“Costa molt explicar què representa veure la lluna plena darrere el Montblanc”

02/10/2019 - 06:00h

La vilafranquina Mònica Guilera va destacar a la recent Tor de Geants, a la Vall d’Aosta (Itàlia)

La vilafranquina Mònica Guilera, de 40 anys, s’ha convertit en una especialista de les curses de llarga distància. Uns mesos ençà va tenir una destacada actuació a la Marató des Sables, al Marroc, i fa uns dies va destacar al Tor de Geants, a la Vall d’Aosta (Itàlia). Des de fa molts anys es dedica professionalment a la fisioteràpia.

Vostè va començar al bàsquet, al Xamba. Quins records en té?
Va ser l’època gloriosa del Xamba. Tinc un gran record dels entrenadors Pep Marimon i Emili Ortiz. A part de fer moltes amistats que encara mantinc, vaig aprendre la disciplina dels entrenaments. Fèiem quatre sessions setmanals. Vaig deixar-ho temporalment per la maternitat, tot i que amb la primera filla encara vaig jugar un any més. Quan vaig tenir el meu segon fill ja no podia plantejar-me tant de compromís.

Del bàsquet va passar a les curses ultramuntanya. Com es produeix, aquest canvi?
La pregunta era “què puc fer…?”. I em vaig posar a córrer. És la manera d’entrenar optimitzant més el temps. Entrenes des que surts de casa fins que hi arribes. Primer cobria distàncies de 7 a 10 quilòmetres. A la darrera cursa, al Tor de Geants, van ser 360 amb 32.000 metres positius, que és comparable a pujar quatre cops el cim de l’Everest i fer nou maratons, en quatre dies i mig. La meva primera experiència va ser als 7 Cims, i posteriorment vaig fer curses molt llargues, com les ultres del Pirineu, Emmona, Bastions, Montseny, Montnegre, Andorra, Montblanc…

Com valora l’experiència a la Marató des Sables?
És una cursa de 250 km en què carregues tot el material i el menjar a l’esquena, cosa que representa córrer amb 10 quilos més a les espatlles. S’ha d’entrenar i treballar el terreny de sorra o platja. És una setmana de convivència a la haima, i tots en guardem una bona amistat. Al Marroc ho vam disputar amb l’equip format per Rafa Bertomeu, Joan Torrents i Xavi Escribà sota el nom de Fisioteràpia El Centre. Mai estaves sola, només en els moments de córrer. A Sables, a més de córrer, quan estàs descansant tens enyorança. Veus les penúries del tercer món i, sobretot, veus la sort que has tingut de néixer al primer món.

I el Tor de Geants?
Són quatre nits de soledat, silenci, foscor… Només tenia el suport, als avituallaments, del Bernat Domènech i del Rafa Bertomeu.
Aquesta cursa és un viatge místic on convius amb paisatges brutals sota el Montblanc, Cerví, Monte Rosa i Grand Paradiso.
No es pot imaginar què representa veure la posta de sol amb el Monte Rosa al fons, veure la sortida del sol als peus del majestuós Cerví o la lluna plena darrere el Montblanc. S’ha de viure, s’ha de veure, no es pot explicar. També són dures tantes hores de soledat, i la duresa del terreny. El temps no ens va acompanyar: teníem temperatures de 10 graus negatius, amb vent i neu. Vaig dormir poc més de set hores, en aquestes cinc nits. Això em feia una mica de por, ja que pensava que potser se me’n podria anar el cap. La nutricionista deia que les aŀlucinacions són per falta d’hidratació i sucre.

Una imatge de Mònica Guilera a la Marathon des Sables

Tot i ser una atleta amateur, podríem dir que s’ha preparat com una professional?
Quan vaig començar a córrer no tenia entrenador, i es tractava d’anar corrent cada dia més estona i més ràpid. Fins que vaig veure que no prosperava. Aleshores vaig buscar un entrenador, l’Ivan Artigas, i ara ja portem cinc anys treballant junts. Ell em planifica i marca on posar intensitat o descans. Això és vital que t’ho porti una persona externa. Si no, tu t’ho fas segons les sensacions, i no és el millor per a un bon rendiment.

Està sorpresa de les seves actuacions?
Sempre sorprèn, fer podis, però la gent diu que són fruit del meu treball. Al principi quedava sorpresa; creia que era perquè hi havia poques noies. Sovint es treu valor a l’esport femení, sobretot al trail. Hi ha connotacions i actes que no hi ajuden. Quantes vegades una noia s’ha de sentir dir, per exemple, “Per què surts sola a entrenar?”, entre altres comentaris? A mi també m’han preguntat, per exemple, si em sé fer la motxilla de córrer.

Considera que és un esport poc reconegut?
No sé si és poc reconegut. Per mi és una passió. M’agrada, i ho faig perquè vull gaudir dels paisatges i vull tenir un repte personal a assolir. No em preocupa, el reconeixement. M’omplen les experiències de superació personal que comporta passar una nit sola al ras o superar una tempesta de neu o pedra… I, sobretot, la bellesa paisatgística. Això és el que em determina fer una cursa o una altra.

L’objectiu és anar competint? O tancarà aquesta etapa?
No tancaré aquesta etapa, encara tinc molta corda. No sé encara què faré, però segurament em dedicaré a curses més tècniques. El que trobo a faltar en el fet de córrer als estius és un xic d’alpinisme. Suposo que tiraré cap aquí. No descarto fer els cims més alts de cada continent. A poc a poc…

També et pot interessar

Comentaris