“Puc estar un temps sense tocar el piano, però sense la música és impossible”
Entrevistem el pianista llorencenc, Jordi Camell, que actua el dia de Nadal a la nit al Centre de Llorenç del Penedès
Jordi Camell, pianista llorencenc de llarg recorregut format a Barcelona, París i Londres actua aquest dimecres, dia de Nadal, a les 21.30h al Centre de Llorenç del Penedès en un concert de Nadal sota el títol ‘Lluny de la llum del món’. Serà el bo i millor de la seva pròpia obra, que ha passejat per mig món. Una proposta personal, íntima i exclusiva en un espectacle ple de sensibilitat i força, un luxe inaudit. La venda d’entrades anticipades es farà diumenge, a les 12.30h per als socis del Centre i a partir d’una hora més tard per al públic general.
Vostè ve d’una família amb sensibilitat artística i tradició musical. Quina influència va tenir això en el fet que comencés a estudiar piano?
Molta. El meu avi cantava, el meu pare tocava el violí, tots dos sabien solfeig. Amants de la música i bons amateurs. Recordo molt bé que, amb set anys, tots tres cantàvem una lliçó de solfeig d’un mètode molt antic. Ho recordo tan bé, que encara la podria cantar. També crec que hi ha una tendència, un do o una habilitat de naixement, que jo, com d’altra gent, tinc. D’altra banda, va ser molt important també el recolzament dels meus pares per desenvolupar aquesta habilitat natural, sobretot quan van portar-me a examinar a Tarragona i vaig conèixer la Carme Flexas, que, en escoltar-me, em va tutelar, em va ensenyar les bases del piano i de la música i va apostar per mi, una cosa que avui dia és difícil que passi. Sense ella segurament no hauria estat pianista.
A quina edat decideix dedicar-se al piano?
No hi ha una edat concreta a la qual vagi decidir que em dedicaria al piano. M’ho vaig anar trobant sobre la marxa. Als set anys vaig començar a anar amb el Pere Sonet (el Pere de la música, que li deien a Llorenç) i el primer dia, ho recordo bé, ja vaig tocar el piano. Vaig posar les mans i ja treia acords. I recordo bé quins vaig treure. És com si el piano ja hagués format part de mi des de sempre, com si el teclat fos una extensió del meu cos, no sé perquè. Per això dic que no hi ha una decisió concreta. M’ho vaig trobar d’una manera natural, acompanyat del suport dels pares i de la Carme Flexas, que em feia tocar en públic o a Ràdio Tarragona o em feia presentar a concursos…. Potser una certa decisió sí que va ser quan vaig anar a París, només a estudiar piano. Tot i així, ja allí, vaig dir al meu professor que no sabia si em volia dedicar a donar concerts, amb tota la pressió, molt bèstia a vegades, que comporta. És una cosa que et vas trobant, és un mode de viure que va incorporat en tu, més que una decisió.
Què significa el piano a la seva vida?
He anat descobrint, sobretot en fer-me gran, que el piano no és tan important a la meva vida com més de jove havia pensat. Potser això sorprèn, però, si bé el piano és tota la meva vida, va més enllà de l’instrument. Puc estar períodes de temps sense estudiar, sense tocar, sense el piano (sense la música això ja és impossible). La vida és molt més i amb experiències molt intenses. A diferència d’altres companys, que han tingut pares músics i pianistes, jo sóc el primer pianista a la meva família, i això et treu pressió i et fa obrir-te a altres sensibilitats artístiques i altres experiències a la vida. El piano és un aspecte important, però un aspecte més. Potser sorprendrà que digui això quan dedicar-se a tocar el piano requereix un esforç tan gran, tantes hores, tu sol… Però això mateix et pot portar a tancar-te en aquest món, en tu mateix, en una zona de confort, i no voler veure el que hi ha al teu voltant: família, relacions personals, societat… Fins que obres els ulls i comences a veure i mirar.
La seva activitat professional està repartida: professor de piano i de música de cambra a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), concertista, compositor…Amb quina d’aquestes activitats se sent més identificat?
El tema de donar concerts és un a part. Ets tu sol, una dedicació exclusiva en un mercat molt petit, sobretot aquí, i on hi ha molta competència (encara més per als joves d’avui). Jo no he deixat mai de fer concerts, però sense obsessionar-me en buscar-me’ls. Darrerament he tingut la sort de fer una activitat, que m’ha portat a molts llocs arreu del món, que combina els dos aspectes: la master class i el concert. M’hi sento molt còmode. Ensenyes i t’escolten amb el teu repertori que has escollit detingudament. Cal escollir perquè, si bé quan ets jove ho vols tocar tot, només per tocar, per exemple, totes les sonates de Beethoven, et caldria dedicar-t’hi dues vides. Respecte a la composició, si bé escric i m’agrada molt fer-ho, i crec que tinc coses a dir, no m’he considerat mai compositor, en el sentit estricte, en el sentit de deixar una obra perquè sigui tocada en un futur… M’hi dedico esporàdicament i per gust, malgrat això no em sento un amateur perquè sé de què va, i sé on estic… En definitiva, no és tant un ofici com una manera d’explicar coses que portes dins i tens ganes de treure i compartir.
Més enllà del piano o amb el piano, vostè és un artista inquiet que ha col·laborat en creacions que traspassen l’àmbit estricte de la música interpretada: teatre amb Vicky Peña, dansa amb Cesc Gelabert, poesia amb Mario Gas, multimèdia… A què respon això? Hi han tingut alguna influència els orígens llorencencs i l’activitat cultural al Centre i al poble?
Com li deia abans, el piano no ho és tot, a la meva vida. Tinc moltes altres inquietuds i sí, potser els orígens m’hi han influït en part. He pogut conèixer grans artistes en altres àmbits, que m’han ensenyat molt. És un món apassionant. L’exigència de l’instrument fa que, a vegades, et tanquis, però jo diria que, a diferència d’altres companys, jo no he viscut “només” per l’instrument, sinó sempre obert a altres experiències artístiques. Aquesta diversitat d’interessos i sensibilitats lliga amb una petita sorpresa que oferiré en el concert d’aquest Nadal al Centre…
S’ha especialitzat en alguns compositors com Albéniz, Granados o Pau Casals. Per raons geogràfiques o d’altres?
Sí, aquests últims anys he fet gravacions de compositors espanyols i catalans, sobretot. El tema Pau Casals va ser un descobriment molt emocionant, que em va trasbalsar, perquè no m’ho esperava, perquè és Pau Casals, perquè sóc d’aquí i me’l sento molt proper. Però també tinc una especial predilecció per la música romàntica alemanya: Schumann, Brahms, Mendelssohn… Bach, és clar. De fet amb la música que em sento més identificat és amb la que estic tocant en aquell moment. Em qualsevol format, en qualsevol estil, en qualsevol músic, si hi ha un artista darrera, hi ha música i m’arriba.
Recorda algun concert o algun lloc on hagi tocat amb especial satisfacció o significat?
El primer que vaig fer sol, l’any 1977, a l’Espluga de Francolí. També en aquesta època, un que vaig fer a La Lira del Vendrell, amb el suport del Joan Descals, que també em va fer tocar a Alemanya. D’aquests primers anys també, un que vaig fer al Museu Pau Casals, un que vaig fer al Centre. Més tard, el meu debut al Palau de la Música. Darrerament, també estic molt content d’un concert que he fet aquest mateix any a Sèrbia, en què un professor suís va dir una cosa de mi que em va impactar: que tenia una manera de tocar molt directa, que interpel·lava molt a qui escoltava, que el posava entre l’espasa i la paret. També recordo, fa uns cinc anys, un concert a Varsòvia on també van apreciar la meva manera particular de tocar, amb tots els seus colors, que em diferencia d’altres intèrprets. La manera de tractar els plans sonors, de fer ressaltar les veus… de treballar el fraseig… la unitat de l’obra. Puc ser temperamental, (una bona amiga, la Vicky Peña, quan presentava l’espectacle que fèiem junts, em presentava com un pianista turbulent) i potser barroer i fort, fins i tot, però també refinat i sensible.
Acaba de definir-se com a intèrpret. Parli’ns dels seus interessos o gustos com a compositor.
Com he dit abans, no em considero compositor d’ofici, sinó que he escrit tal com raja, per ganes de dir coses, amb una llenguatge propi, com ha reconegut el meu amic Salvador Brotons. Espero que això s’apreciï en aquest concert de Nadal, en què només tocaré obres meves. En elles he intentat preservar el meu instint més original, més primari, encara que les influències d’altres hi siguin inevitablement perquè em passo la vida al “costat” de les obres dels grans compositors. Però amb la meva música intento parlar de mi, del que sento i del que visc, amb el meu llenguatge.
Aquest Nadal farà un concert molt especial al nou Centre de Llorenç, que ha titulat ‘Lluny de la llum del món’. Vostè és soci de l’entitat de tota la vida
Quin significat té per a vostè?
Té molt de significat, perquè, evidentment, sóc del Centre i això vol dir que tens una identitat, que pertanys a un lloc, que comparteixes amb d’altres persones. Per altra banda, és la primera vegada que faig un concert íntegrament amb obra meva. Això és important per a mi i m’agrada que sigui al Centre. Serà mostrar-me a mi d’una manera absoluta: a part de tocar el piano, hi haurà alguna coseta més, secrets que porto a dins, coses a dir que decideixo fer-les públiques. Ha costat temps, però al final ho faré. I ho faré al Centre, que és com casa meva. Espero que agradi o, com a mínim, que gaudiu del moment, de la comunicació que toca la fibra, que arribi a una part de l’interior de qui escolta. És el que fem els que actuem en directe, com en el teatre: despertar en l’espectador sensacions i emocions que aquest ja porta a dins.
