Miguel Serrano Larraz: “El Penedès és una terra acollidora, a la qual tot arrela. Hi ha quelcom de tel·lúric”
Aquest dimarts 21 de gener, dins de la programació cultural de les Festes de Sant Raimon, l’escriptor saragossà Miguel Serrano Larraz presenta al Centre Agrícol de Vilafranca, la seva novel·la Autopsia, en un acte organitzat conjuntament per l’editorial penedesenca Candaya i la llibreria La Cultural. Serà la tercera visita de Miguel Serrano Larraz al Penedès en els últims sis mesos. Com a preàmbul de l’acte, el poeta i novel·lista Jaume Pons Alorda (que presentarà Autopsia dimarts) li ha fet una entrevista que us oferim íntegrament.
Al juliol va assistir al ViJazz 2013 (el jazz és una de les passions d’aquest jove escriptor que va dedicar un llibre de poemes, La sección rítmica, als grans mestres del swing i del ragtime) i el novembre, va visitar l’Institut Eugeni d´Ors de Vilafranca per comentar, amb els alumnes de 4t d’ESO, el seu llibre de relats Órbita.
Com et sents al veure publicada Autopsia, una novel•la en la que has treballat més de 5 anys, a Candaya, una de les editorials del moment?
Abans havia publicat ja dues novel·les, però eren experiments d’escriptura, novel·les apòcrifes que em van preparar per fer el gran pas que he donat amb Autòpsia : convertir-me a mi mateix en personatge. Ha estat un llarg procés d’immersió en el meu passat i, al mateix temps, de ficcionalització de la realitat. Tinc la sort de comptar amb uns editors d’una generositat sense límits que són, a més, uns lectors excel·lents i que estan creant un dels catàlegs més coherents i rigorosos del món editorial espanyol. De vegades miro la llista dels llibres que ha publicat Candaya i penso : Què hi pinto jo aquí? Com he pogut tenir tanta sort?
Si en un ring de boxa s’enfrontessin vida i creació (el que hi ha de vida i creació a Autòpsia) qui creus que guanyaria?
La ficció, sens dubte. Som productes de ficció. Jo, sense anar més lluny, o tu. Què és la meva realitat, el que jo sento, enfront de la percepció (fictícia, sens dubte) dels centenars o milers de persones que em coneixen? La realitat individual, si existeix, és un percentatge ridícul d’una imatge encara més gran, la d’allò que opinen o veuen els altres.
S’ha considerat Autòpsia com un dels debuts més extraordinaris del 2014, de fet ja ha sortit en unes quantes llistes como un dels llibres a tenir molt en compte aquest any. Com reacciones davant del generalitzat entusiasme de tots aquells que han llegit la novel·la?
Em fa vergonya i sento una mica de vertigen. El llibre està tenint una recepció que no podia imaginar. Però els afalacs, de moment, només han procedit de lectors. De lectors normals, podríem dir. En qualsevol moment arribarà un crític amb una destral i em baixarà a la terra o tallarà el cable que em comunica amb la nau nodrissa.
Per què tries persones de la teva edat per a que t’acompanyin en les teves múltiples presentacions per tota la península? És Autopsia una novel·la generacional?
Jo no creia haver escrit una novel·la generacional, sinó sobretot una novel·la sobre mi mateix. Però hi ha lectors qualificats que m’han dit que sí, que és el retrat d’una certa generació, la dels que vam néixer en els anys 70 o al començament dels 80, així que ha de ser veritat. Ho accepto. L’opinió de l’autor no sempre és la més fiable ni la més encertada. Crec que hi ha una certa sensibilitat comuna en un grup de gent que es va fer major d’edat en els anys noranta, amb unes vivències similars de la música, de les tribus urbanes, de la por, de l’accés a la informació…
Els teus personatges són extremadament reals, podríem dir, fins i tot, que caçats de la realitat més immediata, però no mostres clemència davant res. Es podria dir que per a tu la literatura és un arma de violència contra la violència.
Quina bona definició. Tant de bo. La violència és el tema central del llibre, sí, la violència escolar, la violència estructural, la violència contra les dones, la violència de classe. També l’amistat, però en la seva relació amb la violència. L’amistat com una forma de violència, en certa manera. La novel·la havia de ser violenta per atacar o posar al descobert les nostres misèries vitals, la nostra covardia.
Saragossa és una de les protagonistes d´Autopsia. Fas tot un retrat contextual d’un món on la violència, tant física com psicològica, és extremadament present. Què se sent al ser un nou James Joyce macarra espanyol?
Ja, ja, ja! Hi hauria d’haver escrit una tetralogia, en lloc d’una única novel·la: Zaragozanos (en lloc de Dublinesos), Diari de un acosador adolescente, Telémaco i Finnegan s Wake. Les tres primeres haurien estat un homenatge ”gamberro” i l’última un calc, paraula per paraula, de la gran novel·la il·legible de Joyce.
Quins són els autors que més t’interessen i que més han deixat la seva empremta en Autopsia?
L’autor que més m’interessa és Kafka. I a la novel·la hi ha moltes referències literàries a autors que m’agraden molt: Thomas Mann, Scott Fitzgerald, Thomas Bernhard, Borges, Pessoa, fins i tot Quevedo. Però si hi ha dues novel·les que han tingut una enorme influència en Autòpsia han estat Els detectius salvatges, de Roberto Bolaño, i Estiu, de Coetzee. Potser hi ha també algun ressò de Philip Roth.
Quin és el teu mètode d’escriptura? Es pot dir que ets un escriptor de mètode o més bé d’antimètode?
No sóc un autor de mètode, per descomptat. No sé com escric, en realitat. Busco consignes, contrasenyes, passadissos que uneixin diferents parts de la novel·la.
En què estàs treballant ara mateix? Algun nou projecte entre mans?
Tinc molts projectes, per sort o per desgràcia. Dues novel·les, una per a la qual només estic prenent notes i una altra que ja ha passat a l’etapa d’escriptura. Un llibre de relats. Un assaig narratiu. A l’abril publico un llibre de poemes sobre la malaltia amb il·lustracions del poeta Miguel Ángel Ortiz Albero. Sóc molt lent, sempre crec que escric poc i, no obstant això, potser ja he escrit massa.
Has estat al Penedès unes quantes vegades. Quina és la teva opinió d’aquesta terra?
És una terra acollidora, una terra en la qual tot arrela, en certa manera. Hi ha quelcom de tel·lúric. Recordo un columbari romà que havia resistit dos mil anys i que per fi va sucumbir als elements. Recordo un concert de Medeski, Martin and Wood dins del Vijazz, un dels millors concerts de jazz que he escoltat en la meva vida. Recordo un dinar amb alguns autors de Candaya en què estava, entre d’altres, el mexicà Juan Villoro, un dels millors autors vius en castellà. Recordo la curiositat dels alumnes del Eugeni d’Ors, la seva perspicàcia, la seva joventut. Recordo les pendents i els camins i les vinyes i el cel. Recordo la gent.
