaris.

Després de viure durant dos anys a Mèxic, puc dir que aquest país és un món a part. Moltes realitats, contrastos i matisos englobats en una mateixa bandera. Al poble de Bacalar, a diferència de les grans ciutats, la densitat de població és molt baixa, i dintre de tot ens sentim moderadament tranquiŀles. A més, la bellesa estètica que ens envolta acaricia l’ànima i els dies passen ràpid.

És veritat que la situació social és molt crítica, complexa i preocupant, però a la vegada el virus no ha arribat. Pel que se sap, encara no hi ha cap mort ni infectat al poble. Tot just fa dos dies que la gent comença a anar amb mascaretes, però encara hi ha alguns restaurants i hotels oberts, i pel que he pogut saber, la població no està gaire amoïnada per la seva pròpia salut, sinó que la màxima preocupació i ansietat estan enfocades a l’aspecte econòmic. També sento que es respira una sensació real i global d’“aquí no llegará”, i en moments del dia jo també la sento… Nosaltres ens sentim com una macedònia emocional: per una banda, respirem la tranquil·litat de Bacalar mentre sentim el patiment i tristesa de casa. Em sento una muntanya russa de somriures, llàgrimes, somnis i realitats. “Dia a dia”. Crec que aquest és el nostre gran mantra i aprenentatge.

Aquí la sanitat pública, en general, és molt precària i està molt allunyada de la realitat espanyola o europea. Per la meva salut emocional, crec que és millor no saber quants respiradors o llits hi ha a la ciutat més pròxima. Millor no saber-ho, o m’agafaria un atac d’ansietat… Quan vaig al mercat acostumo a conversar amb la gent d’aquí, i quasi sempre em responen: “Dios lo sabe, Dios dirá”. A vegades penso on hi ha l’equilibri entre la fe i la no-acció o carència de responsabilitat, però a la vegada mai em deixo de sorprendre de la seguretat i la pau que desprenen les seves paraules. I sí, Mèxic té una relació amb la mort ben diferent de l’occidental. En els meus moments més optimistes penso que Mèxic pot mostrar un aprenentatge ben valuós i profund a gran part d’Europa respecte de com afrontar i viure la por a la mort i també de com s’uneixen i es cuiden les famílies en moments crítics. Sentir la mort com un fet intrínsec a la vida, com una celebració, com un llarg viatge. A mi m’agrada pensar que la vida són les vacances abans de la mort.

PUBLICITAT

Cada estat de Mèxic ha adoptat mesures preventives diferents. Aquí, a Quinta Roo, la mesura (a part de la mantenir la distància i les mesures d’higiene) va ser la llei seca, de manera que ja fa més de 20 dies que està prohibida tant la compra com la venda d’alcohol, amb multes molt elevades. Aquí estan acostumats a aquestes mesures i molts l’entenen perquè creuen que té l’objectiu que la gent no destini els diners a cerveses, així com per evitar més violència intrafamiliar a casa. Realment, l’estat d’alarma per violència de gènere és molt preocupant, desgraciadament encara força normalitzat i silenciat dins de la família.

Amb relació a l’aspecte legal, nosaltres, com tantes altres turistes, ens trobem en una situació de gran injustícia. El nostre visat s’acaba a finals d’abril, i com que no podem volar ni arribar a la frontera, ens quedem en una situació d’iŀlegals al país. Ens hem posat en contacte amb el consolat i ens han dit que no han pres cap mesura adaptativa i que haurem de pagar la multa pels dies que portem d’iŀlegals al país, que depèn de com vagi tot pot ser molt alta… Qui sap… Qui sap com acabarà tot, o si aquí encara no ha començat. El temps ho dirà”.

També et pot interessar

Comentaris