“El judici del 17A suposarà poder tancar una porta”
Entrevista al vendrellenc Esteban Navarro, familiar de tres persones ferides en l’atemptat de les Rambles de Barcelona
Aquest dissabte, dia 17 d’agost, es compleixen dos anys dels atemptats terroristes del que ja es coneixerà per sempre més com el 17A i que van tenyir de sang la Rambla de Barcelona i el passeig marítim de Cambrils (Baix Camp). Malauradament, el Penedès va quedar també directament molt tocat per aquests fets atès que la darrera víctima mortal a Barcelona va ser el vilafranquí Pau Pérez, assassinat pel terrorista jihadista Younes Aboyaaqoub abans d’emprendre una fugida de la capital catalana que culminaria tres dies més tard al Penedès, on va ser abatut pels Mossos d’Esquadra, concretament a Subirats. Esteban Navarro, nascut a Sabadell fa 55 anys i resident al barri marítim de Sant Salvador del Vendrell des del 2016, espera que la tardor d’aquest any es faci justícia en el judici pels atemptats que molt probablement s’iniciarà aleshores contra els terroristes que no van morir principalment en l’explosió de gas que es va produir a la casa que ocupaven a Alcanar (Montsià).
Com estan, els seus familiars, al cap de dos anys de l’atemptat de Barcelona?
Els nens molt bé, per sort. La meva cunyada també es va recuperar, encara que està en tractament psiquiàtric perquè té moltes seqüeles psicològiques perquè va ser l’única que no va perdre el coneixement i va patir en directe tot el que va passar allà. La meva dona encara està en tractament neurològic i, a més, té unes lesions en una cama i en un braç. De fet, li han dictaminat una impossibilitat permanent total per treballar.
Els que estan millor són els seus fills, doncs.
Sí. Els nens són els que millor superen això, per sort, i han girat full, tot i que tenen l’infortuni que la seva mare no ho ha fet i que han de viure amb això cada dia. Però s’integren més, intenten esborrar-ho. Són joves, i aleshores és més fàcil superar-ho. La nena, ha fet aquest dimarts 16 anys. Per un adult és més complicat superar-ho perquè veu més enllà del que va passar.
Sap quan se celebrarà el judici?
Sembla que començarà cap a l’octubre o el novembre. Ja estem presentats oficialment com a víctimes reconegudes, i per la part penal també estem personats. El sumari s’ha complicat molt perquè hi ha molts països implicats, i no es pot tancar fins que no es resolgui la petició de cada país que fa una reclamació d’informació.
Com l’afronten emocionalment?
Aquests dos anys ja hem estat vivint el tema, de fet, cada dia. Això no és un “a més a més”, i afrontar i acabar el judici, per a mi, fins i tot suposarà tancar ja una porta. Mentrestant, però, sempre estàs pendent de les informacions, del que passarà, dels temes mèdics i dels forenses, i ho vas vivint tot dia a dia.
Què n’espera, del judici?
Doncs que es faci justícia i que els que ho van fer paguin la pena que els toqui, ni més ni menys. Una part del nucli, desafortunadament, ja no hi són pels enfrontaments amb la policia, però els que quedin, que afrontin el que la justícia consideri.
Vostè demana alguna pena en concret?
No, perquè no es pot demanar més que esclarir com va anar tot realment, perquè hi ha molts dubtes encara. Quina és la informació de què es disposava a Barcelona i si hi va haver una mica de deixadesa per tota la situació que hi havia. I, de fet, que es depurin una mica les responsabilitats per part de tothom: del consistori, de la Generalitat i del mateix Estat espanyol. Cadascú ha d’assumir la seva part, si és que realment van cometre un error de seguretat, que això es veurà.
Com rep les informacions que, de tant en tant, surten sobre suposades errades policials en la previsió dels atemptats?
Les segueixo perquè m’interessa molt saber realment el que va passar. Després de viure a Cuba 25 anys, vaig venir aquí i vaig veure coses i accions que no em semblaven normals. Prèviament a això va passar allò de Niça i, aleshores, vull saber realment què és el que va passar. Que aflori qui va tenir la responsabilitat, si és que hi ha responsabilitat per part del CNI, si els Mossos d’Esquadra van actuar bé en el seu moment com a prevenció, si l’Ajuntament tenia informació… Al final, penso que s’esbrinarà tot.
Segueixo les informacions perquè m’interessa molt saber realment el que va passar (…). Al final, penso que s’esbrinarà tot”
Esteban Navarro
Hi ha hagut víctimes del 17A que es queixen que no han estat reconegudes com a tals o que no reben el que els pertoca. Vostès han tingut algun problema, en aquest sentit?
No. Jo no puc parlar en nom de totes les víctimes perquè ni les conec ni sé com ha estat cadascun dels casos, però el que sí que sé és que en el meu particular em vaig començar a bellugar molt ràpid. Des del mateix hospital, quan va venir la directora general i va parlar amb mi, em va oferir la seva ajuda. I és veritat que l’he tingut. M’han ajudat en cada cosa que he sol·licitat. Els casos seriosos de víctimes reals no crec que hagin tingut gaires problemes. Ara, a partir d’aquí, també existeix una quantitat de gent que es vol apuntar a un carro aprofitant això per treure beneficis personals, i potser és aquí on hi ha més traves. Com en tot, però, les institucions són lentes. Un voldria que li solucionessin tot en 24 hores i això té un procediment llarguíssim.
La meva dona es va estar pràcticament un any i sis mesos a la sala de casa, que era la seva zona de confort”
Esteban Navarro
Emocionalment, l’atemptat també deu haver deixat empremta en tot el que envolta la seva relació familiar.
Uf! És difícil, complicat… I això és el que pitjor es porta. Pensa que quan una persona com la meva dona es troba malament 24 hores al dia durant tots els dies de l’any canvia la seva vida totalment. És com quan tens un mal de queixal… Doncs tenir-lo al cap permanentment. És clar que aquella persona no viu, sinó que sobreviu com pot cada dia, està passant-ho malament i intenta que passi cada dia. Llavors, això influeix en el fet que no pot fer una vida normal i en la teva relació com a parella, perquè no pots fer la teva vida normal tampoc i, per tant, afecta, i molt. Encara que també és veritat que dels últims sis mesos fins ara, per exemple, s’ha recuperat molt millor. Comença a sortir al carrer i a fer coses. Ja va sola al mercat a comprar i, bé, suposo i espero que anirà a millor. Crec que anirà vencent la seva por, que a vegades transmet als nens, i no vol que facin res. I, esclar, són adolescents, i el que ells no volen és estar a casa. Volen sortir amb els seus amics. Ella es va estar un any i sis mesos pràcticament a la sala de casa, que era la seva zona de confort.
