Bicentenari del filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba i del pianista Antoni Nogués

Foto de Llorens i Barba | Pau Asensio
Avatar
03/04/2020 - 16:00h

Aquests dos vilafranquins van ser figures clau de la cultura catalana contemporània

Des de Plató i Pitàgores es parla del lligam entre la filosofia i la música. Avui ho volem fer fugint d’especulacions i centrant-nos en el tema del “nacionalisme musical” a Catalunya a partir de l’obra de dos autors que fa dos segles van néixer a Vilafranca del Penedès, i que a Barcelona i a Vilafranca es reunien a les mateixes tertúlies (al Cafè Nou de Barcelona i al Cafè del Noi a Vilafranca): el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872) i del pianista i compositor Antoni Nogués i Torras (1820-1882). Dues figures clau de la cultura catalana contemporània. El primer va teoritzar el nacionalisme cultural, i el segon va posar en pràctica aquestes idees

Establir el lligam entre les idees i les pràctiques musicals d’ambdós permeten parlar de filosofia i música sense fer especulacions allunyades de la pràctica musical i del context cultural del moment i posar en concret l’etiqueta “nacionalisme musical” que, per ella mateixa, és problemàtica.
A les tertúlies que acabem d’esmentar s’hi trobaven, per exemple, l’advocat i diputat Fèlix Barba i el seu net (el filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba), els germans Pau i Manuel Milà i Fontanals i els músics Antoni Nogués i Antoni Gili (fill de Vilafranca i organista a la Catedral de Barcelona). En paraules de l’historiador Antoni Sabaté Mill: “El pianista Nogués era gran amic dels Milà i de la mateixa quinta d’en Llorens i Barba, un dels seus fans més distingits que no es perdia cap dels concerts que feia al Cafè de la Rambla i al Cafè Nou, de Barcelona.”

PUBLICITAT

Francesc Xavier Llorens i Barba és el filòsof de la Renaixença catalana. L’autor que des de la Universitat de Barcelona va promoure un trencament amb la vella filosofia escolàstica i l’obertura als nous corrents filosòfics europeus (sobretot a la filosofia escocesa del sentit comú) per crear, finalment, un pensament propi.

A vegades és difícil donar imatges de l’obra i, sobretot, de les aportacions més significatives d’un filòsof. En el cas de Llorens i Barba estem de sort perquè, d’una banda, el seu ideal eclèctic i la seva visió del paper que havia de jugar la filosofia en el moment en què va viure queda arquitectònicament definit en l’obra de l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), el qual podem denominar, sense cap titubeig, “L’arquitecte de la Renaixença”. I les seves idees sobre el “nacionalisme cultural” quedaren expressades pel seu amic Antoni Nogués (en l’arquitectura del so). D’un nacionalisme musical que de seguida triomfa de la mà del piano amb autors com Isaac Albéniz (fill de Camprodon) i Enric Granados (fill de Lleida).

Del nacionalisme musical

A Catalunya, el grup de compositors vinculats a l’estètica del nacionalisme musical pertanyen a la denominada “Generació del 98”, la qual comença amb Felip Pedrell (1841-1922), que en seria el pare ideològic, i continua amb el guitarrista Francesc Tàrrega (1852-1909), creador de l’escola contemporània de guitarra; els pianistes Isaac Albéniz i Enric Granados; els compositors Antoni Nicolau (1858-1933), Juli Garreta (1875-1925) i Joan Lamote de Grignon (1872-1949), els germans Enric i Pau Casals Defilló…; i es tanca amb compositors com Jaume Pahissa (1880-1969) i Cristòfor Taltabull (1888-1964).

S’ha associat el nacionalisme musical de casa nostra amb la música andalusa. Amb tot, és evident que el paisatge és molt més ampli i amb una forta repercussió dins la composició, com mostra la peça per a piano Sardana d’Enric Granados, publicada l’any 1914 (que és una de les seves obres més desconegudes i que es basa en el Toc de Castells), l’obra per a guitarra de Francesc Tàrrega basada en les cançons tradicionals catalanes, que després rebrosta en Miquel Llobet i, fins i tot, en el vilafranquí Antonio Francisco Serra (1921-2002). Amb tot, és cert que les obres més característiques d’aquest nacionalisme musical són majoritàriament per a piano o per a guitarra i que se situen sota l’influx de la música andalusa. I això és així perquè com conta Pau Casals, des de Madrid, el comte Guillermo de Morphy, protector de Granados, Bretón i Albéniz (i amb la complicitat de Pedrell), volia una renaixença de la música espanyola alliberant-la de la influència italiana i cercant “el veritable caràcter nacional”.

Antoni Nogués i Torres

El cas d’Antoni Nogués i Torres és, dins aquest paisatge, el d’un personatge singular. En primer lloc, perquè no podem derivar-lo de la influència ideològica o estètica de Felip Pedrell (una vintena d’anys més jove que ell). En segon lloc, per les característiques de la seva obra. I aquests són els aspectes que ara volem explicar; tot i que primer en farem una breu ressenya biogràfica.

PUBLICITAT

Antoni Nogués Torres, fill del rellotger Josep Nogués, va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1820 i el dia 22 de maig de 1844 es casà amb Carme Polo i Ruiz. Va morir a Barcelona el dia 1 d’agost de l’any 1882. Els seus primers estudis musicals els va fer al Convent dels Trinitaris de Vilafranca; després anà a l’Escolania de Montserrat i, finalment, a Barcelona va fer estudis de piano amb Francesc Rodríguez. Va pertànyer a la Societat Filharmònica de Barcelona i va ser fundador de la Societat Wagner de Barcelona el 1874, pianista de Cafè (com també ho foren Albéniz i Granados) i ser professor de piano.

Del vessant de pianista en destacarem que diversos compositors li van dedicar peces, entre les quals destaquem: el Gran Galop de Concert (1858) de Jaume Biscarri i la fantasia-masurca Rosas y perlas (1864) de Joan Baptista Pujol. I de la de professor en cal dir que un dels seus alumnes va ser el compositor Josep Garcia Robles (que fou el músic de la família Güell, fundador de l’Orfeó Català, membre de la Societat Catalana de Concerts i Jurat als Premis de la Música Catalana).

De la seva faceta com a compositor en destaquen dues obres per a piano: el Capricho de Género español (obra de caràcter andalús per a concert amb més de vint edicions) i la Fantasia sobre motivos de La hebrea (una peça escrita a mode de variacions a partir de la música d’una òpera famosa, La Jueva de Halévy, com era habitual en la literatura per a piano de l’època). Amb aquestes dues obres Nogués va conquerir els Cafès de París i de Madrid. L’any 1927, per exemple, Ataulfo Argenta interpretà en un concert Granada d’Albéniz i el Capricho de Género espanyol de Nogués, sent aquests dos autors que solia tocar com a exemple de la música espanyola per a piano.

Entre les seves altres obres per a piano hi ha la masurca Camélia, les americanes Conchita i Chinchita. També és autor d’uns Goigs a Sant Fèlix (1843), conservats a l’Arxiu del Monestir de Montserrat, i de l’ària operística Quan estrella Oh Dio Sùntó, que es conserva a l’Arxiu Musical de Vinseum. Ambdues obres són de la dècada del 1840 i el Mestre de Capella de Santa María de Vilafranca, Agustí Blanch, diu que Nogués és: “Pianista y compositor, los més famós de varios que honoran la present vila per sa perícia en los diferents rams del art musical que exerceixen a la capital del Principat”; i que els seus goigs és una obra que: “pasmà a tothom y agradà sumament a los inteligents per la dolsa y hermosa melodía y per sa sàbia y màgnífica instrumentació fou executada a més dels cantors de esta vila per molts jóvens aficionats de lo més lluït de Barcelona, y acompañat per un crescut número de músichs que cuydadosament ensajats per lo compositor no dexaren re que desitxar.” Per acabar aquest repàs biogràfic, direm que dos músics amb qui va mantenir relació van ser Enric Granados (amb qui, a banda de compartir inquietuds sobre la renovació musical i de la música per a piano, va preparar l’edició de la Célebre Jota aragonesa) i Franz Liszt (durant la seva visita a Barcelona). A partir de Granados retornem al tema del nacionalisme musical, i amb relació a Liszt podem dir que a Nogués a vegades se’l va denominar “el Liszt Català” i que Liszt era un altre dels compositors que agradava als capitosts de la Renaixença (Piferrer, Milà i Fontanals i Llorens i Barba).

Finalment, direm que és curiós que el “nacionalisme musical” d’estètica andalusa nasqués a Catalunya de la mà de dos vilafranquins relacionats amb la Renaixença, com també ho és que el pare del nacionalisme musical cubà fos un català: Manuel Saumell Robredo (1818-1870).

També et pot interessar

Comentaris