Sant Vicenç de Calders. Una història que s’escriu des de 1887

Una vista aèria de l’Estació de Sant Vicenç de Calders a la primera meitat del segle XX.
Avatar
06/01/2020 - 08:00h

Reportatge de la historiadora i veïna del barri Adriana Rivas sobre l’emblemàtica colònia ferroviària al voltant de l’estació de Renfe a Coma-ruga

El barri ferroviari de Sant Vicenç de Calders, antigament un municipi independent i des de l’any 1947 integrat al barri marítim de Coma-ruga del Vendrell, és un indret singular en la xarxa del ferrocarril a l’Estat. L’associació que representa les persones que hi resideixen des de fa dècades fa anys que treballa per a la preservació i recuperació dels diversos pavellons d’habitatges i serveis del barri. Un fet molt important per al seu objectiu serà la catalogació de la colònia ferroviària com a Bé Cultural d’Interès Cultural (BCIL). Tot seguit publiquem el següent reportatge a partir d’un treball acadèmic de la historiadora Adriana Rivas, veïna del barri i membre de l’associació que el defensa, i amb la col·laboració d’Eduard Martínez, president de l’entitat.

La colònia ferroviària de Sant Vicenç de Calders és una de les més ben conservades del territori català. Des de fa ja cinc anys, les entitats i els veïns del barri vendrellenc demanen que es prenguin mesures per aturar la degradació d’un patrimoni únic a la geografia vendrellenca.

Que el ferrocarril passés pel ja desaparegut terme municipal de Sant Vicenç de Calders no fou producte de la casualitat, sinó que responia a les demandes que la ‘Compañía de los Ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Martorell’ requerien per poder connectar els pobles tarragonins de Vendrell, Torredembarra i Altafulla amb Tarragona.

Però tot i que ja des de mitjans del segle XIX, el ferrocarril travessava el terme municipal, va haver de ser la iniciativa privada -i sense suport governamental- de Francesc Gumà i Ferran qui permetés l’establiment d’un punt ferroviari. Gumà tenia una idea ben clara del seu projecte: volia connectar la ciutat comtal a través del massís del Garraf, amb un sistema de túnels que permetessin que la connexió fos més ràpida i àgil que la dels seus competidors, que donant el tomb per Martorell, feien el trajecte més lent i costós.

Gumà tingué èxit en la seva escomesa i Sant Vicenç de Calders no trigà massa temps en esdevenir un punt de referència dins de la xarxa ferroviària. En les seves immediacions, es trobava el punt d’unió de diverses línies que, havent sigut absorbides per la gran companyia dels ‘Ferrocarriles de Madrid a Zaragoza y Alicante’, componien part del que actualment es coneix com el vuit català. D’una banda, trobem la línia que connecta Barcelona per Vilafranca; d’una altra, la línia que connecta la capital catalana a través de la costa per Vilanova i la Geltrú i per la zona sud; trobem les línies que connecten amb Tarragona per la costa i la línia, ja pràcticament en desús, que travessa la província de Tarragona fins a Valls.

PUBLICITAT

La colònia es va haver de nodrir de treballadors ràpidament i a la ja existent casa del cap d’estació, creada el mateix any de la inauguració (1887), es van haver d’anar afegint un seguit d’habitatges que donessin cabuda als treballadors que una estació de classificació com Sant Vicenç de Calders necessitava i és que, encara que nosaltres coneguem l’estació com un punt d’arribada i sortida de viatgers, en els seus orígens, la seva funcionalitat era ben diferent.

En ella, hi confluïen els trens de mercaderies que, una vegada descompostos de la seva formació original, es tornaven a compondre d’acord amb la destinació i les mercaderies que havien de carregar.

Pavellons emblemàtics
Així doncs, i amb la necessitat de donar aixopluc als treballadors que anaven arribant a Sant Vicenç de Calders, la companyia MZA va haver d’anar construint els edificis que, a dia d’avui, constitueixen el símbol de la colònia ferroviària: els pavellons. Aquestes edificacions de dos cossos units per una escala central foren construïts en un temps rècord de només sis anys: des de 1905 fins a 1911, es construïren sis pavellons on, cada servei donat a l’estació, tenia el seu propi edifici.

Però la modernització del trànsit ferroviari va fer que aquests sis pavellons i la casa del cap d’estació, se’ls unís un altre edifici nou. Just al costat de l’habitatge més antic, s’alçà a principis del segle XX l’edifici que havia de donar cabuda al taller i als treballadors del block system automàtic, un sistema primerenc de senyalització que consistia en dividir l’espaiament entre els trens per seccions o cantons i protegir cadascun d’ells per senyals que indicaven la via lliure, l’inici d’aturament o l’obligatorietat d’aturament immediat.

La demografia a la colònia ferroviària anava en augment ja des d’inicis del segle XX, però l’aïllament respecte d’altres punts habitats i amb serveis bàsics i essencials va fer que els treballadors reclamessin a l’empresa un seguit de millores que fessin la vida a la colònia més fàcil i agradable no només per a ells, sinó sobretot per a les seves famílies.

És per aquest motiu que trobem ja des de la dècada dels anys 20, les reclamacions dels treballadors per millorar el sistema educatiu dels seus fills, i la creació per aquesta escomesa, del ‘Patronato Escolar y Biblioteca de la estación San Vicente de Calders’.

Edifici d’esbarjo
Altres mesures que s’implementaren per millorar les condicions de vida de la creixent població ferroviària foren la instal·lació de mosquiteres metàl·liques i la presència dels eucaliptus que havien de millorar la qualitat de l’aire i prevenir de la presència del paludisme, una malaltia estesa en la zona gràcies a la presència dels aiguamolls de la zona marítima.

A més, un fet catastròfic ajudà a la creació d’un dels punts més importants amb els quals va comptar la colònia: la creació del ‘Centro Artístico Cultural Ferroviario’. Un tren provinent de la cimentera de Vallcarca descarrilà degut a un error humà en les immediacions de la colònia ferroviària, però l’empresa arribà a un acord amb la companyia ferroviària i si no es penalitzava el treballador implicat en l’accident, tota la càrrega de ciment seria donada als treballadors de la colònia.

Amb aquest ciment es van construir les dues pistes que encara avui es fan servir com a pista de futbol i de parc infantil.

Per altra banda, amb el material que la companyia MZA havia cedit, els treballadors amb les seves pròpies mans i en les seves hores de descans, anaven construint el Local, l’edifici que hauria de destinar-se a omplir les hores d’oci i esbarjo de tota la família.

El Local comptava amb una sala de teatre on també s’oferien sessions de ball, bar d’estiu, bar d’hivern i una biblioteca de la qual encara es conserven alguns llibres, mentre que l’espai exterior s’emprava durant la festa major per situar l’envelat del ball.

Objectiu durant la Guerra Civil
Tot i que la vida en aquest indret podria semblar difícil, la situació ho esdevingué molt més encara a partir de l’arribada de la Guerra Civil Espanyola. Sant Vicenç de Calders ja era un nus ferroviari important i destacat i les tropes italianes i alemanyes que bombardejaren el litoral penedesenc ho tenien molt present.

Sabien que bombardejant l’estació podien deixar molt malmeses les comunicacions no únicament amb el front aragonès sinó també amb el de l’Ebre i així ho varen fer: mentre que capitals com el Vendrell, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú registraren 23, 21 i 35 bombardejos, respectivament; entre 1937 i 1939 Sant Vicenç de Calders en patí 101.

L’estació primerenca, construïda el 1887, va quedar reduïda a cendres i, per poder continuar donant servei als viatgers que encara viatjaven en tren, es construí una estació-búnquer amb una galeria interior d’uns 30 metres aproximadament.

Els treballadors van haver de fugir o refugiar-se en masies de les rodalies ja que fins i tot els edificis de la colònia, en concret el pavelló D, va arribar a bombardejar-se.

Acabada la contesa, es va començar a treballar en la rehabilitació i reconstrucció de l’estació de Sant Vicenç de Calders. El règim franquista sabia que era un nucli important dins de la xarxa ferroviària, i un cop ja creada la ‘Red Nacional de Ferrocarriles Españoles’ l’any 1941, s’iniciaren les obres de construcció d’un nou edifici de viatgers –una estació nova– i la rehabilitació de l’edifici malmès, de la mà de l’empresa ‘Hijos de José Miarnau Navas, S.A’.

La ja constituïda RENFE va iniciar un projecte de modernització, una sèrie de reformes i remodelacions dins del traçat de ferrocarril que ajudessin a millorar les condicions en les quals es trobaven no únicament les infraestructures sinó també tot el parc mòbil.

La incorporació de les línies de llarg recorregut, el canvi del vapor al dièsel o l’inici de l’electrificació de la xarxa ferroviària són exemples d’aquest projecte de modernització que varen dur a engrandir encara més les colònies o barris ferroviaris. D’aquesta primera etapa de RENFE, trobem a la colònia ferroviària diverses construccions, totes relacionades amb el servei i la brigada de treballadors destinats al servei d’electrificació de la xarxa ferroviària.

El taller d’electrificació, les cases de subestacions o l’edifici d’electrificació que, tot i havent tingut un «bessó» a Maçanet-Massanes – que es va enderrocar- i estar apuntalat des de fa més de 15 anys per la presència d’aluminosi, encara es manté en peus.

Època daurada entre els anys 50 i 60 del segle XX
La colònia ferroviària va viure el seu màxim moment de plenitud durant els anys 50 i 60 del segle passat, quan el barri comptava amb més de 300 persones ocupant els seus habitatges. Al ja establert servei educatiu, s’incorporaren els oficis religiosos amb la construcció d’una petita capelleta i el servei mèdic, tot ocupant els baixos del pavelló C, el més gran i central de tots.

Durant els anys 70, la demografia es va poder mantenir elevada però l’augment demogràfic i de serveis que experimentaven els barris marítims, amb uns serveis més moderns i preparats que els que hi havia a la colònia, van fer que progressivament, els treballadors decidiren canviar els seus habitatges.

La colònia patí les seves hores més baixes ja entrats al segle XXI. Poc quedava ja de tot l’esplendor que havia tingut dècades enrere i només els testimonis, les anècdotes i els records eren allò que es podia preservar de tot aquell gran conjunt que, no massa temps enrere, havia estat un punt neuràlgic en l’àmbit ferroviari però també a escala municipal.

El propietari de la colònia, ‘Adif Patrimonio’, es va anar desentenent del manteniment dels edificis i de l’entorn, mentre que l’Ajuntament aprofità per crear un pla parcial, el pla AM-18 “L’Estació”, que preveia l’enderroc de la gran majoria dels edificis de la colònia, deixant només un pavelló en peus com a mostra del passat industrial de l’entorn.

Es crea la comissió per al patrimoni del barri
A partir de 2015, coincidint amb els 110 anys de la construcció del pavelló A, primer pavelló d’habitatges de la Colònia Ferroviària, es crea la comissió per la preservació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, dins de l’’Asociación Familiar Ferroviaria’. Amb la idea de reivindicar i posar en valor la colònia més enllà de les reivindicacions purament veïnals de millores del dia a dia.

PUBLICITAT

És durant aquest any quan aprofitem la festa major del Barri Ferroviari organitzada per l’Associació Familiar Ferroviària per introduir actes com xerrades i sobretot visites guiades per dins de la colònia, explicant la seva història des de la inauguració de l’estació, la construcció dels pavellons o els capítols viscuts durant la Guerra Civil Espanyola, però també sense deixar de banda la important vida social d’aquest enclavament ferroviari únic Catalunya de les seves característiques.

A final del 2016 i assessorats per Patrimoni de la Generalitat, decidim donar el pas de crear la nova Associació per la preservació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, amb quatre objectius molt clars: Parar definitivament el pla d’enderroc que té l’Ajuntament del Vendrell des del 2007; protegir amb la declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) tot el conjunt com a colònia ferroviària, donar a conèixer tota la seva història a la ciutadania del Vendrell, comarca del Baix Penedès, província de Tarragona i Catalunya en general; i la creació d’un centre d’interpretació sobre la vida a la colònia dels Ferroviaris i els seus oficis.

L’associació la fundem a finals del mes de gener del 2017 i la presentem al municipi del Vendrell el 5 de maig del mateix any, amb un acte per commemorar els 80 anys del primer bombardeig que pateix el nus ferroviari durant la Guerra Civil.

La bona acollida de l’acte i el constant creixement del nombre de gent que venen durant les visites guiades ens fa entendre el gran interès que desperta entre la ciutadania aquest patrimoni industrial ferroviari inèdit a Catalunya.

Durant aquest tres anys hem aconseguit que l’equip de govern de l’Ajuntament del Vendrell diguessin obertament que el pla d’enderroc quedava obsolet i que no tiraria endavant, i oferissin un pla especial per la conservació de la Colònia Ferroviària de Sant Vicenç de Calders, portant al ple del mes de desembre l’aprovació per iniciar els tràmits de la declaració del BCIL de la colònia. També es comprometen a iniciar converses amb ‘Adif Patrimonio’ que és l’actual propietari de tota la colònia ferroviària.

Com a associació hem mantingut converses i tenim tot el suport al nostre projecte del Museu del Ferrocarril de Catalunya i del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, on estem intentant aconseguir futures col·laboracions que permetin, no únicament preservar el patrimoni industrial que representa la colònia ferroviària de Sant Vicenç de Calders, sinó també poder continuar escrivint la història d’aquest indret únic i singular.

També et pot interessar

Comentaris