De Bangkok a Barcelona… a peu!
La Jenn i el Lluís han viscut una aventura extraordinària durant més de tres anys
Jenn Baljko és americana però fa 13 anys que viu a Catalunya. Lluís L.B. és de Barcelona, mig vilafranquí i membre dels Castellers de Vilafranca des de 1987. Tots dos viuen ara a la vila.
Els uneix la passió pels viatges. I no pas per rutes tradicionals. Tant és així que tots dos n’han fet de molt especials tant junts com separats. Però l’última ha estat fora del normal: han caminat des de Bangkok fins a Barcelona durant més de tres anys. Ni més ni menys. Han recorregut a peu els més de 16.000 quilòmetres que separen les dues ciutats.
Tot va començar el 2013, quan la Jenn va veure una notícia sobre un noi que havia fet una ruta entre Oregon i la Patagònia amb bicicleta. Aleshores, va tenir la idea de fer un viatge similar. Va escriure un correu electrònic al Lluís –mentre ell era a la feina– en què li proposava fer una cosa semblant. Ell va acceptar la proposta i van estar uns mesos considerant les rutes Bangkok-Barcelona i Buenos Aires-San Francisco i, finalment, es van decidir per la primera.
Van dedicar el 2015 a documentar-se sobre la cultura i la situació dels diferents països que travessarien, així com els documents que necessitaven. Ja feia més d’un any que estalviaven i fins i tot havien fet una mena d’assaig general el 2014, quan van caminar entre Portbou i Ulldecona i van caminar 600 quilòmetres durant 20 dies amb el pes real que portarien a la ruta Bangkok-Barcelona.
El 16 de gener del 2016, dia de l’aniversari de la Jenn, va començar la caminada que els ha ocupat 955 dies, amb només tres descansos. Han creuat Tailàndia, Birmània, Bangladesh, l’Índia, Pakistan, Tadjikistan, l’Uzbekistan, l’Iran, l’Azerbaidjan, Geòrgia, Turquia, Grècia, Macedònia, Albània, Montenegro, Bòsnia, Herzegovina, Croàcia, Eslovènia, Itàlia i França i, finalment, al cap de més de tres anys, van arribar a Catalunya.
Anaven carregats amb dues motxilles: una de grossa (pesava 20 quilos, aproximadament), que portaven a l’esquena, on hi havia la roba, una tenda de campanya i un matalàs, i una bossa petita a la part de davant amb les coses imprescindible. Dels tres anys de viatge, una tercera part dels dies van dormir en pensions, una altra en cases particulars i una altra en acampada lliure.
Van dormir en jardins particulars de cases, sota alguns ponts i fins i tot en cases abandonades, un dels llocs on la Jenn reconeix que li feia més respecte passar la nit. Els dos viatgers expliquen que una de les coses més angoixants del viatge era, precisament, pensar on dormir cada nit de forma segura. Malgrat tot, aquesta era la segona preocupació.
La primera era portar prou aigua potable per suportar les temperatures extremes que en alguns països van haver de viure en ple estiu.
Com que el viatge ha durat molt de temps, la Jenn i el Lluís han viscut diversos moments en què la continuïtat de l’expedició ha perillat. Un dels episodis més durs va ser quan la Jenn va haver de ser operada a l’Índia. A més, la fatiga i l’estrès, així com les dificultats que es trobaven en algunes de les fronteres que creuaven, van sumar alguns obstacles al camí que han aconseguit superar amb esforç i il·lusió. Pel que fa al desgast físic, destaquen els problemes musculars, les butllofes als peus i el dolor de cintura en amunt pel fet de carregar el pes de les motxilles durant tantes hores.
A vegades, millor separats
La parella reconeix que també va ser dur estar durant tant de temps 24 hores junts, motiu pel qual va arribar un moment que van decidir fer part del viatge separats.
“En 3 anys hem discutit més que en 13”, diu el Lluís, que explica que van creuar Turquia per dos camins diferents, fet que va demostrar que anaven, també, a ritmes diferents: “Quan jo havia arribat al punt de trobada, ella em va escriure per explicar-me que estava fent ioga o ajudant una família a cuidar les gallines. Jo només caminava i ella s’entretenia més”, apunta el Lluís, ara somrient.
L’aventura ha estat una experiència inoblidable per a tots dos. Destaquen la connexió humana que han sentit amb gent de diversos territoris. Tot i així, cap dels dos tornaria a fer un viatge tan llarg a peu.
“Físicament i psicològicament és molt dur”, diu el Lluís, que comenta que ara gaudeix del fet de poder anar net, de tenir un sostre on dormir i d’obrir l’aixeta i poder beure aigua potable. Tots dos, però, reconeixen que també troben a faltar l’aventura i, per tant, no descarten tornar a fer un viatge similar. Però sense caminar tant!
