Amb sostre, però sense llar

D’esquerra a dreta, el Josep, el Santiago i l’Ángel al menjador que comparteixen, juntament amb l’Anas – que no ha volgut sortir a la fotografia- a Vilafranca
Judit Benages
21/02/2020 - 06:00h

Parlem amb quatre homes molt diferents que han arribat a dormir al carrer i que comparteixen vida en un pis de lloguer social de Càritas a Vilafranca

Estar sense llar és molt més que quedar-se sense sostre. En primer lloc, és important entendre la diferència entre el que es considera sostre i el que es considera llar.

Un sostre és un lloc que permet aixoplugar-se, però no significa que es tracti d’un espai de pertinença. En canvi, una llar és un habitatge familiar on les persones que hi resideixen comparteixen la vida. Per tant, és possible que la persona sense llar tingui un habitatge disponible per no haver de dormir al carrer, però que no sigui la seva llar.

Tot i que la llar és un dret reconegut per la Constitució espanyola i també per la declaració de Drets Humans de les Nacions Unides, hi ha centenars de persones que dormen al carrer o que han d’acudir a centres d’ajuda per poder dormir sota un sostre.

Per aquests motius, des de Càritas posen a l’abast de persones en situació de vulnerabilitat social i econòmica habitatges de lloguer social –cadascú paga el que pot segons els seus ingressos– com una eina que promou que les persones puguin disposar d’un recurs que els permeti, en el temps adient, esdevenir al màxim d’autònomes possibles i accedir a un habitatge públic o de mercat i, per tant, que la seva vida millori.

Per parlar d’aquesta problemàtica ens hem reunit amb quatre homes que viuen en un pis social de Càritas a Vilafranca. Són l’Anas, el Santiago, l’Ángel i el Josep.

Tots ells, amb realitats i personalitats ben diferents (que podeu llegir a la pàgina següent), però que comparteixen el fet d’estar passant per una situació complicada. Ens acompanya també un dels treballadors socials de l’entitat, Miquel Aiguade.

16 anys i amb patera
L’Anas no vol sortir a la fotografia. És el més jove de tots. Té 18 anys i mig i va arribar a Espanya des del Marroc amb patera quan en tenia 16. “Venia a buscar-me la vida”, diu l’Anas amb un castellà que encara li costa. Va arribar totalment sol, ja que els seus pares i germans es van quedar al Marroc. Primer va passar per diferents centres d’Andalusia, però ell tenia clar que volia arribar a Barcelona perquè li havien dit que s’hi vivia “molt millor”. Va viure tres mesos en un centre del Masnou i també a Ordal durant un any.

Però el dia que va fer 18 anys tot va canviar, ja que el van deixar al carrer perquè ja era major d’edat. “No tenia documentació i no sabia què fer, estava al carrer”, diu amb un somriure tímid. Des d’Ordal va anar a parar a l’alberg de Vilafranca, tot i que, entremig, va passar uns dies al carrer. Des de Càritas li van proposar d’instal·lar-se al pis on viu des del mes d’octubre.

Ell és l’únic que no vol sortir a les fotografies. Té por i vergonya. És jove i se sent indefens. El seu germà li va pagar el viatge en patera, i cada cop que parla amb la seva família els diu que tot va bé. No els vol explicar la realitat.
Des de Càritas, Miquel Aiguade explica que l’entitat ofereix la possibilitat de viure en un pis social compartit a les persones que veuen motivades per millorar la seva situació, sigui quina sigui, i independentment de la seva edat.

“En aquest pis no venen a fer amics. Si els fan serà perfecte, però són aquí per millorar la seva situació personal de manera global, cadascú segons les seves possibilitats”, diu Aiguade, al mateix temps que afirma que les persones que gaudeixen dels pisos socials “no es poden quedar al sofà sense fer res”. “Cadascú té la seva vida independent de la resta, però han de lluitar per millorar la seva situació”, afegeix.

En aquest sentit, l’Ángel treballa a l’hort social de l’entitat, on també hi ha el Santiago que, a banda, va a classes de català i també assisteix dos cops per setmana a un activitat formativa específica a Barcelona.

L’Anas ha adquirit el compromís d’aprendre català, motiu pel qual fa dues hores de classe diàries. El Josep és l’últim que ha arribat al pis i encara s’està situant. A partir d’aquí, veuran quin itinerari poden seguir, ja que Càritas fa itineraris personalitzats segons el tipus de perfil. I és que cadascú té el seu projecte personal.

“El compromís, en el fons, ha de ser amb un mateix per sortir d’aquest pou”, diu el Santiago.

L’Ángel –que treballa unes hores a l’hort social de Càritas– ho té clar: el seu objectiu és deixar de viure de les ajudes i trobar una llar: “Estic apuntat a totes les borses d’habitatge i no perdo l’esperança. Jo no em sento fracassat”, diu.

Amb ells parlem de la percepció que té la societat de les persones sense llar. “Hi ha molta insensibilització, i la problemàtica de l’accés a l’habitatge la té tothom; si no tens feina, ningú et llogarà un pis. És un repte que tenim com a societat, i fins que els polítics no facin la feina, anirem cada cop a pitjor”, assegura, discret, el Josep. Porta quatre mesos a l’atur. Encara li queden un parell de mesos de prestació, però el seu objectiu immediat és trobar feina abans.

PUBLICITAT

“Jo sé que ho tindré molt difícil, però no vull tornar al carrer”, diu el jove Anas.

Vaig arribar a Espanya quan tenia 16 anys perquè m’havien dit que aquí es vivia millor. El meu germà em va pagar el viatge en patera i ara els dic que tot em va molt bé. No vull tornar a dormir al carrer”

Anas
L’Anas ha declinat sortir a la fotografia, tot i que hem captat una de les seves activitats preferides: jugar amb el mòbil

Per a tots, la part més complicada de no tenir sostre i d’haver de dormir al carrer és tenir sempre un nus a l’estómac perquè no sabràs on passaràs la nit. El Josep recorda que el més difícil va ser “passar 48 hores sense parlar absolutament amb ningú”. “Ni un minut. Era insuportable”, explica.
Sigui com sigui, tots volen deixar clar que ningú s’escapa de la possibilitat de quedar-se sense sostre.

“Ja pots tenir estudis o feina… Ens pot passar a tots”, diu l’Ángel, que agraeix la feina d’entitats com Càritas que estan al seu costat “i fan una feina sovint invisible que només valora qui la necessita”.

El Santiago va deixar Hondures per buscar un futur millor a Espanya

“No m’esperava aquesta situació”
El Santiago és d’Hondures i va arribar a Espanya per la “ingovernabilitat” que pateix el seu país. Allà va deixar la dona i la seva filla, que acaba de fer tres anys. Volia trobar un futur millor per a la seva família.

A Hondures era propietari d’una petita botiga de queviures, però l’extorsió a la qual les bandes criminals sotmeten els empresaris el va fer tancar. Va arribar a Barcelona l’octubre del 2018 i pensava que no tindria problemes per trobar feina i poder, així, enviar diners a casa. Però els mesos van passar, els estalvis es van acabar i va haver d’anar a la Creu Roja de Barcelona i a Càritas de Sant Boi, on li van donar menjar. Al cap d’un mes, va arribar a Vilafranca. No es planteja tornar al seu país.

El Josep fa pocs mesos que viu en un pis compartit a Vilafranca

“Vaig deixar-ho tot per estar amb els meus fills”
El Josep té 51 anys. Quan en tenia 15 el seu pare va morir en un accident i va haver d’entrar al negoci familiar.Es va casar i va tenir dos fills, però al cap de deu anys es va separar i la seva dona se’n va anar amb els fills a Zamora. Ell, que portava 28 anys treballant a l’hostaleria, no podia suportar veure’ls només un cop al mes.

“Estaven en una edat complicada i volia saber amb qui es relacionaven, perquè l’adolescència és crucial, i vaig deixar-ho tot per estar amb ells”, diu. Se’n va anar cap a Zamora pensant que trobaria feina, però no va ser així. Va viure un any en un alberg, va gastar els estalvis i va haver de tornar a Barcelona, on es va posar en contacte amb Càritas. El van enviar a Vilafranca, on també va dormir a l’alberg.

L’Angel viu amb l’esperança de poder deixar de viure de les ajudes

“Rendir-se no és una opció”
L’Ángel té 67 anys. És andalús però fa 9 anys que viu a Catalunya. Abans de residir a Vilafranca, havia viscut a Barcelona i a Lleida. Ens explica que la seva situació va començar el 15 d’agost del 2017 quan, després d’un problema familiar que no vol detallar, va trobar-se al carrer.

“Jo tenia una bona casa, moto, cotxe i bicicleta, i ho vaig perdre tot”, recorda. Al principi tenia estalvis per “anar tirant”, però se’ls va gastar i va acabar dormint en estacions de tren i caixers automàtics de diferents poblacions catalanes. Des de Tàrrega va arribar a Vilafranca, on va passar uns dies a l’alberg, fins que Càritas li va oferir un pis social, on viu des de fa un any. Tot i la duresa de la situació, ell ho té clar: “rendir-se no és una opció”.

També et pot interessar

Comentaris