“La feina d’alcalde és probablement la que dona més satisfaccions com a polític”
Entrevista a Martí Carnicer, que tanca 40 anys de política activa
Martí Carnicer, de 68 anys, casat i pare de 3 fills, ha posat fi a quatre dècades dedicat a la política. Tant la local, com a alcalde del Vendrell (1979-1994 i 2013-2019) i regidor (1994-1995 i 2011-2013); provincial, diputat (2011-2019), com nacional, atès que va ser diputat (1984-2006) i secretari general d’Economia i Finances de la Generalitat (2003-2010). Divendres va rebre el 3d8 en un despatx ja gairebé buit dels seus papers.
Com va anar que entrés en política?
Hi entro per una certa activitat familiar. De jove, amb el Pep Jai vam començar a parlar de política, em va introduir a l’Assemblea de Catalunya i a partir d’aquí van anar evolucionant les coses. De seguida vaig posar-me dins de la branca socialista. I el 1979 feia 3 anys que m’havien traslladat a treballar a Madrid i vaig tornar mig any abans de les eleccions. Si no s’hagués produït aquesta circumstància, no sé que hauria passat.
Què li ha agradat més de la seva feina com a polític?
He tingut la sort de tastar tres tipus de feines com a polític: la d’alcalde, que és probablement la que dona les satisfaccions més immediates perquè veus bastant tot el procés de la decisió; la de parlamentari, que et dona una visió molt diferent de les decisions que afecten a molta més gent, però que tenen un procés de maduració molt més lent, reflexiva i no tant del dia a dia; i la de treballar al govern de la Generalitat. Treballar a la secretaria general d’Hisenda em va donar una visió molt completa del que és l’executiu de la Generalitat. Cadascun d’aquests treballs et dona les seves satisfaccions si ets capaç d’entendre que són diferents.
Em pot citar alguns moments especials d’aquests 40 anys en política?
El ple on em van fer alcalde el 1979 el tinc gravat a la memòria, perquè els socialistes érem 8 regidors de 17 (amb 4 de CDC, 3 d’un grup d’independents i 2 de la UCD) i vam començar amb la incertesa de saber si seria escollit o no. D’aquella època també recordo el moment que es fa l’endegament de la riera de la Bisbal, que crec que és l’obra que va transformar més el Vendrell, i la construcció del Pont Nou al carrer Sant Jordi. I de l’època actual tinc un record molt tràgic, que és la mort dels quatre nens marroquins. Ens va frapar molt i el recordes pel significat tràgic que va tenir, i també pel paper important que va tenir el cònsol del Marroc en aquell moment per ajudar-nos a superar la situació. Hi havia una tensió molt elevada i recordo quan el cònsol va agafar la paraula a la plaça Vella i va controlar molt bé la situació. I pel que fa a les grans inundacions, en vaig viure una com a alcalde i una quan ja no ho era. En la primera no ens van fer gaire cas i en la segona sí, es va endegar la riera i s’ha acabat el problema. I també recordo, entre d’altres, el moment en què el senyor Miralles de Vilafranca va venir a veure’ns i ens va dir: “Escolteu, si voleu, allà teniu un solar per fer una residència”. Ens va cedir els terrenys i vam poder construir La Muntanyeta.
Quines diferències troba en com gestionar el consistori en la primera etapa d’alcalde i la darrera?
Sobretot, en la relació entre regidors. A la primera podíem fer una calçotada junts amb tranquil·litat, i la fèiem una vegada a l’any, però podíem parlar de tot i després al ple teníem diferències i no passava res. A més, els 17 regidors tenien responsabilitats i eren a la junta de govern. Això ens va ajudar a tots i vèiem que ningú amagava res i que les coses tiraven endavant. Ara ha canviat molt en la relació i, per exemple, no s’acceptarien segons quines bromes es feien. I pel que fa a la gestió, en aquesta segona etapa hi ha hagut un tema que ha passat per damunt de tots els altres i que ens ha obligat a prendre decisions sovint dures i que fins i tot han implicat sacrificis no ja a l’Ajuntament sinó als seus propis treballadors, i que ha estat la situació econòmica. Això no passava en l’anterior etapa, quan teníem menys diners, però estàvem més tranquils. Sortosament, està superat i es poden començar a fer coses.
A la primera legislatura també hi va haver un tema cabdal com el Pla General…
Sí, perquè ens vam trobar la revisió mal començada. S’havia fet l’aprovació inicial i s’havia deixat passar l’any fins a fer l’aprovació provisional, amb la qual cosa totes les suspensions de llicències que hi havia van caducar. És a dir, abans de tornar a refer el tema hi va haver molt de moviment de gent que es podia veure afectada per la primera aprovació inicial. Això va complicar molt la gestió urbanística d’aquell moment.
Com va viure l’etapa a la Generalitat?
Estar al govern em va permetre viure moments com el de la darrera negociació del model de finançament, amb un protagonisme del govern català important.
En va quedar content de com va acabar?
Mai quedes content i sempre penses que pot ser diferent, però, esclar, va quedar molt desvirtuat per la crisi econòmica. Tanquem el model el 2009 i la crisi el va desvirtuar del tot.
Fent balanç final: de quins èxits se sent més cofoi?
No ho sé, perquè n’hi ha molts, però potser de la residència d’avis. És molt important i has d’anar molt lluny per veure una residència pública amb un centenar de places com la que tenim al Vendrell. I també me’n sento de l’obra del transvasament de l’Ebre. Garantir el subministrament d’aigua potable quan a les platges la gent bevia aigua salada va ser també molt important.
I què li ha quedat per fer i voldria haver fet?
No ho sé, perquè en els darrers 6 anys l’Ajuntament no ha pogut fer cap inversió relativament important fins aquestes dues últimes que hem plantejat ara com són les obres al carrer del Doctor Robert i el projecte FEDER de les platges. Per tant, hi ha moltes coses que per manteniment i per funcionament que s’han de fer i s’han de plantejar, i alguns contractes de serveis públics que també s’han de revisar. Però estàvem molt limitats i primer és allò d’haver d’endreçar la casa i després dedicar-te a les altres coses.
Parlem del ‘procés’ català que, sens dubte, ha condicionat la relació entre partits. Personalment, com l’ha viscut?
Ha suposat una complexitat més dins del tema de fer funcionar l’Ajuntament perquè, tot i que des de la nostra òptica hem intentat que no es barregessin els temes locals amb els del debat en el conjunt de Catalunya, hi ha hagut moments que no hi ha hagut més remei i s’han barrejat. Però hem intentat sostreure i aïllar el que és la governabilitat de l’Ajuntament del tema del procés i crec que ens n’hem sortit bastant.
Quin consistori creu que deixa al nou govern?
Se’m fa complicat parlar d’això, però sí que, per exemple, és clar que el nou consistori disposarà d’un marge de maniobra pressupostària bastant més elevat del que tenia fins ara. Des del punt de vista econòmic, podrà fer noves inversions i modificacions de serveis. Caldrà trobar consensos polítics per fer-ho possible, però aquesta ja serà feina del nou consistori.
Amb quina sensació deixa l’Ajuntament del Vendrell i què farà a partir d’ara?
En aquesta segona etapa d’alcalde tenia uns objectius que crec que, més o menys, he complert en el sentit de reduir força el deute. El ministre Montoro va treure una llei que ens va ajudar, sempre ho he reconegut, però aquí també hem fet la feina. I a partir d’ara, per exemple, un parell de fundacions en les que estava com a alcalde m’han demanat que m’hi quedi com a patró, i també algú altre m’ha demanat si puc fer alguna tasca d’assessorament. Ja ho veuré, però sempre ‘freelance’ i sense remuneració perquè, a final de mes, portaré la meva targeta a la Diputació i em jubilaré (riu).
