De la recuperació de la gralla a Vilafranca (I)
Aquesta setmana publiquem la primera part d’un inèdit reportatge de Joan Cuscó i Clarasó sobre la recuperació d’aquest instrument
Aquests que venen seran uns dies ben estranys, a Vilafranca. I és que la pandèmia de la Covid-19 ha obligat, finalment, a suspendre la festa major. Després de treballar amb diversos escenaris, Ajuntament i administradors han plantejat un programa de mínims basat en actes litúrgics i algunes exposicions, i han demanat responsabilitat a tothom per evitar aglomeracions i aturar, així, la propagació del virus.
Malgrat la situació, des del 3d8 no hem volgut renunciar a les pàgines especials que publiquem cada any en honor a la festa i que, de ben segur, ajudaran a passar una mica millor aquests dies. Perquè, encara que sigui de caràcter familiar i amb totes les mesures necessàries, segur que cada casa celebrarà, a la seva manera, la més típica.
En aquest cas publiquem la primera part d’un reportatge, inèdit, de Joan Cuscó i Clarasó sobre la recuperació de la gralla.
Al llarg del segle XX la crisi del món de la gralla ha estat gairebé crònica. No l’han acompanyat ni els fets històrics (com la guerra) ni els canvis de mentalitat que han suposat una transformació radical de la manera de viure l’oci i la festa. També ha canviat substancialment la manera d’entendre l’instrument i el seu rol.
Un moment clau s’esdevingué a les dècades del 1970 i del 1980, quan la festa torna a agafar embranzida, hi ha nous constructors, hi ha una nova generació de grallers i hi ha la posada en circulació dels conceptes de recuperació i participació.
Malgrat aquesta crisi que li atorga una mala salut de ferro, el món de la gralla té un nucli dur de la seva història al Penedès a partir dels intèrprets, dels constructors i dels compositors. Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, el Vendrell, Sitges i Sant Pere de Ribes són les ciutats que conformen aquest nucli des del segle XIX i, d’una manera molt específica, a partir de les dècades del 1970 i del 1980.
Tampoc no l’ha acompanyat la seva rusticitat que, malgrat tot, és el tret que va hipnotitzar Pau Casals i Andreu Nin. I és que, com deia el graller Lluís Parellada l’any 1987: “A vegades, és impossible transmetre i poetitzar l’encant d’aquest so estrident, cridaner i alegre a la vegada. / A vegades, no saps com descriure aquest alè impregnat de púrpura roja que van deixant les notes dissonants i expectants des del començament fins al final de la festa”. Fet i fet, a la gralla li passa el mateix que avui hom diu dels instruments barrocs: la potència del timbre els dona una forta personalitat, i aquest fet és important, encara que precisament per aquest fet es perdi precisió en l’afinació.
Les gralles de claus i la primera crisi (1890-1910)
Vist en perspectiva, és clar que aquestes dues dècades van ser fonamentals per al futur del món de la gralla. Ho han estat perquè els grallers s’hi podien guanyar molt bé la vida i per les idees de modernitat que van acompanyar el seu tarannà. Hi va haver la clara conjunció de bons lutiers, bons compositors i bons grallers que van poder desenvolupar la seva tasca en un entorn o context que els permetia guanyar-s’hi la vida. No obstant això, les noves modes culturals i la industrialització del país, amb els corresponents canvis de mentalitat, va fer que tot plegat quedés aturat. Aquest fort impuls al repertori i a la creació de la família completa de la gralles (amb la creació de les gralles de claus i de les gralles baixes) va quedar estroncat per la mort del constructor Caselles (cosa que va fer que el desenvolupament del sistema de claus no acabés de ser arrodonit del tot) i perquè els canvis de modes musicals i les dificultats del nou repertori (així com la definitiva implantació de la cobla de sardanes a la Catalunya Nova) va fer que les colles de grallers canviessin les gralles per instruments més moderns (com els clarinets, els saxòfons i la bateria).
En conseqüència, com Salvador Arroyo explicava des de les pàgines d’aquest setmanari, el 1915 (un any abans de la mort del lutier Casellas) Els Perets s’estrenaven com a sextet amb el nom d’El Vendrellenc. Les gralles van ser substituïdes per dos clarinets, flauta, cornetí, fiscorn i contrabaix, i van actuar fins a l’any 1927. També Els Capsblancs, primer fan una mena de petita cobla amb gralles, tenora i fiscorn i, finalment, un quintet amb trompetes i clarinets (1927).
Els nous ritmes de balls, les noves estètiques tímbriques, la implantació de la cobla de sardanes i l’arribada del jazz ho canvien tot. I tant al Vendrell com a Vilafranca aquest procés fou imparable a partir del 1907 i fins al 1935.
En aquest moment, a les gralles els va passar –si volem fer un paraŀlelisme a mode d’exemple– el mateix que Pau Orriols contava amb relació a les tenores i els tibles a principis de la dècada del 1980: “Els instruments de la cobla tenen un problema; la música ha evolucionat i els instruments són iguals que fa cent anys”.
Es comença a deixar de crear nou repertori, ja no es construeixen gralles (ni seques ni de claus) i els grallers comencen a treballar en un context molt advers, ja que el món del folklore i dels rituals tradicionals se’ls va fent cada dia més petit. Però l’esforç fet aquests anys donarà nous resultats a partir de la dècada del 1980 (tot i que la mentalitat és tota una altra).
Sigui com sigui, aquests anys són el final brillant d’un llarg procés de crisi de la música tradicional i de gralla iniciat al darrer terç del segle XIX, moment en què Antoni Insenser reivindica les músiques del folklore de la festa major de Vilafranca. Els grups de grallers saben aguantar bé perquè fan un pas endavant i incorporen al seu repertori les sarsueles de moda, les sardanes i nous ritmes de ball com el one-step i el two-step i, a més, perquè aconsegueixen crear nous instruments, incorporar timbals més moderns i gestar una nova formació de grallers més apta per als nous gustos musicals i de ball i per actuar a mode de les cobles-orquestres de Girona (fent gairebé tots els actes musicals d’una festa major, des de l’ofertori fins a les sardanes, passant pel ball i pels castells).
De la Segona República i la Guerra Civil
Al final, però, la crisi fa forat. En paraules de Bohigas a Joan Amades: “A Vilafranca els Balls i Comparses tradicionals de fet són morts; encara que’n surti alguna per la Festa Major. Fins al punt han decaigut aquests espectacles populars que quan ara surt un ‘ball’, els músics ja no executen les tonades tradicionals, sinó que sonen els darrers cuplets que més o menys escaiguin als moviments del ‘ball’” (1923). I, com recull Blai Fontanals a Nosaltres els grallers, l’any 1926, a Panadés Republicano, se’ns diu que Els Romeas són pràcticament els únics que toquen amb gralles seques (o amb “instrument curt”, com es diu al Baluard de Sitges l’any 1931).
A la dècada del 1930 hi ha una certa revitalització de la festa i del món de la gralla a Vilafranca, que queda estroncada l’any 1936 per la guerra. El punt d’inflexió el podem situar al 1926 amb la publicació d’El Penedès. Folklore dels Balls, Danses i Comparses Populars de Francesc de Paula Bové, del qual ell mateix va fer múltiples presentacions arreu.
Entre els fets a destacar hi ha una renaixença castellera, la colla de grallers formada pels vilafranquins Ramon Guasch i Josep Esteve (després d’haver comprat dues antigues gralles seques), les Festes Majors del Penedès al Poble Espanyol de Barcelona (1935 i 1936) amb el corresponent concurs de grallers… L’any 1932, Antoni Mas i Jornet parla de la revifalla castellera: “S’ha operat una reacció i ha vingut un retrobament de colles en diversos pobles del Camp de Tarragona”. I explica com l’any 1930 va promoure l’enregistrament de les músiques dels castells pels Romeas, “tement que tot això s’anava a perdre per sempre”. I demana que es convoquin concursos de grallers per esperonar els intèrprets de l’instrument. Ara bé, un bon resum de com acaben les coses després de la Guerra Civil és que a la festa major del 1939 hi han de venir grallers ja molt vells, com Leandre Noya, de Vilanova i la Geltrú, i Josep Bruna, de les Cabanyes.
Cap a la recuperació
Després de la Guerra Civil la situació és molt precària. L’any 1942 Francesc de Paula Bové escriu el text Solución práctica para que no desaparezca la representación / de los bailes y danzas del Panadés, con suscinta explicación / de cada uno de ellos, en el qual hi diu: “Desde hace una serie de años que han desaparecido de nuestra / Villa y del Panadés, la mayor parte de ciertas danzas, bailes, Comparsas Populares y Cuadros Históricos. […] Actualmente la solución más própia para hacer revivir estas típicas danzas […] [es] la de que alguna Sociedad ó agrupación de nuestra villa, […] tomaran la iniciativa de fomentarlas y hacerlas revivir […] Otro problema á solucionar es de los típicos y tradicionales instrumentos que acompañaban estas danzas, como son, la Gaita (borrega ó sac de gemecs), la Dulzaina (gralla) y el Caramillo (flubiol), pues con el tiempo se han extinguido casi la totalidad de los ejecutantes de dichos instrumentos siendo actualmente dificultoso encontrar instrumentistes especializados. / Con una buena voluntad pueden formarse nuevamente, peró, si esto fuera un obstáculo, pueden servir los instrumentos de actualidad, como el violín, clariente y flauta”.
Hi havia pocs grallers i molta inestabilitat, i grallers ja retirats i molt vells (de 80 anys i més) que tornaven a agafar la gralla per anar a alguna festa major per manca de sonadors més joves. Ho reblen dues cartes que Macari Domingo i Albert Jané “Carbassó” van enviar a Vilafranca l’any 1952 per acompanyar el Ball de Cercolets. A la primera se’ns diu que són la colla que durant anys han acompanyat aquest ball i explica que, malgrat que la colla s’havia disgregat, ja han tornat a fer algunes actuacions (carta de Macari Domingo). En la posterior d’Albert Jané (escrita una setmana després), s’hi diu que, finalment, serà ell sol qui acompanyarà als Cercolets. De fet, aquests anys, les colles de grallers solien dividir-se per acompanyar als balls durant els cercaviles i processons i només a la plaça actuaven completes.
La incorporació de les noves generacions a la festa i l’envelliment dels pocs grallers existents fa cada cop més evident que cal posar-hi remei. Sobre l’envelliment podem citar la carta que el dia 19 d’agost de l’any 1949 Jaume Batet (fill) envia a Fèlix Montserrat (que era qui s’encarregava de contractar als grallers) dient-li que el seu pare ja no toca la gralla. Sobre les necessitats podem citar l’entrada al món de la gralla de Ton Rubires i Lluís Giménez el 1958 per poder acompanyar els col·legues bastoners amb dues gralles de claus comprades de segona mà i en un estat de conservació molt dolent.
Aquestes dècades les dues festes que requerien de grallers de manera continuada eren el Corpus i la festa major. Per Corpus solien acompanyar els Gegants els grallers de la vila Sebastià Sendrós (1940-1965) i Pere Galofré (des del 1940), i la colla de Ton Rubires, Lluís Giménez i Pere Bayer (1959), tot i que també hi trobem alguns músics de fora: Joan Jané Escofet Merenguet (1965), el timbaler Josep Vernet (1966) i Albert Jané Carbassó (1968).
Els grallers que més anys actuen a la festa major en aquest període són els següents: per les colles locals, el graller Sebastià Sendrós Ros de les Cabanyes (del 1939 al 1962) i el timbaler Pere Galofré Peret del Pla (del 1940 al 1986), qui va fer la seva darrera actuació a Olesa de Bonesvalls amb els Grallers Montònec el 1987. I per les colles de fora: Albert Jané Carbassó (del 1940 al 1982, amb una breu interrupció de dos anys) i Salvador Musté (del 1959 al 1978).
Els qui s’encarregaven de contactar i de contractar els grallers per a les dues festes foren Sebastià Sendrós i Eustaqui Parrilla. Un Parrilla que obliga Pere Galofré a tocar el timbal i que va exercir el seu paper fins a principis de la dècada del 1980, ja que, a banda de ser el cap de la Policia Local, era el Jefe de Ceremonial (fins que l’any 1983 es va jubilar d’aquestes funcions).
L’any 1981, la festivitat de Corpus fou recuperada com a Diada dels Gegants. Aquell any hi van tocar els Grallers del Vi Ranci, l’any 1984 hi actuen Jordi Tomàs i Fèlix Mestres amb el recuperat Sac de Gemecs, els anys 1985 i 1986 van acompanyar els gegants els Grallers de l’Atzavara i des del 1987 els Grallers Montònec.
Volem acabar aquest període, que abraça des del 1940 fins al 1969 citant, primer, la figura del graller Joan Ximénes Hernández, que (com el seu pare) va acompanyar el Ball de Gitanes de Vilafranca fins l’any 1957. Un graller de qualitat que també tocava en altres festes majors. I, per contrast, la figura del graller Llorenç Carbonell Llorençó, que va actuar a la festa major de Vilafranca els anys 1960 i 1961 amb una gralla que va comprar l’Ajuntament i que havia de retornar després de cada actuació.
De la música com a motor cultural
Des de finals de la dècada del 1959 i fins a principis de la dècada del 1980 hi va haver un seguit de canvis fonamentals per al que és la cultura musical de país. En primer lloc, podem parlar dels cants a l’església en català i dels Cors de Clavé, que també ho fan en català i, en el cas de Vilafranca, de com la Societat Coral El Penedès acaba sent el paraigües d’Òmnium Cultural i dels Castellers de Vilafranca (1973-1974). En segon lloc, podem parlar del moviment de les corals infantils, entre les quals l’Espinguet (1965) i el cor Xegadí (1969), sota la direcció de Josep Anton Casas, de Vilafranca del Penedès. Un moviment que l’any 1967 va agrupar 11 corals en una trobada celebrada a Manresa, que l’any següent ja en va aplegar 25, i que de seguida s’organitzà a través del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (que organitzà els famosos Juguem cantant) i, posteriorment, en la Federació Catalana d’Entitats Corals (1982).
Si anem a formacions musicals més vinculades amb la festa, també podem citar el cas de les bandes de música, sobretot a les Terres de l’Ebre: Els inicis de l’actual Banda Unió Musical de Tarragona els trobem a l’any 1964; l’actual banda Vila de Falset es creà l’any 1974; el 1977 es va refundar la Societat Unió Musical l’Artística de Sant Jaume d’Enveja; a finals de la dècada del 1970 va reprendre la seva activitat la Banda de Ginestar; l’any 1979 es va crear l’Agrupació Musical Canareva a Alcanar; l’actual Banda de Música de Miravet i la Banda de Cornetes i tambors de Montblanc es van fundar l’any 1981;… I aquest moviment musical, l’any 1982, va rebrostar en la creació de la Federació Catalana de Societats Musicals.
El món de la gralla, el de les corals infantils i el de les bandes de música són tres exemples del que va passar en aquest país en aquest període de vint anys que va des de les acaballes de la dècada del 1960 fins als inicis de la del 1980. I, com es diu a la introducció del llibre Les bandes de música a les comarques de Tarragona (2003): “Des del punt de vista estrictament musical, no hi ha dubte que durant tota la seva història les bandes de música han despertat el sentiment musical i artístic de la gent de les comarques de Tarragona, i també han format centenars de música aficionats, alguns dels quals han arribat a convertir-se en professionals de fama i prestigi arreu d’Europa”.
El mateix podríem dir dels grups de grallers. Ara bé, cadascun d’aquests tres àmbits de la cultura musical popular ha fet camins diversos. I en el cas del món de la gralla li ha mancat capacitat per organitzar-se i per aconseguir una major vertebració cooperativa.
Les noves generacions
A la dècada del 1970 conviuen múltiples factors que fan que hom hagi de fer un pas endavant. Els castells necessiten grallers, així com els balls del seguici. D’altra banda, quan alguns comencen a aprendre a tocar la gralla veuen que no hi ha on comprar gralles, i Xavier Orriols i Pau Orriols en comencen a fer (primer per a ells i després per a tothom). A més, quan els grallers comencen a créixer cal transmetre coneixements i trobar materials per tocar… Uns exemples: a Vilafranca Jaume Rafecas comença a tocar perquè cal que algú acompanyi la seva colla de bastoners; a Sitges es refunda l’Escola de Grallers perquè cal fer un pas endavant; a Tarragona s’introdueix la gralla al conservatori perquè les colles de Castellers així ho promouen; a Vilanova i la Geltrú Pau Orriols i Xavier Orriols comencen a tocar perquè els Bordegassos necessiten grallers, i els Grallers de Santa Madrona comencen a tocar perquè falten músics per al Ball de Bastons…
Per comprendre un xic com va canviar la situació, podem, primer, veure quins eren els grallers de la festa major de Vilafranca del 1972 i, després, quins hi havia el 1981. El 1972 van actuar el timbaler Pere Galofré (del Pla del Penedès), la colla dels Macaris del Vendrell (Albert Jané i Joan Domingo), l’Escola de Grallers de Sitges (Guillem Alemany, Joan Montaner, Lluís España, Josep M. Alemany, Joan Montaner, Joan Vidal i Emili Jané), Felicíssim Cloquell (que ja vivia a Ribes), la colla de Josep Marcet, Blai Fontanals i Josep Surià (de Sitges), Salvador Musté (de Vilanova i la Geltrú), Paco Garcia amb el timbaler Joan Àvila (també de Vilanova), Joan Serra (de Valls) i Anton Mañé (del Vendrell). I a la Capta hi va venir Antoni Mañé amb els arbocencs Antoni Ruiz Peinado i Josep Bassa. Per contra, el 1981 hi participen, de fora, els Grallers de Gràcia (Barcelona), els Grallers Marcets (de Sitges), la colla del dolçainer Joan Blasco, els Grallers de l’Acord, els Grallers de Terrassa i els Grallers del Vendrell. També hi havia els Grallers de Sant Pere de Riudebitlles (que era la colla que dirigia Enric Alegre conjuntament amb el graller Miquel Rafecas i amb el timbaler Josep Comas, que havien fet un curs amb Jaume Rafecas a l’Escola Montagut de Vilafranca i que per la festa major d’aquell any havia incorporat Joan Guixeras, que feia un mes que havia començat a tocar); i, de Vilafranca, els Grallers del Vi Ranci, els Grallers de Vilafranca (que eren sis), els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar, els Vilagrallers de l’Olivera i el grup format per Fèlix Sàbat, Fàtima Rios i Pere Galofré. També els flabiolaires Pau Orriols, Manel Rius, David Miret i Xavier Orriols.
S’observa que hi ha molts més grallers i en moltes més localitzacions, i que a Vilafranca els joves comencen a consolidar colles. De fet, l’any 1980 ja havien actuat les colles capitanejades per Eduard Mañé i Raimon Ruiz (amb els Nans) i pels ‘germans Parellada’, que acompanyaven els cercolets (ambdues encara sense nom). I l’any 1982 pràcticament el 50% de les colles eren de Vilafranca: dues colles dels Grallers de l’Artús, els Vilagrallers de l’Olivera, els Grallers de Vilafranca-Colla de Mar, Els Vernets i Jaume Trius. A més de Pere Galofré, que era contractat per tocar el timbal amb els Castellers de Vilafranca.
El 1985 el procés de gestació de colles vilafranquines ja és molt més estable. Hi podem trobar les següents: Grallers de l’Artús, Grallers dels Gegants (Ulls Caiguts), Els Estornells, Grallers del Serrallonga, Grallers de Vilafranca-Colla de Mar, Vilagrallers de l’Olivera, Grallers dels Falcons (Grallers Montònec), Grallers del Camí, Grallers de l’Atzavara i Els Vernets.
Grallers de Vilafranca
Quan l’any 1972 Jaume Rafecas va anar a comprar una gralla, a Vilafranca no hi havia cap graller en actiu. Tot va començar de zero. De fet, només es podien comprar gralles de segona o tercera mà. Per tant, Rafecas va anar a Barcelona a comprar una dolçaina valenciana i una inxa de tenora –com feia tothom en aquells anys–, va aprendre els rudiments més bàsics de l’instrument i va treure d’oïda les cançons del Ball de Bastons, ja que l’objectiu era poder-lo acompanyar. A partir d’aquí comença un complicat i breu període d’aprenentatge amb visites a Anton Mañé al Vendrell, Joan Montaner i Guillem Alemany a Sitges i Salvador Musté a Vilanova i la Geltrú. Li calia saber els mínims requisits tècnics i un petit repertori, però les inxes de tenora representaven un problema greu: ningú explicava com s’havien d’apariar, malgrat que es tracta de la part fonamental de l’instrument, ja que és on es produeix el so. Així, Rafecas va aprendre com apariar una inxa de tenora quan, enmig d’una festa major, el dolçainer Joan Blasco li va donar quatre lliçons sobre la manera de llimar-la amb una fulla d’afaitar per fer-la més tractable.
Ben aviat, el 1975, crea la primera nova colla de grallers amb Fèlix Casanovas, Fèlix Sàbat i Peret del Pla, de Cal Fèlix. A aquest primer nucli de “Grallers de Vilafranca” aviat se n’hi afegeixen més. El 1976, Guillem Noya (que va aprendre les primeres tècniques de timbal amb Jaume Vallès del Vendrell), Pep Planas i Joan Palau. I el 1977, Fàtima Rios, Xavi Padullés, Ignasi Nani Recasens, Jaume Trius Pinzellets i, al timbal, Xavier Bayer.
Des del 1975 acompanyen els Castellers de Vilafranca, i per la festa major aviat comencen a fer tres colles per acompanyar diferents balls. I un primer salt endavant és quan els Castellers de Vilafranca els regalen 7 gralles llargues –o de claus– de l’obrador de Miquel Romero i comencen a fer el ball de gralles i a participar al concert d’instruments d’inxa, cosa que reclama més assaig i més repertori. I amb les gralles de claus podien interpretar, per exemple, els Goigs a sant Fèlix.
El repertori era una altra de les dificultats. A Sitges havien après el Toc de Castells i el repertori creat feia ben pocs anys per Manel Rius (el Gener, el Febrer, el Cap de Creus, A Vilanova…). Amb tot, a partir del 1980 canvien la versió del Toc de Castells i comencen a fer sonar la que havia recollit Francesc de Paula Bové el 1926 i que ensenyava i divulgava Jaume Vidal del Vendrell. Una altra font podia provenir de Peret del Pla, que els cantava antics cuplets, com la Marieta de l’ull viu.
Per la festa major de 1976 els grallers vilafranquins que cobren són Jaume Rafecas i Fèlix Casanovas (10.000 pessetes, és a dir, 60 euros) per la Capta i la festa major; l’any 1977, els Grallers de Vilafranca cobren 26.000 pessetes (que són uns 130 euros) per 12 músics que han actuat a la Capta i a la festa major (amb Fèlix Casanovas com a cap de colla); el 1978 cobren una miqueta menys; el 1979 acompanyen Nans, Bastoners i Castellers de Vilafranca (i una vegada més Pere Galofré cobra la seva part per anar amb els Castellers a part) i el 1980 acompanyen el Ball d’en Serrallonga, els bastoners, els Nans i els Castellers de Vilafranca (i ja cobren 50.000 pessetes, uns 300 euros).
Dels Vilagrallers i la Colla de Mar
Des del mes de setembre de l’any 1980, i a partir de la creació de la Colla de Mar, dins els Grallers de Vilafranca es comencen a generar diverses colles independents. I aquest fet és gairebé paraŀlel a la consolidació d’un nou nucli de grallers l’any 1979, els Vilagrallers de l’Olivera, coneguts per aquest nom perquè assajaven sota una olivera als afores de les Clotes, on actualment hi ha el camp d’esports de l’Espirall. L’inici d’aquest nucli data a cavall dels anys 1978 i 1979, quan Lluís Parellada va anar a trobar Jaume Rafecas a Ca l’Arenas (la botiga dels pares de Jaume Rafecas al carrer de la Parellada) per començar a aprendre a tocar la gralla. Aleshores, Rafecas li deixà la dolçaina i li donà les primeres nocions. Ben aviat Lluís Parellada comprà una grallà Palmerar i, a poc a poc, es creà un nucli de nous grallers. Segons recorda Joan Parellada, que va començar a tocar el timbal amb Guillem Noya, “el primer grup eren els Grallers de Vilafranca (…) Tothom hi volia entrar, també nosaltres. Vam demanar per entrar-hi. D’aquí va venir la iniciativa del Jaume d’ajudar-nos a aprendre (…). El missatge era que féssim grups nous”.
En aquest nucli hi havia els germans Joan i Lluís Parellada (timbal i gralla), els germans Raimon i Joan Carles Ruiz (timbal i gralla), Toni Mestres, Eduard Mañé i Juan Luis Gil (gralles) i, pels volts del 1980, s’hi afegiren el molt jove Miquel Benito i Xavier Bayer (que als Grallers de Vilafranca tocava el timbal i ara començà a tocar la gralla). Altres membres dels Grallers de Vilafranca que tindran relació amb aquest grup són Nani Recasens i Fàtima Ríos. Com diu Lluís Parellada, en aquells anys eren una “escola popular”. Amb tot, no és menys cert que molts dels nous (i joves) grallers i timbalers estaven seguint estudis de clarinet, trompeta, saxòfon i bateria. I molts d’ells van tenir, també, activitat musical dins el món coral (com a l’Espinguet) i en conjunts de ball (com Ombreŀla).
Amb relació a la Colla de Mar (activa fins a l’any 2009) va tenir el seu punt d’inflexió el 1982, quan coincideixen diversos fets. Primer, que Ramon Santís fa un curset amb Jaume Rafecas i aprèn a fer inxes amb Josep Marcet de Sitges (i a partir d’aquest moment ja disposen d’unes bones inxes de gralla i d’un nou company de colla); que Jaume Rafecas coneix Bernat Rövenstrunck (que serà l’arranjador que donarà un color i un estil al repertori de la colla); i que comencen a acompanyar l’Esbart Dansaire La Unió del Masrampinyo, cosa que esdevé un repte i permet eixamplar el repertori. La colla només canviarà de components quan entre 1986 i 1987 plega Joan Palau i hi entra Joan Guixeras. Segons Eduard Mañé, en aquells inicis de la dècada del 1980 qui hom mirava per aprendre repertori era la Colla de Mar. Posteriorment, els més joves escoltaven tant la Colla de Mar com als Vernets, com recorda David Miret.
