Els cels de Joan Comas omplen el Fòrum Berger Balaguer aquest Nadal
L’Aula de Cultura del Fòrum Berger Balaguer, ara vinculada a la Fundació Pinnae, va quedar petita divendres passat per acollir tots els amics de Joan Comas Pausas que li van retre homenatge coincidint amb la inauguració d’una completa exposició antològica que permet constatar el seu magnífic domini de la tècnica de l’aquarel·la. Gràcies a l’esforç de la família -simbolitzat pels dos fills: Joan i Maria Cinta- i de moltes altres persones, la mostra permet redescobrir aquest Nadal el llegat pictòric de Comas (1913-2009), un discret i entranyable personatge de la societat vilafranquina del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement. És d’absoluta justícia recuperar la seva obra després de gairebé trenta anys de no exposar-se de manera individual a Vilafranca.
Dels paisatges que acaparen bona part de la temàtica de les aquarel·les escollides, criden especialment l’atenció els seus cels “atmosfèrics, espessos, carregats de raons”, com molt bé va descriure Montse Juvé, en la seva acurada i generosa presentació del pintor. La historiadora de l’art va remarcar que Comas reflecteix sobretot les seves sensacions davant dels paisatges que pinta, molt vinculades als sentits. “Les seves aquarel·les transmeten el moviment del vent, el murmuri dels torrents, l’olor de la boira, la sal del mar i el tacte de les coses”. Juvé es va referir, en concret, a la temperatura que desprenen les teles, i va afirmar que “alguns arbres de Comas fan pelar de fred”.
Botiguer, aparellador i pintor
Per la seva banda, l’arquitecte Antoni Pinedo -no oblidem que Comas, a més de fer de camiser a la seva cèntrica botiga, va exercir d’aparellador-, es va referir al pas del pintor per l’Escola Montessori que hi havia a Vilafranca als anys vint del segle passat. Evocant la descripció que va deixar anotada el seu primer mestre en el full d’observacions d’aquella moderna i renovadora escola, Pinedo va retratar el Comas que ell va conèixer ja gran com un home de complexió xica, seriós, poc enraonador, molt constant i amb una capacitat per sorprendre al seu interlocutor, és a dir, amb veu pròpia. També es va lloar la seva humilitat, així com l’extrema discreció i l’elevat sentit de la justícia que atresorava.
A més dels seus cels potents, amb personalitat, que semblen anunciar coses del més enllà, Comas va pintar alguns paisatges urbans. En aquest sentit, vaig recollir al vol el comentari d’unes senyores grans que explicaven que, en el quadre de la plaça del Triangle, Comas va pintar una de les cases més antigues de Vilafranca, Cal Carboner, que segons deien havia estat en el seu dia una casa de barrets. I acabo amb l’anècdota que em va confiar un parent del pintor, segons la qual una vegada que Comas va anar a Bilbao en representació de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, es va trobar que un senyor li va oferir un xec en blanc pel seu quadre predilecte, una preciosa recreació dels entorns de Sant Joan les Fonts (la Garrotxa) amb uns núvols de tempesta, però ell el va refusar perquè ja l’havia regalat a la seva esposa, l’estimadíssima Maria Cinta, símbol del respecte exquisit que tenia per les dones.
A la fotografia un moment de la inauguració. (Foto: FÈLIX MIRÓ)
