Set penedesencs deixen de militar al PSC pel seu “gir espanyolista”
Set militants del PSC a l’Alt Penedès han enviat una carta conjunta on anuncien que deixen el partit per diferents discrepàncies amb el partit socialista català. Aquests militants són Alba Arnabat Colomer, Josep Colomé Ferrer, Àngels Gómez Comino, Josep Maria Masachs Suriol, Xavi Raventós Garcia, Xavier Raventós Raventós i Dolors Villaró Rovira. La carta, que reproduïm íntegrament i porta per títol “Nou PSC…?”, diu així:
“Els que signem vàrem començar a treballar pel PSC convençuts que ho fèiem per un partit socialista que defensava els interessos de Catalunya. Considerem que aquest ha estat l’objectiu del PSC durant molts anys. Seria absurd intentar explicar aquí el paper que aquest partit ha jugat en la lluita per millorar les condicions de vida dels treballadors i les treballadores de Catalunya, però no es pot negar que, des dels governs municipals, el PSC ha estat el partit de l’esquerra catalana i catalanista que va liderar el procés de transformació de nombroses ciutats catalanes, apostant per uns models de ciutat pensats per afavorir la convivència. El PSC va fer un enorme treball per a la cohesió social i al manteniment d’una única ciutadania en defensar i aplicar polítiques que evitessin fractura entre les comunitats catalana i aquells que en els anys 60, 70 i 80 van arribar a Catalunya, cercant un futur millor i ajudant a fer del nostre un país més pròsper.
També volem destacar que els socialistes catalans han tingut, fins fa poc, un discurs propi, diferenciat dels programes del PSOE. Aquest discurs propi, clarament representat en la figura del president Maragall, va portar a liderar l’elaboració d’un nou Estatut que ampliava les competències i les llibertats de Catalunya com a poble i nació en el marc legal de l’Estat espanyol. La castració d’aquest Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol i la satisfacció mostrada per la sentència per part dels partits polítics espanyols (PSOE i PP) va representar un primer punt de trencament. En aquell moment, el PSC no va voler liderar els desig majoritari dels catalans en defensa dels seus drets, i membres destacats del partit van aplaudir efusivament la sentència contrària al que el poble de Catalunya havia decidit.
La majoria dels catalans hem canviat la percepció que teníem respecte a les relacions amb Espanya, sobretot a partir de l’onada recentralitzadora i jacobina desencadenada després de la sentència del Tribunal Constitucional. En aquell context, mentre el PSC defensava l’Estatut a Catalunya, els seus diputats callaven a Madrid, obedients als dictats del PSOE. Mentre el govern espanyol negava a Catalunya els diners que li pertoquen els diputats del PSC callaven, i una ministra d’aquest govern, militant del PSC, no obria la boca, més pendent de la seva carrera política que de les necessitats de Catalunya. Finalment, considerem que el gir espanyolista i la submissió a les directrius del PSOE han quedat perfectament reflectits en el darrer Congrés celebrat pel PSC. Els que signem no podem estar d’acord amb aquest gir polític, ja que a nosaltres no ens neguiteja defensar que Catalunya és una nació i que té dret a triar el seu estat, si es fa en plena llibertat i sense coaccions.
També mostrem la nostra decepció amb la resposta (o més aviat el silenci) que el PSC està donant a la crisi econòmica que ens colpeja. Quan es va produir una forta crisi en els anys vuitanta, els socialistes vàrem lluitar contra l’atur defensant polítiques econòmiques d’esquerres, que optaven per la inversió pública i la formació com a armes per crear ocupació de qualitat. Actualment, mentre l’esquerra europea (especialment a França i Alemanya) està articulant un discurs propi per fer front a la crisi, diferent del discurs basat en les retallades i en carregar el cost de la crisi a les esquenes dels treballadors i les treballadores, el PSC sembla més preocupat per mantenir les cadires dels seus dirigents que en la situació dels que han perdut la feina o dels que han vist com empitjoraven les seves condicions de vida.
Ni en l’àmbit nacional ni local s’han presentat noves propostes per fer front a la crisi. Al contrari, s’han acceptat aquelles que provenen de la dreta, sense protestar. La manca d’alternatives dels socialistes catalans a les polítiques econòmiques adoptades pel govern de la Generalitat, fan vergonya. L’acord entre els socialistes locals amb el govern de convergència, és una claudicació, una mostra més d’impotència del PSC per afrontar el debat polític, regalant al govern municipal la placidesa de la no-oposició, el conformisme i l’abandó dels interessos de la gent que els va votar.
El PSC s’ha allunyat de la realitat, i els ciutadans i les ciutadanes han contestat a les urnes. La ciutadania, amb els seus vots ha dit al PSC que el seu missatge no els interessa, que no se’l creuen. Han estat nombrosos els votants socialistes que o bé han optat per votar a altres formacions o bé s’han quedat a casa. Ni a Vilafranca ni a Barcelona han fet una lectura apropiada dels resultats. No hi ha hagut cap dimissió, cap gest de dignitat democràtica. Els ha importat més mantenir el seu càrrec que escoltar la ciutadania i responsabilitzar-se de la derrota.
Nosaltres considerem que la política ha de ser vocacional, no professional i per aquest motiu no podem estar d’acord amb un partit on els seus dirigents s’han professionalitzat. Considerem que és possible fer front a la crisi amb polítiques de caire socialista, que no es moguin al dictat d’això que ara anomenen “mercats” i que sempre hem conegut com a especuladors. Creiem que davant l’actitud dels partits espanyols envers Catalunya cal reivindicar el dret a decidir del poble de Catalunya. Tot i el gran respecte que ens mereixen els i les militants socialistes de base, nosaltres deixem la militància al PSC, sense que això vulgui dir que renunciem a treballar per una Vilafranca i una Catalunya socialista”
