“L’Everest és molt dur perquè al cim només hi ha un 15% d’oxigen”
Ferran Latorre, nascut a Barcelona, de 45 anys i resident a Vic, amb parella i tres fills (més un quart d’apadrinat des de fa deu anys al Nepal), és un expert alpinista que s’acaba de convertir en el primer català en haver coronat els 14 cims del planeta que superen els 8.000 metres d’altitud. Dissbte passat va coronar el més alt, l’Everest (8.884 m), al qual s’hi havia enfrontat en sis ocasions des del 1995. L’octubre passat va parlar del seu projecte de completar tots els vuitmil de la terra a la xerrada “Un repte d’alçada” que va fer a Vinseum per motivar els Castellers de Vilafranca . Coincidint amb el repte assolit per Latorre, “El 3 de vuit” reprodueix l’entrevista que el Ricard Vinyals li va fer a l’alpinista i que va publicar el 7 d’octubre del 2016.
D’on li ve l’afició per la muntanya?
De petit anava d’excursió amb el meu pare i després amb l’escola. Vaig descobrir la passió per l’alpinisme de veritat a la Punta Alta de Comalesbienes, a Aigüestortes, el meu primer tres mil. Per mi, amb 13 anys, aquell cim era vertiginós. Després em van apuntar el Centre Excursionista de Catalunya i ja vaig començar a escalar.
Com es prepara per als seus projectes alpins?
Bàsicament amb molt d’entrenament aeròbic. Vaig a córrer
i amb bici, a més d’escalar i treball de gimnàs, i a l’hivern fent esquí de muntanya i alpí. Vaig molt pel meu compte, però de cara al projecte de l’Everest és possible que torni a agafar un entrenador personal. Per afrontar reptes a gran alçada, cal tenir resistència aeròbica i és veritat que s’estan provant entrenaments d’hipòxia en piscines, però no està comprovat que funcionin i en qualsevol cas jo no els conec.
Acostuma a fer xerrades de motivació. Com es motiva?
Suposo que com qualsevol persona per a qualsevol tasca. Hi ha dies en què tens menys ganes que d’altres de treballar, però l’únic que val és ser una mica fidel al que t’ha portat fins aquí i pel qual val la pena lluitar.
Es considera tossut o constant, per exemple?
Sobretot sóc formigueta, d’anar fent. No he estat mai de la cultura del pelotazo i èxit immediat, i ho demostro en aquest projecte a llarg termini. Va començar amb el meu primer vuit mil principal i des d’aleshores, el 1999, han passat anys. Per tant, crec que tinc paciència.
Tothom es pot plantejar pujar un vuit mil?
Molta gent està capacitada per fer un vuit mil normal, sempre que tingui unes aptituds físiques i faci esport normalment. El que sí que fa falta és molta motivació i moltes ganes, perquè des d’aquí les coses es veuen molt fàcil, però quan ets allà i fa molts dies que ets fora de casa i fa mal temps, dubtes i és molt fàcil que la motivació se’n vagi.
Aleshores preval el cap més que el cos?
Sí. Com en gairebé tot, la il·lusió i les ganes són el motor principal.
L’alpinisme l’ajuda a coneixe’s?
Hi ha una frase d’Antoine
de Saint-Exupéry que diu: “L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle” i també ho penso. Però també passa en qualsevol feina, en situacions complexes o quan t’exigeixen més del que vols. La vida et posa a prova molts cops en diverses situacions i aquestes són les que fan que ens acabem descobrint.
Què li agrada més de la muntanya? I què menys?
El que més m’agrada és sentir-me en llocs salvatges. La crida del lloc salvatge m’apassiona, però és una situació que també podria disfrutar en un bosc perdut al Canadà. M’agrada més l’escenari que la part esportiva en si. I el que menys, passar molt de temps fora de casa.
Què creu que li aportarà haver estat a tots els cims de més de vuit mil metres?
Una pau personal. Estic molt feliç d’estar en el darrer tram d’aquest repte i sento que estic gaudint de l’etapa final d’una cosa que justifica tota una trajectòria. No estic desesperat per acabar, però suposa la cirereta a tot un projecte i estic vivint-ho amb molta tranqui·litat, serenor i maduresa.
Per què creu que encara no ha trepitjat l’Everest?
Ho atribueixo a moltes raons, però he de reconèixer una mica que és bastant el meu límit físic i fisiològic, i tinc dubtes de si aconseguiré puar-lo o no.
Molts experts diuen que no és el vuit mil més difícil…
Ho diuen els que hi van amb oxigen artificial. Respecto que l’utilitzin, però no és el meu cas. Jo sempre vaig sense per una qüestió ètica dels alpinistes de la meva generació i aleshores la pel·lícula ja canvia molt. L’Everest és molt dur perquè és el cim amb menys oxigen: només un 15%.
Ha pensat què farà diferent dels anteriors intents perquè al setè faci el cim?
Suposo que anar-hi física- ment més preparat i una
cosa que pot semblar que és absurda, però que és intentar pujar més lentament. A molta altitud, a vegades he volgut anar més ràpid del que el meu cos podia. Suposo que aquesta vegada forçaré menys.
Acabo amb el tema dels castells. Des de quan li agraden?
Des de petit. Vaig assistir a la primera diada de Sant Fèlix amb 7 anys i també al meu primer concurs. Diumenge hi tornaré amb la camisa dels verds.
