Un llibre amb els millors relats de joves escriptors iberoamericans

alt
12/06/2013 - 12:38h

Aquest dimarts dia 18, a les vuit del vespre i a l’Escorxador, es presenta el llibre “Emergencias. Doce cuentos iberoamericanos” editat per Candaya, una obra que ofereix els millors relats d’una nova fornada de joves escriptors iberoamericans que, des d’estratègies estètiques molt diferents, exploren l’incert i convuls present. El mes passat el llibre ja va ser presentat a Barcelona amb la presència del cantant Joan Manuel Serrat com a padrí excepcional.
Dimarts a Vilafranca hi seran presents, Jordi Carrión (escriptor i professor del Màster d’Escripturs Creativa de la UPF), Wilmar Cabrera (Colòmbia), Àlex Oliva (Catalunya) i Tomàs Sánchez Bellocchio (Argentina), quatre dels catorze escriptors que han participat en aquest emocionant projecte.
Emergencias s’obre i es tanca amb dos contes “Durante el asedio” i “Nuestra casa” que parlen d’edificis finançats per bancs que han fet fallida en un context de desolació urbana.

Entrevista a quatre dels autors

Quin és el sentit d’aquesta antologia de nous autors que respon al nom d’Emergències. Doce cuentos iberoamericanos?
Jordi Carrión: Tot aprofitant el capital de més de dos-cents exalumnes del Màster en Creació Literària de la UPF, la nostra voluntat és oferir una mostra representativa de les tendències i les veus del conte al segle XXI.

Comenta, al pròleg, que “la varietat i la multiplicitat són els signes del nostre temps”. Quins camins estètics exploren els novíssims escriptors d’Emergencias?
J.C.: Hi ha tota mena de textos experimentals, realistes, íntims, sociològics, beckettians… Perquè no crec que sigui possible reduir un conte a una fòrmula, s’ha de buscar precisament allò que fa diferent cada història.
S’ha dit que Emergencias era una resposta polifònica de la generació de la crisi al convuls present. “Nuestra casa” s’endinsa en una de les conseqüències més inquietants de la bombolla immobiliària: la proliferació d’urbanitzacions fantasmals, abandonades abans de ser ocupades.

Quines possibilitats literàries té aquest tema de tan punyent actualitat?
Àlex Oliva: Els escriptors, primer de tot, hem de ser bons observadors. Hem de parar atenció al que passa al nostre voltant, perquè qualsevol cosa pot convertir-se en material literari. Per desgràcia, la crisi ens està proporcionant material de sobra: una pobresa que s’està convertit en omnipresent, polítics corruptes, bancs que han jugat amb la bona fe de les persones…

El protagonista de “Naturaleza muerta” mostra la fragilitat i l’estranyesa del que sent que viu en terra de ningú: sap que ha d’abandonar Bogotà, però encara no ha arribat a Barcelona. És l’emigrant Wolframio Caballero, alter ego de Wilmar Cabrera, una de les formes que adopten els nous “ herois” narratius del globalitzat segle XXI?
Wilmar Cabrera: Ser immigrant és una conjuntura que fa que les persones visquin en un llimbs. És un món paral·lel al que s’arriba per raons familiars, de treball o d’estudi. Al final, legal o il·legal, l’immigrant sempre busca una vida millor: és un moment vital que ofereix moltes alternatives per a ser explotades literàriament. Els immigrants, integrats o no, viuen sempre una doble identitat. Una primera, la que troben al país de destí. Per això adopten costums, menjars, accents i equips de futbol a la seva nova quotidianitat, amb l’objectiu d’arrelar-se en una ciutat o país diferent al seu; però també “viuen”, en diferit, una altra identitat a la terra que deixen. A “Naturaleza Muerta” m’interessava explicar com, fins i tot sense viatjar, el protagonista Wolframio Caballero ja és un ésser que no pertany al seu lloc d’origen. A la seva darrera setmana a Bogotà, Caballero es un ésser estrany que tracta d’arreglar coses i tancar la seva vida a aquella ciutat. Encara no ha viatjat, però ja és un emigrant-immigrant que s’abandona a aquesta situació, com un fantasma sentenciat a repetir les seves últimes passes per la vida.

A “Interrupción del servicio”, un conte de personatges melancòlics i desubicats, s’endevina la crisi de la família tradicional en un món que canvia molt de pressa. Com es concreta això en el teu conte?
Tomàs Sánchez Bellocchio: M’interessava explicar la dissolució d’una família d’una manera indirecta i enrarida, derivant gairebé a una situació fantàstica: cóm es veu una família des del mirall deformat d’una altra família? Però el conte parla també d’una altra cosa, del final d’un sistema: el servei domèstic tal com s’entén encara a Argentina i a alguns països de LLatinoamèrica. A mi em segueix sorprenent la naturalitat amb que es donen aquestes relacions tan desiguals, durant tants anys. És l’altre, l’aliè, però a la vegada viu i dorm a casa teva, et cuina y neteja les teves misèries.

Una raó convincent per a què els lectors penedesencs llegeixin aquest estiu Emergencias. Doce cuentos iberoamericanos.
Jordi Carrión: Si tens 12 dies de vacances, ja saps, un conte per dia. Hi trobaràs tota mena d’històries, cadascuna, en algun sentit, memorable.
Àlex Oliva: Els lectors del Penedès tindran l’oportunitat de tastar contes de formes i localitzacions molt diverses, però amb un punt en comú: l’amor dels autors per la literatura. Els contes d’aquest llibre no es perden en la forma: són històries potents explicades des de la passió per explicar històries.
Tomás Sanchez Bellocchio: Fogwill, un narrador argentí gegant, deia que els seus millors contes, aquells que realment salvaria, responien al dictat d’una veu. Una veu que s’imposa y necessita explicar quelcom. Jo crec que aquesta antologia compleix aquesta condició: ofereix una varietat de veus molt potent. No són experiments ni jocs de llenguatge. Són contes en el millor sentit de la paraula.

També et pot interessar

Comentaris