“Fer teràpia no significa ser dèbil, sinó al contrari”

Pilar Aguilar és psicòloga
07/06/2019 - 12:55h

Entrevista a la psicòloga Pilar Aguilar

La vilafranquina Pilar Aguilar és psicòloga, però aquesta no és la professió que va triar de jove. De fet, va estudiar Dret i fins i tot va treballar en una assessoria. Però un dia, per diferents circumstàncies personals, les prioritats li van canviar, va començar a interessar-se en la psicoteràpia i va decidir estudiar psicologia. I així va ser. Aguilar va fer, fa uns dies, una xerrada organitzada per la Lliga Reumatològica, titulada ‘Com tenir cura de la nostra salut emocional’. I amb ella hem volgut parlar d’aquest tema.

Per què va decidir canviar el seu rumb de vida i estudiar psicologia?
Jo vaig estudiar Dret i, en certa manera, ajudava la gent a resoldre alguns dels seus problemes i, aleshores, un dia vaig decidir que volia continuar ajudant, però en les qüestions que no deixaven avançar en el seu dia a dia. El que faig ara és ajudar les persones a alliberar-se dels seus monstres.

Els monstres existeixen?
Oi tant! Allò que diem als nens petits que els monstres no existeixen és una mentida piadosa… Clar que existeixen i són aquelles emocions negatives que tenim tots i que no ens deixen tirar endavant.

Vostè té un màster en teràpia breu estratègica. En què consisteix?
Cada mestre té el seu llibre i jo sóc una esponja que aplico a cada persona que em ve a veure el que jo considero que li anirà bé, però la principal diferència entre aquesta teràpia i unes altres és que amb la psicoanàlisi, per exemple, es pot estar mesos parlant de l’origen del problema i el perquè. Però, en canvi, costa molt resoldre-ho.

Amb la teràpia breu és més fàcil?
Quan venen a veure’m no venen només a parlar sinó que venen perquè volen sortir del pou i jo els poso deures perquè siguin capaços de fer-ho. Dono eines per desbloquejar. I, tal com el seu nom indica, és una teràpia que busca recursos de la persona i del seu entorn per trobar un mètode per a resoldre la situació en el menor temps possible. Si volen venir només a parlar, millor que es gastin els diners amb un sopar amb un amic o amiga. I allà només parlaran. Però amb mi han de fer feina.

Què vol dir posar deures?
Els ensenyo possibles solucions i, al cap de dues setmanes, m’han d’explicar les seves conclusions. Si ha funcionat se’ls quedarà instaurat a la psique com un aprenentatge. Amb altres teràpies pots estar anys i anys parlant i no passa res. A vegades em diuen que és màgia, però no ho és sinó que jo senzillament dono eines i si la persona és conseqüent i constant, doncs aleshores les eines funcionen. És com si els donés una caixa d’eines i la persona, depenent de la situació, acaba aprenent quina eina necessita per solucionar aquell contratemps. Volem que siguin persones lliures i autònomes, no que necessitin parlar amb el psicòleg cada dos per tres.

Encara existeix el tabú d’anar al psicòleg?
Sí, però la gent jove cada cop veu més al psicòleg com una persona que els pot ajudar a superar dificultats. A la gent gran encara li costa molt més. Jo el que proposaria és que a les escoles treballessin la intel·ligència múltiple, l’assertivitat, l’escolta activa i aquest tipus d’aspectes que no es treballen amb profunditat perquè així tot l’aprenentatge queda instaurat. La gent jove té ganes de ser forta, de ser més autosuficient i no té problema a buscar ajuda, tot i que depèn de cadascú perquè hi ha gent que sap gestionar millor les coses que altres, és clar. Però, en general, quan els joves veuen que se’ls escapa alguna cosa de la seva vida, ho volen investigar i posar solució.

Em diu, però, que a la gent gran li costa més…
Sí, hi ha tendència a amagar-ho o a creure que no ho necessiten. Però fer teràpia no implica ser dèbil o estar boig, sinó al contrari, implica un major grau de consciència de les pròpies limitacions, un major grau d’intel·ligència emocional per deixar que ens ajudin en moments crítics i, sobretot, el coratge per no resignar-nos a viure de qualsevol manera.

Què opina dels fàrmacs?
Jo personalment sóc antifàrmacs perquè, sovint, quan es prenen el que es fa és mirar cap a una altra banda, no plantar cara a la situació. I això no serveix per res. Jo no vull perpetuar el problema sinó que siguin ells que, amb les eines necessàries, sàpiguen com resoldre-ho.
Creu que se li dona més importància a cuidar-se per fora que per dins?
Sí, totalment. Està molt de moda entrenar i cuidar-se físicament, que està molt bé, però qui cuida la salut emocional? Només tenim una vida i cal treballar per gaudir-la, pujar l’autoestima i gaudir de les petites coses.

I com la cuidem?
Podem aprendre a utilitzar diferents eines per aprendre a viure i conviure amb la nostra malaltia, eliminar bloquejos i limitacions emocionals, canviar pautes i esquemes mentals erronis, inadequats i innecessaris, trobar l’equilibri entre els dos hemisferis cerebrals, desenvolupar tècniques d’afrontament de situacions estressants, millorar les relacions interpersonals, la seguretat en nosaltres mateixos i potenciar la nostra autoestima i entendre i gestionar les nostres emocions per assolir el control de la nostra vida.

I quines tècniques ens poden ajudar?
N’hi ha moltes com ara la relaxació, la respiració, la visualització, la hipnosi, la programació neurolingüística, la risoteràpia, els contes i les metàfores, l’autocontrol emocional, etc,

També et pot interessar

Comentaris