“La solitud és poc perceptible ja que ningú demana ajuda quan se sent sol”

Imatge d’arxiu del projecte ‘Obrint Camins’ dut a terme l’any passat a l’Espirall
01/08/2019 - 17:57h

Lídia Amador és l’encarregada del projecte Obrint Camins per detectar la solitud de la gent gran a l’Espirall de Vilafranca.

Després d’haver exercit durant diversos anys al sector de les malalties mentals i fins i tot haver treballat en un hort social, Amador també treballa actualment amb el projecte ‘Tracta’m bé’ per evitar i detectar possibles maltractaments cap a la gent gran.

Què fa exactament a Obrint Camins? Quin és l’objectiu?
La meva missió és detectar les persones que viuen soles a l’Espirall i que tenen un sentiment d’aïllament social.

Com es detecta aquesta situació?
La solitud és un sentiment molt subtil i poc perceptible per la societat. Ningú demana ajuda quan se sent sol, tot i que és un sentiment que apaga l’esperit i l’alegria. Per això vaig començar per l’observació i l’anàlisi de l’entorn i, sobretot, per la difusió del projecte, buscant des de bon començament la col·laboració dels veïns i comerços del barri de l’Espirall i la implicació de les entitats, associacions, serveis de salut… per tal d’identificar casos de persones amb risc d’aïllament social i conèixer la realitat de l’entorn. A més, també continuo la campanya de ‘Tracta’m bé’ per detectar possibles maltractaments cap a la gent gran

Però com ho detecta? Si veu algú sol en un banc se li asseu al costat, per exemple?
Sí, pot ser una manera de fer-ho. El que faig és observar molt. Recullo informació i faig una anàlisi de l’entorn bastant acurada. Parlo amb la gent, els explico què faig al barri i aleshores em vaig donant a conèixer, sobretot als comerços. Te’n posaré un exemple: asseguda durant una estona en una botiga de menjar preparat em puc endur moltíssima informació de qui viu sol o no. També em fixo en el tipus d’arquitectura que té l’Espirall perquè hi ha força pisos socials que no tenen ascensor, i això fa que hi hagi gent gran que hi viu que possiblement no pot sortir al carrer. És la soledat invisible i per això haig de parlar molt amb la gent, per detectar que allà hi viu algú que no pot sortir. I aleshores trobar com anar-hi jo sense que s’espantin, és clar.

Confien en vostè?
M’assec a les places, busco un motiu de conversa i de manera subtil els encamino cap a la qüestió que vull tractar. Evidentment, hi ha gent que en un primer moment no confia i es pensa que soc una comercial que els vol vendre alguna cosa, però normalment no passa o, si és així, ben aviat veuen que els meus objectius són ben diferents. Però, esclar, al principi costa trencar la barrera, tot i que soc una persona que genera confiança, i la veritat és que els resultats són molt bons.

Per mi el riure és una part bàsica del vincle perquè ajuda a la gent gran a alliberar tensions i buidar la ment

Lídia Amador

Quin és el secret?
Doncs ser jo mateixa, sentir passió pel projecte i saber que davant meu hi ha una persona que és vulnerable i que hem de cuidar, i intentar treure-li la tristesa que porta dins. Intento crear un clima que permeti l’espontaneïtat per tal de generar moments alliberadors, crear una conversa oberta on ells puguin ser ells mateixos, sense cap mena de tabú.

Amb quantes persones està treballant ara? Quin perfil tenen?
Ara mateix estem treballant amb una quarantena de persones, tot i que potser no totes donaran el perfil del projecte. Gran part de les persones que detecto a l’Espirall són majors de 80 anys, dones que normalment han patit la pèrdua del seu company de vida. Acostumen també a tenir problemes de mobilitat i, aleshores, és més fàcil que quedin aïllades a casa. I també els pesa molt el dol que porten dins i que no superen. A vegades només es tracta que parlin d’això i, un cop s’alliberen, ja comencen a anar endavant. Per mi el riure és una part bàsica del vincle perquè els ajuda a alliberar tensions i buidar la ment per distanciar-se dels problemes i tristeses o, com a mínim, mirar-les des d’un punt de vista nou mentre passem una bona estona. Per mi, un dels objectius és donar-los l’empenta que necessiten per tal de canviar la seva situació i deixar d’estar tancats en si mateixos.

Un cop es detecta la solitud, quin és el pas següent?
El que volem amb Obrint Camins és donar llum a aquelles persones grans que viuen soles amb un sentiment de solitud i motivar-les per afavorir i reforçar les seves relacions socials, millorant-ne el benestar psicològic i físic. El que pretenem ara amb aquesta primera fase és fer una fotografia de la soledat al barri perquè aquest sentiment en la gent gran és un problema que cada cop serà més habitual i al qual les administracions hi hauran de fer front. A partir d’aquí, sé que l’Ajuntament voldria fer un pas més i es podria crear un grup d’ajuda mútua, però, de moment, el que estem fent és detectar els casos.

Els anima a fer activitats?
Sí, és clar. Però no és tan fàcil. Hi ha gent que no vol saber res de canviar el seu dia a dia. Hi ha molta gent que ha cronificat la soledat, l’han acceptat i no pensen que puguin fer res per canviar-ho. De moment, en les meves sessions genero vincles, ens ho passem bé i, de mica en mica, anirem avançant.

També et pot interessar

Comentaris