El pintor Antoni Vives Fierro publica un llibre amb les vivències de més de mig segle

El pintor barceloní, Antoni Vives Fierro, un home molt lligat al Penedès, acaba de publicar el llibre “Olor a trementina” on es capbussa en el què ha estat la seva vida a través de més de mig segle d’entrega incondicional a la pintura. El llibre el presenta el proper dijous, dia 19, a la Residència d’Investigadors de Barcelona (c/Hospital, 64). A punt de fer 75 anys ha cregut que aquest era el moment precís per explicar la seva vida que en poques paraules resumeix dient que ha estat un “fruit de casualitats”.

De ben petit i en la seva època d’escola, als Maristes de Barcelona, ja va intuir que la seva vida no passava ni per la física, ni per les matemàtiques, sinó que el seu destí havia de ser la pintura. Des dels 14 anys, i quan sortia de l’escola, ja anava a la Llotja per allargar les seves hores d’estudi a través del dibuix. Lluny de continuar el dibuix publicitari del seu pare, amb només vint anys, marxa a París la ciutat que acaba marcant el seu camí.

 

 

 

A partir dels anys seixanta és quan apareix la seva vinculació amb el Penedès a través d’una finca familiar a la Rovira Roja, nucli de Sant Martí Sarroca. De començament només la feia servir de segona residència però amb el temps s’hi acaba instal·lant el seu petit estudi on fins a dia d’avui s’hi ha trobat “molt còmode”. Un ensurt a la seva salut, ara fa un any i mig, li va fer reduir l’estada al seu estudi penedesenc de set a cinc dies i la resta els passa a Barcelona amb la seva esposa. Vives Fierro manté la seva total entrega per la pintura, sense deixar a banda la lectura, l’altra gran afició de la seva vida.

Fidel a una manera de ser i fer figurativa la seva carrera artística l’ha convertit en el paisatgista urbà per excel·lència tot i que els seus inicis van plasmar marines i paisatges. El 1970, una de les moltes casualitats, el va portar a Londres on hi va descobrir el paisatge urbà de la capital anglesa que el va encisar. Després una llarga llista de ciutats d’arreu del món com Barcelona, ell va ser un dels pioners en la descoberta del modernisme de la capital catalana, Venècia, Ginebra, Nova York, Tòquio, del Marroc fins a Turquia, en definitiva mig món van il·lustrar el protagonisme dels seus olis que a dia d’avui abasta fins a 7.000 peces.

 

 

Saturat de pintar ciutats ara fa tres anys Vives Fierro decideix fer un canvi radical i es dedica a pintar el que tant popular ha fet ell: els Ninhos. “No són més que el resultat d’aquells personatges que jo ja havia fet. Ara són diferents però no deixen de tenir una base i una conseqüència de tot allò. No és un salt al buit”, referma. I és que Vives Fierro té molt present de quan residia a París que ja pintava uns personatges que finalment a Londres, i gràcies a la seva gran amistat amb Key Desmont, una col·leccionista de nines de porcellana, aquesta l’acaba influint en la seva creativitat pel que després ell batejaria amb el nom de Ninhos, un nom que no sap d’on li ve però que els defineix com a divertits i que tenen una mica “de mala llet perquè acaben sent una plasmant ironia i crítica”.

De moment la presentació del llibre la farà a Barcelona però no descarta fer-ho en breu a Vilafranca. L’ha titulat “Olor a trementina”, l’olor que fa el seu estudi, una olor molt personal però totalment impregnada d’aquell dissolvent que els pintors fan servir per barrejar la pintora a l’oli. I acaba fent una reflexió: “el pintor té un enemic que és la tela blanca. Les armes d’un pintor són els colors, els pinzells, les espàtules, la trementina…”. Vives Fierro té ben clar que no deixarà de fer allò que l’ha omplert durant més de mig segle, la pintura.