70 anys del fet del Montagut, que va portar tres vilafranquins a judici
Algú va afegir “Mori Espanya i Franco” al “Visca Catalunya” que havien escrit els excursionistes
Aquest mes de novembre, concretament el dia 27, s’han complert els 70 anys d’un fet que va provocar l’empresonament de tres joves excursionistes vilafranquins –Jaume Català Bricollé, Jaume Esclasans Arqués i Marcel Llopart Almirall–, com a presumptes autors d’uns delictes d’ultratge a la nació espanyola i injúries al cap d’Estat, el general Francisco Franco.
Tot plegat, per uns fets que els joves van negar en el judici que se’ls va aplicar al cap de 14 anys de l’incident que el va motivar. Malauradament, avui només viu Jaume Català, que té 88 anys i que recorda perfectament que amb els seus dos companys i amics va pujar al cim del Montagut, situat al municipi de Querol (Alt Camp) a tocar i molt visible des de diversos punts del Penedès, i hi va deixar una petita nota escrita amb la inscripció “Visca Catalunya”.
La van signar i la van amagar dins d’una capsa de llustre sota d’unes pedres, però algú la va trobar i va afegir a la primera anotació dels joves: “Mori Espanya i Franco”.
Com apuntàvem, aquesta frase va motivar l’obertura d’un procés judicial contra els tres joves vilafranquins, concretament per part de l’Audiència provincial i segons consta al sumari número 45/1950, al qual ha tingut accés el 3d8.
Presó provisional
Mesos després dels fets, el 14 de juny del 1950, els tres joves van ser posats a disposició judicial pel cas i tres dies més tard es va iniciar la instrucció del sumari per una denúncia del governador civil de Barcelona. Era el 17 de juny del 1950 i se’ls decreta que ingressin provisionalment a la presó de Vilafranca, que es trobava al carrer de la Font, a tocar de l’església de la Trinitat.
Paral·lelament, es va fixar que podrien sortir en llibertat si pagaven una fiança de 1.000 pessetes en els casos d’Esclasans i de Llopart i de 2.000 pessetes per a Català, atès que ja era major d’edat i suposadament se’l considerava responsable de l’acció punible al Montagut.
Eren unes quantitats diners molt considerables a l’època. Amb tot, van poder pagar i van deixar la presó al cap d’aproximadament una setmana, la vigília de Sant Joan. Tanmateix, durant el seu empresonament, l’advocat dels joves, Josep Balaguer Ribas, va presentar un recurs de reforma que inicialment va ser revocat.
Clausura del Centro Excursionista Villafranqués
Gairebé en paral·lel amb l’alliberament dels tres joves, el mateix 23 de juny es produeix una entrada i registre al local social de l’anomenat Centro Excursionista Villafranqués, al qual pertanyien els joves i que tot just havia obert portes un mes abans, el maig, a la seu de l’anomenada Sociedad Coral Montepio El Panadés –actualment conegut com el Coro i que encara es troba a la plaça de Sant Joan, aleshores, plaça del Generalísimo, 4.
Malgrat que “es va poder treure molt de material pel carreró del darrere”, recorda encara avui Jaume Català, al centre excursionista –que fins l’abril es deia Joventut Excursionista Vilafranquina (JEV)– li van confiscar diverses eines per a l’escalada i l’excursionisme en general.
En concret, l’actuació judicial en el marc del Sumari 23 del 1950 titlla l’entitat d’“associació iŀlícita”. Tota la junta directiva va ser detinguda i posada a disposició judicial. Eren Antoni Raventós Marich, Josep Mestres Hero, Albert Bertran Aleri, Ramon Albornà Termens, Martí Quer Raurell, Josep Ferrer Jové, Antoni Massanell Esclasans, Josep Domínguez Ortega, Jaume Viñals Rovira, Ramon Anguela Farrerons, Enric Torruella Pausas, Marcel Llopart Almirall, Jordi Cuch Montaner i Magí Parera Rovira.
Tots ells també van haver de pagar una fiança per evitar la presó, tot i que van estar 24 hores retinguts entre els jutjats i l’antiga caserna militar a l’actual plaça Penedès.
Deu anys d’espera pel judici
Els tres joves protagonistes dels fets d’ara fa 70 anys en van haver d’esperar 10 per ser jutjats –suposadament, per la pèrdua de l’expedient original, que va ser anul·lat i tot el procés va haver de començar de nou– i, finalment, encara haurien de passar 3 anys més per quedar absolts.
Dies abans del judici i per bé que ja havien declarat pels fets una dècada abans, van haver de tornar a declarar judicialment. Marcel Llopart va fer constar que no van escriure mai “Mori Espanya i Franco” i que li sobtava que hi hagués la signatura del president del centre excursionista, Antoni Raventós Marich, perquè aquell 27 de novembre no va pujar al Montagut amb els joves.
Llopart va dir que algú havia manipulat el seu escrit per perjudicar-los. El 17 de maig del 1961 van ser declarats oficialment processats i se’ls ratifica la llibertat provisional assolida per Sant Joan del 1950.
I gairebé un any després, el 24 de maig del 1962, el fiscal demana 9 anys de presó i una multa de 50.000 pessetes per a Jaume Català i 3 anys de presó i 5.000 pessetes de multa per a Jaume Esclasans i Marcel Llopart.
El judici oral es va fer el 18 de juny del 1963 i la sentència absolutòria va arribar el 27 de juny del mateix mes.
Pel que fa a l’ordre de clausura de la seu del Centro Excursionista Villafranqués, s’aixeca el 19 de gener del 1962, ni més ni menys que 12 anys després del tancament.
El record dels fets al cap de 70 anys
70 anys després dels fets del Montagut, Jaume Català recorda que va començar a anar a la muntanya als 18 anys i que fins fa ben poc encara anava caminant a la font de l’Ametlló des de Moja.
“Vam posar en aquell paper al Montagut”, explica, “que érem excursionistes de Vilafranca, que havíem arribat al cim tal dia a tal hora i ja està. Vam tenir la relliscada d’aprofitar-nos de saber que hi havia una petita ampolla de vermut amagada i hi vam deixar la capsa de llustre (…) No vam posar ‘Visca Catalunya’ per un motiu polític o res d’especial. Només érem amants de la muntanya i, com a molt, als cims cridàvem ‘Visca Catalunya’ per sentir l’eco de la muntanya”.
“Si ens haguessin fet el judici més aviat, ens haurien condemnant”, afegeix ara Català, que ho argumenta pel fet que “Franco indultava gent cada Nadal i el 1962 va indultar els delictes d’ultratge a la nació i al cap d’Estat. Quan Franco havia indultat aquells delictes, ens van jutjar i absoldre”.
Tot i que van haver d’esperar més de 10 anys a ser jutjats, Jaume Català no recorda haver patit una angoixa especial: “Érem joves i no hi pensàvem”, diu.
“Als tres dies de sortir de la presó ja vaig anar a Montserrat i, com sempre, hi anava amb una barretina; però no podia anar només a veure la muntanya, i vaig anar a fer un petó a la Mare de Déu”, afegeix Jaume Català. “Hi havia una concentració de falangistes, i jo allà amb la barretina. Érem joves i no fèiem mal a ningú”, afegeix.
Una altra anècdota que explica també Jaume Català, en aquest cas divertit, és que van convertir en muntanyenc “el fill del capità de la Guàrdia Civil a Vilafranca, de nom Joan”, a qui deien Manolete perquè s’assemblava al torero.
“Al final es va tornar un gran escalador. A més, acceptava el nom que li dèiem i va aprendre català, tot i que amb accent, perquè nosaltres sempre parlàvem en català”, conclou.
