“Quan ets actor, mai no t’acabes de fiar del tot que continuaràs tenint feina”
Entrevistem l’actor Roger Casamajor que viu al Penedès des de fa més de dues dècades.
Nascut el 17 desembre de 1976 a Andorra, aquest conegut actor català viu al Penedès des de fa més de dues dècades. Va començar en el món del teatre a Andorra i posteriorment va anar a estudiar al Col·legi del Teatre i a l’Institut del Teatre de Barcelona, a més d’iniciar-se en el món del cinema amb l’obra El mar, d’Agustí Villaronga, entre altres pel·lícules; i a la televisió amb la sèrie Temps de silenci.
Per què va esdevenir actor? Té referents propers?
Perquè de ben petit vaig pujar a l’escenari a fer els Pastorets, em va agradar i una professora de català [Maica Manresa] em va encoratjar a fer teatre a l’escola. Als 14 anys ja estava estudiant teatre.
Vostè va néixer a Andorra. Què el va portar al Penedès?
Hi vaig venir per la meva dona, que hi tenia la feina. Abans vivíem a Barcelona, d’on ella anava i tornava, i va arribar un moment ara fa 21 anys que es va quedar embarassada i vam anar a viure al Pla. Després vam viure a Santa Fe i ara, des de fa 10 anys, vivim a Sant Pau d’Ordal.
Què li agrada més d’aquest territori?
Sobretot, la seva gent. Sempre hem estat molt ben rebuts a tot arreu, i especialment aquí, a Sant Pau.
Parlem de la seva feina, on ha fet tota mena de registres professionals. Amb quin se sent més còmode?
No em quedo amb un de sol, perquè m’agrada el teatre, el cinema i la televisió, molt diferents entre ells.
Té una trajectòria molt llarga com a actor. Pot escollir els seus projectes?
No crec que hi hagi gaires actors que puguin fer-ho, i en el meu cas no acostumo a dir gairebé mai que no a una feina. El món dels actors ja és massa inestable com per permetre-s’ho.
De quin projecte se sent més cofoi?
Treballar amb l’Agustí Villaronga, per exemple, va ser molt important per a mi, així com la sèrie La Mesías, amb Los Javis, també ha estat un punt d’inflexió; en teatre he treballat amb la Carme Portaceli i ara tinc moltes ganes de fer-ho amb el Julio Manrique, amb l’obra El barquer, que s’estrenarà al febrer al Lliure… Però en tants anys hi ha moltes projectes que m’han marcat.
És mitòman? Amb qui li agradaria treballar?
No, no ho soc. M’agrada molt conèixer la gent i estar-hi a prop, com recentment amb tot l’equip tècnic en un treball a Xile. M’enriqueix molt conèixer gent d’arreu, escoltar com parlen i apropar-me a la seva cultura.
Què li va comportar el Premi Gaudí per ‘Pa negre’?
Els premis et serveixen una mica per situar-te, per recol·locar-te, i penso que no se’ls ha de fer més cas que això. Després d’aquest premi vaig estar quatre anys sense treballar en cinema. És complicat de gestionar i quan treballes mai no t’acabes de fiar del tot que continuaràs tenint feina.
En quin moment es troba ara per ara?
Recentment he estat rodant a Xile, una sèrie a Galícia i una pel·lícula que he acabat aquest agost precisament aquí, a Catalunya. També he estat rodant un biòpic sobre el cantant Raphael a Tenerife, faré una pel·lícula a Madrid i ara me’n vaig a Sant Sebastià per estrenar la quarta temporada de la sèrie La caza. Irati. Després ja vindrà l’obra El barquer.
Com veu el panorama audiovisual català?
Ara mateix s’està rodant poc a Catalunya, per una qüestió tan simple com que no són gaires els avantatges fiscals que es donen a les productores. El que sí que es fa és molta publicitat, amb unes infraestructures i nivells tècnics molt ben muntats. A Madrid es treballa més i hi ha actors que han hagut de marxar, però tot i que m’hi he passat llargues temporades, com ara que m’hi passaré tres mesos, mai no hi he tingut la residència.
En l’aspecte musical, vostè és teclista del grup andorrà Hysteriofunk…
Vaig estudiar piano clàssic i al Conservatori ens vam conèixer ja fa 30 anys els integrants del grup, entre els quals hi ha el Cesc Vilarrubias, del Penedès. Tot i estar en actiu, fem pocs concerts ara, sobretot a Andorra, per la dificultat de quadrar agendes.
