“Les magranes vives, dins la capçada. Els grans, dins les magranes. Els pinyols, dins els grans. Tot això parla de mort i de vida en la boca”

15/03/2020 - 14:00h

Entrevistem Jordi Llavina que acaba de publicar ‘El magraner’, que ha obtingut el 43è Premi Marià Manent de Poesia

Una prosa poètica deliciosa, un poema de poemes d’una sensibilitat extraordinària (sensibilitat que sap expressar i compartir), un àlbum de cromos d’una col·lecció que no voldries completar mai…

S’hauria pogut dir ‘La mort’, aquest llibre?
Jo crec que no; tot i que hi apareix, és un tema present a tots els meus llibres. Em fa l’efecte que no és el sentit últim d’aquest poema. Si s’hagués titulat així hauria estat molt parcial, esbiaixat. En canvi, un títol com El magraner, molt més neutre, enclou la mort i moltes altres coses: el cicle de la vida, certament, la sorpresa, altres temes…

Abans parlava d’àlbum de cromos. És un àlbum de cromos de la seva vida? Dels seus records? De les imatges gravades?
No és una mala comparació… perquè com bé has dit al començament, són proses rubricades amb una poesia més canònica, però per a mi és inextricablement un llibre de poesia; potser el que més… no, el que més, no… Però sí que hi ha una sèrie de cromos –Carner en diria estampes–, hi ha coses que tenen a veure amb vivències pròpies, moltes d’altres que són imaginades, un parell de somnis que hi apareixen, per exemple… I altres coses que tenen una mena de contacte tangencial amb la meva vida; per exemple, l’ascensió a un castell que es podria associar perfectament a una de les meves estades a Segòvia…

Les descripcions, com sempre –o més que mai–, delicioses. Cada vegada més minucioses, elaborades… Cada vegada més riques, més suggestives… Més naturalistes? Són reals o imaginàries? O una mica de cada?
Una mica de cada. I quan dius naturalistes, crec que cada vegada hi ha més esforç de concreció. Si mai he pecat ha estat per massa detalls, però crec que ara ho he depurat una mica… Fins i tot, en aquest llibre, triar la prosa m’ha servit per a constrènyer una mica… però sí, de descripcions n’hi ha: el que ocupa aquest llibre és el lloc, el lloc pel qual es passeja, i els llocs pels quals passejo habitualment –dels quals en parlo sovint a les pàgines d’aquest setmanari– cap a les Cabanyes i fins als Pujols, a la Granada… Aquest llibre va sorgir al peu d’un magraner que realment hi ha a la cruïlla que porta a la vinya pintada… aquest paisatge és molt real. Però s’hi van sobreposant una sèrie de coses que fan que el llibre acabi sent una mica espectral: el caminant perd el fil, s’ha allunyat molt de casa… és a dir, hi ha una distorsió de l’espai/lloc i del temps.

No va enlloc, el caminant/passejant? No sap on va? No vol anar enlloc? Fuig?
Tot el que dius és veritat. És un personatge que fuig d’una situació determinada, hi ha un moment que arriba a Enlloc. No té desig, no té propòsit d’arribar enlloc: el que importa és el camí, no la meta. No va enlloc, però fuig, sí. I a mesura que va fugint sembla que sigui més en un lloc concret, un lloc que va canviant progressivament…

11 decasíŀlabs, 7 hexasíŀlabs, 2 heptasíŀlabs, 2 octosíŀlabs i un hendecasíŀlab. Dos sonets (un de versos hexasíŀlabs i un de versos heptasíŀlabs). Surt com surt, això, o hi ha un pla preconcebut?
Surt com surt, això, sí. Hi ha un sonet anglès, també, shakespearià. I una subtil variació tipogràfica per distingir els poemes que són rúbriques del que diu la prosa i els que no. Però contestant la teva pregunta, no hi ha un pla. Tots els meus llibres sorgeixen d’una idea vaga al començament que es va conformant a mesura que vaig escrivint… Alguns cops m’ha sortit bé (crec que amb Vetlla, Ermita i El magraner) i en d’altres no tan bé.

Vostè és –valgui la redundància o la cacofonia– la reencarnació de Carner?
Honestament –jo que el llegeixo cada dia– crec que Carner és insuperable. No es pot donar un altre cas com el de Carner, ni de bon tros… Soc molt lluny de Carner, el que passa és que reconec que per a mi és un model; com ho són altres poetes catalans, però Carner… Si parlem de la consciència formal, en Carner veiem com la poesia no és inspiració, sinó sobretot és feina, és ofici… I des d’aquest punt de vista, en Carner –tot i que és un poeta també molt inspirat, eh– són paradigmàtiques les qualitats del seu ofici, són extraordinàries. Tu llegeixes un poema de Vinyoli traduït al francès i gairebé en pots capturar l’emoció; llegeixes Carner… i perd tota la gràcia. Fins i tot traduït per ell mateix. Per què? Perquè és inextricablement el geni de la llengua, perquè el que fa amb la llengua és tan extremament suggeridor que no hi ha manera de poder-ho traduir a cap altre idioma. Tot l’engranatge formal està molt arrelat a la percepció de la llengua. És una cosa fabulosa, fabulosa…

No m’ho faci argumentar gaire, però jo hi veig similituds, entre la seva obra i la de Carner….
Perquè jo soc molt curós en la qüestió de la llengua, perquè tinc una sensibilitat molt pròxima a la de Carner, per com veu la poesia, per com entén la poesia, com una suma de moments molt significatius… M’agrada molt, m’agrada molt, per a mi Carner és un model, això sí.

Els poemes de dins de cada capítol en són els pensaments essencials, uns resums significatius, els nusos filosòfics…?
No ho sé ben bé… Jo en dic una rúbrica per acabar ràpid i perquè sovint el capítol acaba amb el poema, però sí, de vegades és el coroŀlari, una moralitat del que s’explica en la prosa.

El discurs li surt tal com queda imprès –tal com raja– o hi ha molta elaboració i reelaboració, a cada frase? Talent sol o talent més treball?
Jo soc molt obsessiu (fins i tot amb els errors); a mi em costa molt poc escriure un article –encara que no es tracta d’articles que tinguin una gran elaboració ideològica–; m’hi puc estar una hora, posem per cas, però n’hi puc passar tres més polint-ne coses, millorant-ne d’altres… Si això ho faig amb un article, imagina’t amb un llibre de versos… encara molt més. El grau d’absorció que té el llibre sobre meu és molt alt (no tant com a Vetlla i Ermita, potser, però Déu n’hi do…). La feina important és, quan tens l’esborrany, com hi tornes, com ho vas lligant tot amb el pla de l’obra, perquè amb una obra com aquesta, tan narrativa –potser menys que Ermita, perquè aquesta d’ara té un aire oníric que fa que sembli menys narratiu–, però pots incórrer en lapsus, en descuits… sobretot pel que fa a l’espai temps.

Ha tingut la sort dels campions, de no escornar-se, fins ara, caminant com camina, llegint, o llegint com llegeix, caminant?
Diuen que Tales de Milet sempre caminava mirant les estrelles i va caure en un pou… Aquí també hi ha un episodi semblant, quan l’home camina distret mirant les estrelles… i xoca amb una dona que venia abstreta mirant a terra. Però no he ensopegat mai, no… Caminant per aquí dec haver llegit uns tres-cents llibres que tenen com a punt una fulla de roure; del mateix roure.

Li recordo –i perdoni’m la immodèstia– que el verb ‘escornar-se’ l’hi vaig fer descobrir jo, la qual cosa em va omplir d’orgull. A canvi, hi aprenc moltes paraules noves, en els seus llibres, i potser en aquest encara més. No em refereixo a paraules cultes o provinents d’aportacions inteŀlectuals, sinó del cabal lèxic sentit, viscut, heretat…
Això és essencial. Carner és molt bo, però se n’inventa, de paraules (el verb gargolar, per exemple). Sagarra no se n’inventa cap; en sap moltes, però perquè té molts contactes amb gent molt diversa. En aquest sentit, malgrat la meva admiració per Carner, m’agrada més la postura de Sagarra. Les paraules que faig servir jo les he conegut –en alguns casos les he llegit–, són les que en podríem dir de proximitat: sempre tinc algú que me n’ha parlat.

També et pot interessar

Comentaris