Proposta per homenatjar Joan Mallofré, supervivent del nazisme

07/03/2019 - 20:44h

El grup Som Poble vol dedicar una ‘pedra de la memòria’ a Joan Mallofré, que va estar 5 anys a Mauthaussen.Aquest grup polític de l’esquerra independentista proposa que l’Ajuntament del Vendrell aprovi la col·locació d’una ‘pedra de la memòria’, stolpersteine com s’anomena en el projecte original de l’alemany que va iniciar Gunter Demnig, al domicili on va viure el vendrellenc Joan Mallofré Nin, supervivent dels camps de concentració nazi de Mauthausen i Gusen després d’estar-hi cinc anys.

Som Poble ha explicat que fa uns anys que va contactar amb Demnig i que aquest els va aconsellar que endeguessin la iniciativa a través del Memorial Democràtic, que ja disposa de les dades i documentació requerida per acceptar la iniciativa. Amb tot, finalment el ple de l’Ajuntament ha d’aprovar una moció específica de tot el consistori per adherir-se al projecte Stolpersteine. Som Poble va fer pública la proposta en la darrera sessió municipal i l’alcalde, Martí Carnicer, va comprometre’s a estudiar-la.

El projecte Stolpersteine consisteix en la col·locació de pedres o llambordes que l’artista alemany Gunter Demnig va decidir de fer, en tant que monuments simbòlics, com a homenatge a les víctimes del nazisme. Actualment n’hi ha més de 60.000 de col·locades en més de 1.800 ciutats d’una vintena de països. Es tracta d’unes pedres que es col·loquen al carrer on va viure la víctima abans de ser arrestada o deportada i que, segons l’artista impulsor, obliga a qui les mira a inclinar-se per tal de llegir-hi el text en memòria de la persona en qüestió. Esdevé un signe de respecte vers la persona represaliada.

Qui era Joan Mallofré

Segons es remarca des del Casal Popular de l’esquerra independentista del Vendrell ubicat al carrer Progrés i que precisament duu el nom de de Joan Mallofré i Nin, ‘Jan Camat’ va néixer a la vila el 20 de maig de 1918. Era el petit de tres germans i va ser membre de la Joventut Comunista Ibèrica, organització juvenil del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fundat pel també vendrellenc Andreu Nin. El fet d’allistar-se els seus dos germans grans com a voluntaris a les milícies del POUM per combatre el feixisme durant la Guerra Civil, va fer que Mallofré es quedés al seu Vendrell natal per poder ajudar a casa. Tot i això, explica el web del Casal Popular vendrellenc, l’any 1938 i quan la Guerra Civil ja es donava per perduda, va ser cridat a files.

En l’exili a França va acabar al camp de refugiats de Vernet d’Ariège i es va allistar a l’exèrcit francès, concretament a la 22a Companyia de Treballadors Estrangers. Durant aquest període, Joan Mallofré va treballar per impedir l’entrada del nazisme a França. La primavera de 1940, però, les tropes alemanyes van envair França, i el novembre va ser carregat en un tren cap a Alemanya. L’esperava el camp de concentració de Mauthausen (Àustria).

Després de sobreviure prop de 5 anys en aquell infern on van morir unes 122.000 persones, l’últim any al camp de concentració de Gusen dins del complex de Mauthausen, Joan Mallofré no va poder tornar al Vendrell, per por a patir la repressió del règim feixista de Franco. No va ser fins als anys cinquanta, després de més de 10 anys de marxar de casa i quan ja tenia la nacionalitat francesa, que va visitar la vila per veure la seva mare. Al seu pare ja no el va veure mai més després de marxar a l’exili. Mallofré va refer la seva vida a França, on es va casar i va tenir dos fills i tres nets. L’agost del 2005, Joan Mallofré va morir a la població de Saint Laurent de la Salanque, Sant Llorenç de la Salanca, a la comarca del Rosselló.

Justament un parell de mesos abans, va visitar puntualment el Vendrell per participar en un homenatge que se li va retre amb el tarragoní i company a Mauthausen, Josep Figueras, i el 3d8 va entrevistar-lo.
A l’edició del setmanari publicada el 3 de juny destacava, entre d’altres qüestions, que “ens controlaven tres vegades al dia en formació i si no estaves bé per treballar, eres mort”. I sobre l’estada a Mauthausen, on cada setmana uns 2.000 presoners eren privats de menjar, Mallofré també recordava que “el pitjor, a més de la incertesa de morir, era que et colpegessin per no res”. “Sempre vaig tenir l’esperança que sortiria de Mauthausen; molts van perdre la moral i van deixar-se morir. Adaptar-te a la por era una de les maneres de resistir”, afegia Mallofré en l’esmentada entrevista.

També et pot interessar

Comentaris