Un llibre recull la relació de tres generacions de la família Cusiné de Vilafranca amb el fet casteller
La història del fet casteller a Vilafranca s’escriu també a través de la petjada que van deixar els personatges que van contribuir a estrènyer els vincles dels castells amb la vila fins a la creació d’una colla pròpia. Tres d’aquests personatges es radiografien en el llibre Cent anys de castells (1876-1976). Entorn de la família Cusiné de Vilafranca del Penedès, escrit per l’historiador casteller Pere Ferrando en col·laboració amb Fèlix Josep Cusiné Via i publicat per Andana.
L’obra, que es presenta demà a les cinc de la tarda a Cal Figarot, explica amb tot detall el vincle de la família Cusiné amb els castells al llarg de tres generacions i la importància del paper dels tres protagonistes dins del context casteller de cada època en diferents aspectes, però mai com a castellers de tronc.
La història comença amb Fèlix Cusiné Dolcet, testimoni de la primera època d’or dels castells, a la segona meitat del segle XIX, i de l’inici de la decadència castellera. En relació amb aquest pioner es constata el perquè de la presència ininterrompuda de castells a Vilafranca, fins i tot en èpoques difícils, a causa del suport incondicional a la festa major d’un grup de vilafranquins benestants, i de l’amistat de Cusiné amb el mític cap de colla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, Isidre Tondo Ballart “Isidre de Rabassó”.
El relleu el va agafar el seu fill, Josep Cusiné Esclasans, un dels impulsors del primer intent seriós de crear una colla a Vilafranca, la colla de Cal Noi Noi cap el 1928. En aquest punt, la investigació de Ferrando va permetre identificar la quinzena de persones que van configurar aquest nucli, mai estudiat fins ara. Per tant, les investigacions en aquest sentit són inèdites.
La història continua amb els fills de Josep -Vicenç i Fèlix Cusiné Martí-, ja als anys quaranta. Tots dos van seguir de prop l’evolució del fet casteller des de dues vessants diferents. Fèlix, des de l’àmbit de l’estudi i la divulgació. Junt amb Pere Català Roca i Emili Miró va ser dels analistes més entesos de l’època.
La relació de Vicenç amb els castells va ser més tècnica. El 1948 es va involucrar en la creació dels castellers de Vilafranca i va ser protagonista d’un gir en la fidelitat a la Colla Vella que sempre havia manifestat la seva família. I dels Castellers de Vilafranca a seguidor incondicional dels Nens del Vendrell a més d’íntim amic del seu cap de colla, Jan Julivert.
A banda de resseguir la història d’una nissaga, també és una eina útil per conèixer aspectes sobre la fundació i primers anys dels Castellers de Vilafranca i la relació dels vilafranquins tant amb els Nens del Vendrell com amb les colles de Valls.
El llibre es completa amb un apèndix documental que conté una sèrie d’articles periodístics de Fèlix Cusiné Martí i la transcripció de la xerrada que el seu germà Vicenç va pronunciar amb motiu del 50è aniversari de la fundació dels Nens del Vendrell el 15 d’octubre de 1976. Així mateix, el volum també inclou un índex onomàstic on consta el nom i el renom dels prop de 200 castellers de totes les èpoques i colles que se citen al llibre.
