“Ni la plenitud, ni la perfecció són d’aquest món”
El poeta sadurninenc Josep Lázaro presenta ‘El paradís impossible’ aquest divendres a la biblioteca Ramon Bosch de Noya.
Hi ha una forma de resistència que consisteix a continuar cultivant, encara que no tinguem cap garantia de collita. A El paradís impossible, el nou poemari de Josep Lázaro publicat per Editorial Trípode, la vinya es converteix en una metàfora de la condició humana: la fragilitat de la terra, els embats del clima i la paciència de qui en té cura parlen també de nosaltres, de la capacitat de resistir i de tornar a començar.
Sommelier de professió i poeta, Lázaro parteix del coneixement directe del món de la vinya per construir un univers literari en què la natura, la tradició clàssica i els gestos quotidians conviuen sense fronteres. Després d’explorar el viatge vital d’una dona a Extravagància boreal i de revisitar el mite d’Helena a El desig de la paraula, l’autor situa ara la terra i el cultiu de la vida al centre de la seva escriptura. Parlem amb ell de poesia, territori i canvi climàtic, però també de la necessitat de perseverar quan allò que anhelem sembla inabastable. Avui divendres, a les 7 de la tarda, presenta aquest darrer poemari a la biblioteca Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia.
El títol del llibre conté una paradoxa: si el paradís és impossible, per què continuem buscant-lo?
Crec que és utòpic, sobretot com diu Josep Maria Esquirol; al final el títol el vaig acabar traient del seu assaig sobre el fet de viure titulat La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana. Ell ho deia, mai hi hem estat i per això és un tema utòpic, però el que més em va agradar són dos conceptes que són els que per mi li donen la força. Ni la plenitud ni la perfecció són d’aquest món.
Ets sommelier i coneixes de prop el món del vi. Quin descobriment o quina experiència amb la vinya hi ha darrere d’aquest poemari?
Segons l’editorial, jo li veig més amplitud més enllà de la metàfora de la vinya. Al final, la metàfora és que com en la vinya, l’ésser humà està exposat a la intempèrie o als canvis sobtats del temps, i justament aquest poemari sembla profètic perquè hi ha poemes que fan referència al sentit apocalíptic del canvi de temps. Fins i tot faig una menció a Arthur Rimbaud quan diu “les aigües i tristeses han muntat i revifat els diluvis”. Sembla oportunista, però certament és com una part profètica de tot el que ens està arribant amb el canvi climàtic.
La sequera, el sol i el vent posen a prova la vinya, mentre que el canvi climàtic altera els cicles naturals i avança la verema. Com ha canviat la teva manera de mirar el paisatge davant d’aquestes transformacions?
Va venir a partir d’una entrevista que em van fer a Ràdio Caldes on a la conversa va sortir que cada vegada les veremes són més complicades. Ara es pateix molt i aquest any ha estat de les més avançades de la història. D’aquí feia una comparació respecte a l’ésser humà de la resiliència lligada amb la bondat, en l’aspecte que el cep és de les plantes més sofertes que hi ha malgrat el punt de patiment a causa de la sequera, i si no la cuides al final és molt bondadosa, i això ho vull traslladar a l’aspecte humà amb aquesta similitud que tenim amb la planta.
Quan escrius sobre la vinya, parteixes d’una imatge, d’una experiència viscuda o d’una idea que necessites expressar?
Si aquest és el tercer llibre, en els altres dos pràcticament faig poca referència al món de la vinya, però aquí, com que faig algun poema que està en consonància amb els clàssics, aquest és el meu sentit. Després, les paraules que més utilitzo són saó, empelt, aquesta terminologia de paraules, però no específicament relacionades amb la vinya, sinó amb el que és aquesta obsessió per la fertilitat que malgrat totes les transformacions a la natura, al final la natura és generosa. Una obstinació que sempre hi ha un punt d’esperança, bé a través de la llavor, continuant plantant, o del comportament de la persona.
La fragilitat de la terra i la capacitat de resistència de la vinya són presents al llibre. Creus que avui hem perdut part de la capacitat d’observar, esperar i tenir cura de les coses?
Totalment. Hi ha una frase de l’Esquirol que diu ‘“sols l’atenció al senzill permet entendre el simbòlic”. Ara mateix estem perdent l’atenció a les coses degut a les xarxes socials i als mòbils. Vaig estar present en un concert dissabte passat i al meu costat hi havia un pare i un fill que van estar tota la sessió amb el mòbil, i vaig pensar que s’havien equivocat de lloc.
Després d’escriure ‘El paradís impossible’, ha canviat d’alguna manera la teva manera d’entendre què vol dir cultivar la vida?
Penso que sí. Aquest llibre és molt profètic, molt oportunista, en el sentit que hi ha poemes que ens alerten de tots els canvis que estem patint i patirem. A mi em genera una certa curiositat de per què ha arribat això en aquest moment, que no ha estat buscat sinó fruit de l’experiència.
A ‘Extravagància boreal’ exploraves el periple vital d’una dona, i a ‘El desig de la paraula’ recuperaves el mite d’Helena per retornar-li la veu. Què ha canviat en tu com a escriptor entre aquells llibres i ‘El paradís impossible’?
El primer era un periple d’una persona que per circumstàncies de la vida necessitava buscar utòpicament un lloc remot per fer net; el segon era un treball molt específic sobre Helena on explico la seva vida a través dels poemes, i aquí podríem dir que és un treball molt més ampli on parlo dels personatges més arquetípics a la transformació apocalíptica de la natura i després, sobretot, la conversa en tot moment amb els clàssics. És un llibre que podria estar més relacionat amb la natura i la fertilitat.
