“El confort espiritual que dona la poesia, com tota lectura, és indubtable”
Entrevistem la poeta Sílvia Amigó que dissabte presenta el seu tercer llibre de poesia titulat “MA”
Sílvia Amigó (Sant Cugat Sesgarrigues, 1965) presenta demà dissabte, a la una del migdia al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs el llibre que acaba de treure al mercat de la mà de Viena Edicions, titulat ‘MA’. El professor Fonxo Blanc serà l’encarregat de glossar el conjunt de poemes nascuts del registre de vivències quotidianes i estats anímics de l’autora. ‘MA’ ja es pot trobar a totes les llibreries del país.
Sis anys després de la seva última publicació, ara treu al mercat el seu segon poemari. En tenia ganes?
No és un llibre que hagués previst de fer abans de publicar-lo, sinó que és l’espurna d’una escriptura diària que acostumo a fer, i de la relectura de gairebé sis llibretes des de la meva última publicació, Respirar per la ferida. Una mena de crònica diària amb un cert to que un bon dia decideixo rellegir-me per saber com he estat, com ho he resolt i també com m’ha afectat personalment. En definitiva, un llibre de vivències personals i de com t’afecten a través d’un impacte emocional i anímic. En la relectura vaig fer com una extracció de textos que et surten espontàniament en forma de poema i va ser aleshores quan els vaig anar separant i vaig veure que podia donar per a un llibre. La feina de després va ser modificar-los i polir-los amb l’objectiu de compartir-los.
Per quin motiu l’ha titulat ‘MA’?
MA és un concepte filosòfic japonès que justament significa distància, espai mirat una mica de lluny que no és buit, que està ple de contingut. Però sí que hi ha una distància en allò que jo publico. En el moment que em decideixo a publicar-ho jo ja he arribat a aquest MA. També li he de dir que és un concepte que totes les filosofies orientals tenen, i és molt ampli i difícil de definir. Malgrat tot, és un llibre molt occidental perquè parlo de les entranyes i d’una manera de viure molt a flor de pell. Jo l’identifico més amb el moment en què surt el llibre que no amb el moment que escrivia els poemes.
Què trobarà el lector en aquesta nova publicació?
Espero que hi trobi complicitat. Tot i que no és un llibre alegre tampoc és desesperant, i penso que tots hem tingut moments de nostàlgia extrema, sentiments de pèrdua, dolor, mort. Confio que s’hi pugui sentir identificat en algun moment, perquè, si no, la seva publicació tampoc tindria cap sentit.
La llibreta personal és un company inseparable per als poetes?
És la meva llibreta diària matinal. A primera hora del matí –no cada dia, és clar– acostumo a fer això, que tant bé em va per aclarir-me i endreçar-me. Penso que fins que no escric les coses no sé ben bé com m’han afectat o què penso d’aquella cosa. Per mi és una bona teràpia. Sempre ho faig als matins perquè em sento més lúcida, i als vespres prefereixo llegir perquè estic molt apagada d’energia.
Podríem dir, doncs, que és una confessió íntima?
Sí, tot i que no m’agradaria que només es llegís així. Diria que estic fent confidència i confiança, més que confessió, paraula que veig més com una amenaça, quan algú et demana que confessis allò que t’ha passat. Per mi la confidència és amb confiança, i vull ser més propera.
De quants poemes està compost, el llibre? Com s’estructura?N’hi ha 33. N’hi ha de molt curts –de dos versos–, i hi ha alguna prosa poètica. La resta està estructurada en forma de vers lliure, i les imatges poètiques hi tenen molt a veure. És la que dona el tret de sortida de cada poema. Aquí rau la creació poètica, en el meu cas. Després, a l’hora d’elaborar-lo, busques certa musicalitat, que soni, però el punt d’arrencada sempre és una imatge. En aquest cas podríem dir que és gairebé sempre el dolor, però també la llibertat o la pau.
Com veu la salut de la poesia en general?
És un dels gèneres més amagats mediaticament però molt present a la vida de moltes persones. La poesia ens connecta amb la realitat més que no ho pensem. Jo la veig bé. És un gènere molt amagat però molt. La imatge que em ve ara mateix seria la d’aquell eriçó que té punxes per fora, que sembla que no el puguis tocar, però en canvi té la carn més tendra i més saborosa, i hi ha gent que està fent meravelles. Hi ha els noms que sonen més, com sempre al país, però al Penedès n’hi tenim forces, i la gent té moltes coses a dir. Per mi és un gènere de tots els temps que sempre ha tingut un recorregut constant, i això fa pensar que les persones la necessitem.
Per què escull poesia i no narrativa?
Perquè no tinc imaginació, i penso que per fer un bon relat has de tenir l’eina de la fantasia o de la imaginació molt desenvolupada, i aquest no és el meu cas. M’identifico molt amb un manifest de Joan Salvat Papasseit que deia “soc home de lletres, d’imaginació escassa, tot allò que he escrit ho he vist o ho he sentit”. Aquest seria el meu lema. Els lectors de poesia són molt fidels. Potser numèricament som molts menys, però jo tinc la gratificant experiència d’haver fet a Vilafranca la Kinzena Poètica, que va funcionar durant més de deu anys. Potser al darrere no hi ha un suport més mediàtic, però no és una cosa que a mi personalment m’amoïni. El confort espiritual que dona la poesia, com tota lectura, és indubtable.
Ara que ha publicat el llibre se sent alliberada?
Sí, en aquesta ocasió més que mai. Diria que la publicació és el meu exorcisme, i quan l’editorial em va dir que ho tirava endavant, per mi va ser com un cop de confiança. Treure fora de tu tot allò que ha estat a dintre teu.
