Montserrat Caballé: “Recordo que Pau Casals em va dir: ‘La teva veu farà una gran carrera'”
El 3d8 recupera una entrevista que va fer l’octubre del 2006 a la soprano Montserrat Caballé, que va morir dissabte als 85 anys. L’entrevista, firmada per Paton Soler i Ricard Vinyals, va venir a tomb de la “master-class” que Caballé va oferir al Vendrell en el marc del 125è aniversari del Cor d’Infants.
Aprofitant que, al temple arxiprestal del Sant Salvador del Vendrell, amb motiu dels actes del 125è aniversari del Cor d’Infants, Montserrat Caballé impartia dimarts passat una ‘master class’ pública a uns excel·lents can- taires solistes de la Coral Polifònica del Vendrell, una estoneta abans, el 3d8 vam tenir l’oportunitat de conversar amb la soprano més universal que ha donat la terra catalana. El seu tracte va ser exquisit i la xerrada, molt amena i agradable. Amb tot, la tos que sovint li venia ja va deixar entreveure que, com malauradament va ser, no podria cantar com s’havia previst.
– Avui (per dimarts passat) ve al Vendrell a impartir una “master class” a uns cantaires realment afor tunats. Aquesta vessant pedagògica de poder ensenyar i aconsellar a joves valors que volen aprendre de qui tant sap, realment l’omple?
De tant en tant m’ho demanen i amb molt de gust ho faig, però no són exactament “master class”, només dono uns consells sobre l’arquitectura del so. És bàsicament ensenyar a respirar per cantar bé i que així la part sonora adquireixi la seva pròpia força.
– Aquestes classes magistrals no fa gaire que les realitza. Si mal no recordo, l’experiència va iniciar-se fa cinc o sis anys a Andorra.
No, les primeres classes les vaig fer a l’any 1988, quan es va inaugurar el nou Auditori de Madrid. Allà n’hi vaig fer una setmana seguida i allò sí que eren realment classes, amb molts alumnes tant en actiu com oients. I després també en vaig fer al nord d’Alemanya, després a l’Òpera d’Hamburg, i també a un munt de llocs més. Fins que es va crear el “Concurs Internacional d’Andorra”, on van demanar-me que hi fes classes, les vaig fer i després vaig passar a fer-les a la Seu d’Urgell. Com veieu, ja tinc un llarg recorregut en això de l’ensenyament –riu.
– I com veu el nivell musical de les noves veus al nostre país?
Estan ben preparats. El meu marit (Bernabé Martí) i jo tenim unes beques per estudis alts de cant que dóna una caixa de Saragossa per a estudiants superiors. Són evidentment per perfeccionar. I allà el que sí he notat és que la preparació musical la tenen bona, la preparació tècnica de l’emissió de so també és bastant bona, però la majoria no tenen gaire idea del que han de fer amb l’aparell respiratori: el dipòsit de l’aire, per què està fet i per què serveix el diafragma, com s’ha de recolzar amb els músculs el diafragma perquè l’aparell sonor tingui una base per poder-lo emetre. Una vegada tens la base, la veu ja canta, ja fa les inflexions adequades, però sempre controlades pel volant de l’aire.
– Amb aquestes classes que ha impar- tit, ha notat resultats?
En aquestes classes, i això m’ha fet força contenta, he vist com veus importants i realment maques, que anaven una mica desorientades -com aquell que no troba el nord-, de cop han trobat la base i l’evolució que han fet és molt bona. I això, penso que a mi i a tants com jo,que vàrem estudiar en aquella època al Conservatori del Liceu aquesta tècnica de respiració, que és tan sana i tan bona, ens omple pel fet de poder-ho aportar a persones que ja canten i s’esforcen a superar certes dificultats, i que a través de la respiració ben controlada i ben recolzada acaben aconseguint aquests avantatges. Tot això és molt important per als joves que comencen.
– A tots els qui comencen, quins consells bàsics els donaria?
Primer, que tinguin devoció pel que volen fer, una entrega total. És com un sacerdoci, per dir-ho d’alguna manera. Has d’entregar-t’hi del tot. I segon, i el més important de tot, “paciència”, perquè la paciència és la clau de l’èxit. Jo vaig començar a cantar molt abans que se’m conegués, però mai no em donava per vençuda, perquè el que feia, per petit que fos, era tan bonic, era tan viu, tan veritat. No hi havia cap frase petita per a mi.
– Té present encara el seu debut, quan tot just iniciava la seva carrera com a soprano?
Va ser a Basilea, i feia d’una de les tres dames que surten a “La flauta màgica” de Mozart, i allò per a mi era com si debutés qui sap què. Poc temps després vaig fer la Mina de “La Traviata” de Verdi, on feia una petita frase, i també em va fer molta il·lusió.
– I als seus inicis no va tenir mai el dubte?
Ja sé que costa de creure, però jo mai no vaig imaginar-me que faria una carrera gran, mai no vaig imaginar-me que arribaria a qui sap on. Jo només volia cantar i fer música. Això va ajudar-me a tirar a endavant, però de dubte no n’he tingut mai cap.
– Aquesta és la quarta vegada que ve al Vendrell. Què en recorda?
Recordo diversos concerts que hi fet al llarg del temps –algun va ser amb Josep Carreras–, una inundació –riu–,… però amb molt d’afecte recordo el concert en què vaig cantar una part de “El Pessebre” de Pau Casals. Sempre que puc intento cantar en els concerts que faig fora d’aquí aquesta obra del mestre perquè no és gaire coneguda arreu.
– Però, en canvi, Pau Casals és conegut i reconegut universalment!
A mi m’il·lusionaria moltíssim, aquestes dues àries que canto de “El Pessebre”, cantar-les als concerts que faig a Viena, a Londres o a Berlín, però no les he pogut fer mai perquè mai no he obtingut els permisos per fer-les. Per exemple, de “La vida breve” de Falla, en concerts pots fer l’ària, o de Granados, de l’òpera “Goyescas”, també pots fer l’ària, hi ha els materials que les sales i orquestres del món poden llogar. Doncs en el cas de “El Pessebre”, no, és com si fos prohibit, has de llogar el material de tot l’oratori i, naturalment, les sales i orquestres s’hi neguen.
– El fet d’estar avui aquí, on Pau Casals va iniciar les seves inquietuds musicals, què representa per a vostè?
M’emociona molt, se celebren els 125 anys del Cor d’Infants del Vendrell on el mestre Pau Casals va cantar, i això, lògicament, em produeix una gran emotivitat.
– El va conèixer personalment?
Sí, el vaig conèixer quan jo començava a cantar i em va elegir per fer l’estrena de “El Pessebre” a Europa –Assís, Florència i Tolosa–, i per a mi va ser un somni que ell es fixés en mi. Recordo que em va dir: “La teva veu farà una gran carrera” –ho diu imitant el mestre.
– De totes les diferents vessants musicals que ha tocat al llarg de tants anys de carrera, en quina s’ha sentit més a gust: veu a cappella, veu i piano, veu i orquestra, o cantant i interpretant grans òperes?
Amb orquestra, perquè l’orquestra fa un coixí per a la veu molt important i quan cantes un compositor que veritablement és molt vàlid –vàlids ho són tots però alguns són més inspirats-, aleshores és com si t’ajudés, et transporta. Sense cap mena de dubte, l’orquestra és el coixí ideal per a una veu humana.
– Ens sorprèn que no hagi respost “amb l’acompanyament de piano”, ja que crec que una veu tan extraordinària com la seva no necessita cap coixí orquestral, la Montserrat Caballé que més m’ha emocionat és l’íntima, aquella veu sobrenatural que no necessita res més que uns simples acords de piano per trans- metre emocions.
La veu i el piano et donen l’oportunitat de fer diversos estils, de diverses èpoques, que a vegades amb una orquestra no pots, i això et dóna l’oportunitat de fer un repertori totalment diferent del que faries amb orquestra. Ho deia la meva mestra –Conchita Badia-, que els lieder són com una crema balsàmica per a les cordes vocals. Em deia: “Per molta òpera que cantis, quan vagis arreu del món, canta lieder”. I vaig seguir els seus consells, i mentre realitzava les representacions de les òperes, sempre combinava de vint a vint-i-cinc concerts de lieder com a bàlsam.
– Hi va haver una època en què els metges, per motius de salut, van recomanar-li que durant un llarg període deixés de fer òpera. Va ser aleshores quan va realitzar més con- certs de lieder?
És clar! Aleshores em vaig dedicar molt més a cantar lieder, però ja em van donar l’alta i ara, encara que poques, dues o tres òperes a l’any, les faig, a vegades a escena, a vegades en versió de concert.
– Si li sembla bé, deixem els temes seriosos per un moment. Podria verificar-me aquestes tres anècdotes que corren pel món sobre vostè: Primera. És cert que Maria Callas va regalar-li unes arracades i vostè per alguna estranya superstició mai no se les ha posat?
Me les vaig posar a l’assaig general de “Norma” a l’Escala. Abans de l’actuació al camerino, vaig sentir una esgarrifança i vaig pensar “jo no sóc digna de posar-me aquestes arracades que m’ha portat aquí”, i fent aquesta obra, tinc la fotografia amb les arracades a l’assaig general -perquè aleshores a l’assaig general es feien fotografies-, però en la representació no em vaig sentir capaç. I després, quan li vaig explicar –,a la Maria Callas- va dir-me que havia fet malament i que esperava que les pròximes vegades me les posés, però sols me les vaig posar per aquell assaig general i mai més no me les he tornat a posar, les tinc guardades en una vitrina i allà estan. Però que quedi clar que no va ser per superstició sinó per respecte.
Segona. És cert que fa anys una vuitantena de fans de Freddy Mercury van llogar un autobús per anar de Munic a Viena sols a fer-se una idea de qui era aquella senyora que cantava amb el seu ídol una cançó?
És veritat, va ser molt divertit –riu–. Van venir a veure qui era qui “cridava” així amb el seu heroi. I els va agradar, s’ho van passar bé, però després, tot rient, vam comentar amb Claudio Abbado, el director de l’orquestra, que menys mal que l’òpera còmica en què em van conèixer va ser “Il viaggio a Reims”, de Rossini. Si m’haguessin conegut amb el drama de “Parsifal”, potser no haguessin pensat el mateix de mi.
I tercera. És cert que amb Plácido Domingo una vegada a Sevilla van ballar una sevillana plegats?
Sí, va ser a l’hotel, després d’un concert. Estàvem contents i al hall de l’hotel vam ballar una sevillana. Segurament ell tenia més gràcia que jo, però va ser així.
Hem tingut Montserrat Caballé al davant i també hem tingut l’oportunitat de preguntar-li tantes i tantes coses que ens encuriosien sobre ella i la seva extraordinària carrera, però s’ha esgotat el temps que tan amablement ens ha concedit abans de la “master class”. Necessita un imprescindible temps de tranquil·litat i concentració abans de començar i ens queden, encara, el que creiem que haurien estat algunes de les millors preguntes. Una altra vegada serà.
