“El 23 d’abril serà millor quan siguem conscients que Santa Jordina existeix”

Pep Antoni Roig, escriptor. (Foto: Núria Martínez)
Clara Bosch
23/04/2019 - 16:47h

Entrevista a Pep Antoni Roig, escriptor.

“Abans de la boira” és el teu primer i únic llibre. Què et va empènyer a fer una primera novel·la?
Jo no havia publicat mai res, però era un llibre que tenia pensat des de feia temps i que parteix d’una situació real: el temor que el campanar del Pla caigués, l’any 2012. Un dia, fent conya amb els meus amics mentre el rehabilitaven vaig dir: “us imagineu que un dia ens llevem i no hi ha campanar?” I els vaig prometre que algun dia escriuria una novel·la sobre el campanar.

Quan decideixes que la promesa de la novel·la es faci realitat?
Quan m’assabento de la convocatòria del I Premi Anna M. Saavedra, dedicat a autors inèdits. Jo en un principi no ho veia clar, ja que no tenia res escrit, però finalment vaig dir-me: “Va, que per intentar-ho no s’hi perd res”. I vaig presentar-m’hi, després d’escriure el llibre en sis setmanes.

Sis setmanes?
M’hi vaig posar a mitjan juny i vaig entregar el manuscrit el 5 d’agost. Vaig viure sis setmanes absolutament capficat amb el llibre, amb unes pujades i baixades emocionals terribles i precioses.

PUBLICITAT

D’això en fa un any i mig. Com recordes les 6 setmanes?
Amb molta melangia. Van ser sis setmanes frenètiques i m’ho vaig passar literalment “de puta mare”. Vaig escriure-ho tot a raig, en un torrent creatiu que no oblidaré mai.

Al llibre, també es nota aquest frenesí.
Sí. El llibre té una estructura de compte enrere, ja que és un trajecte en camió fins al poble on es demolirà el campanar. Vaig pretendre transmetre aquesta ansietat en la qual vivim en la societat actual; a més, el campanar també és un símbol d’aquest frenesí, ja que és un element que cada quinze minuts ens recorda el pas del temps quan toca els quarts i les hores.

El protagonista parla subjectivament del campanar. És impossible fer-ho objectivament?
En el meu cas, sent el campanar del Pla, és impossible. I els altres campanars que apareixen al llibre m’han captivat per diversos motius en algun moment de la meva vida. Fora d’això, és evident que qualsevol campanar pot ser observat de forma purament objectiva, centrant-nos en allò purament visual i arquitectònic.

Al llarg del llibre, repeteixes que hem perdut coses amb aquest frenesí. Què hem perdut?
Tinc la sensació que hem deixat de valorar les coses que no costen diners, les que són gratuïtes. Ara vivim acostumats a rebre constantment imputs de petits plaers, com bé pot ser un simple ‘like’ a Instagram. En canvi, al llibre poso en valor allò més intangible, com quan poso l’exemple d’uns camioners que, en acabat d’esmorzar, es passen 5 minuts amb les mans a les butxaques abans de posar-se a conduir. Plaers efímers ancestrals.

Et poses les mans a les butxaques?
Jo porto sempre que puc les mans a les butxaques, com ara mateix.

Però el protagonista, tot i valorar la calma, és una víctima més del frenesí actual.
Volia evidenciar la contradicció entre criticar una cosa i, al mateix temps, necessitar-la. Per desgràcia aquest és el gran triomf del capitalisme: tu pensa el que vulguis però hi ha coses que no et permetré canviar.

A part de perdre, també hem guanyat alguna cosa?
Jo crec que sí. Viure interconnectats ens ha permès tenir un accés il·limitat també a la informació i el coneixement. Internet també és Viquipèdia, sense anar més lluny.

Les reflexions les has encabit a través d’un fals diàleg. Per què has triat aquesta forma?
Això va ser una de les coses que més boig em va tornar. Al final vaig triar la conversa perquè em permetia utilitzar una llengua relativament vulgar i planera, permetent que qualsevol lector pogués sentir-se un passatger més al tercer seient del camió.

Al volant hi ha el conductor, el Ludovic, de qui mai sentim la veu. Com és en Ludovic?
Això és una llicència que em vaig reservar per si mai volia fer una segona part explicada per ell. No li sentim la veu perquè semiòticament representa la Catalunya Nord; silenciant-lo, estava posant de manifest la situació actual de silenciament amb tot el que passa a la Catalunya Nord. Si t’hi fixes, el llibre és una reivindicació constant de les arrels en tots els aspectes.

PUBLICITAT

Quan busques les arrels, parles molt del Penedès. Volies homenatjar el teu territori?
Sí, era un dels objectius. Sovint també parlo de la vida agrícola de la comarca. Parlant-ne volia transmetre la meva profunda admiració per la gent que, per a mi, és l’autèntic motor econòmic i social del Penedès: la pagesia.

Què esperes d’aquest Sant Jordi?
Que tant de bo fóssim capaços de celebrar menys Sant Jordi i més Santa Jordina. Que deixéssim de creure que no hi ha princeses salvades per herois, sinó dones apoderades que dia rere dia planten cara a totes les adversitats.

Per la literatura, és un dia bonic?
Pels ‘llibres’ o per la ‘lectura’ és un dia preciós, però per la literatura, que és quelcom molt diferent, és un dia nefast. Però bé, no ens posarem perepunyetes. Si algun dia som conscients que Santa Jordina existeix, em donaré per satisfet.

També et pot interessar

Comentaris