“La ultradreta puja pel fracàs de la política tradicional a resoldre els problemes greus”
Entrevista a Antoni Segura, catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UB i autor del llibre guardonat amb el Premi Joan Lluís Vives 2024.
Antoni Segura (Barcelona, 1952) ha visitat recentment Vilafranca, convidat per l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP), per presentar en format conferència al vestíbul del Teatre Casal el llibre El món d’avui. De la guerra freda als reptes de la interdependència global (Edicions UB, 2023). Es tracta d’una macroobra premiada amb el guardó Joan Lluís Vives al millor llibre de ciències socials reconegut el 2024 i en què, en 1.200 pàgines, aquest catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UB analitza i explica didàcticament l’evolució de l’ordre geopolític internacional fins als nostres dies a partir de la situació que es vivia al final de la Segona Guerra Mundial.
Segura ha estat president del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB) de l’any 2017 fins tot just el passat 2024 i abans havia estat director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) de la UB, fins al setembre de 2016.
A banda del llibre esmentat, que el va tenir ocupat 7 anys, Antoni Segura és autor de molts altres sobre conflictes i la política internacional, entre els quals alguns sobre l’Estat Islàmic i la religió musulmana.
Atès que l’entrevista és de fa un parell de setmanes, no s’hi esmenta, per exemple, els últims incidents bèŀlics vinculats amb l’Iran.
El món és millor o pitjor del que era en néixer vostè?
En nivell de vida i confort social, és evident que és molt millor ara; però, en canvi, no hi ha un ordre internacional que reguli les tensions i faci aquell paper que havien tingut les Nacions Unides durant la Guerra Freda. Ha desaparegut aquell compromís de les dues grans potències de no arribar a una situació descontrolada. Ara hi ha actuacions com la d’Israel a Gaza que es fan amb tota mena d’impunitat i no passa res.
Les Nacions Unides estan desacreditades en aquest sentit?
Tenen un inconvenient des de la seva creació, que és com funciona el Consell de Seguretat, amb el dret a veto de 5 països que representaven les potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial. N’hi ha que segueixen sent importants, però d’altres han crescut molt i, a més, el Consell de Seguretat té una doble vara de mesurar en temes que afecten els Estats Units, Rússia o la Xina. En conseqüència, el seu camp d’actuació és molt limitat.
I com es pot resoldre?
És difícil, perquè les grans potències no volen renunciar al seu dret a veto i d’altres països ho veuen com una discriminació creixent cap als seus interessos. Estats com l’Índia o el Brasil no tenen la mateixa capacitat per incorporar-se a les relacions internacionals i, per exemple, veiem com Putin va per lliure.
Quin panorama…
Soc pessimista perquè, a més, la Unió Europea no assumeix el paper de lideratge que hauria de tenir perquè a la mateixa UE hi ha elements euroescèptics que no juguen a favor de la seva recomposició com a potència internacional, si més no, moral. Penso que els valors sobre els que es va fundar la UE, democràtics, solidaris i de justícia social, segueixen sent vàlids, però no els assumeix com a propis amb la intensitat i la força que ho podria fer.
Per què puja tant la ultradreta arreu?
Perquè les polítiques tradicionals fracassen a l’hora d’afrontar i resoldre els problemes greus que tenen les societats. Les generacions joves veuen un futur molt compromès i això dona ales a una extrema dreta que promet i proclama respostes simples a qüestions complexes.
No n’hi ha prou per frenar-la amb veure les conseqüències que comporta allà on ja ha tocat poder?
A vegades sí, com el que ha passat al Brasil arran de Jair Bolsonaro, quan el país ha tornat a un vot més moderat. El problema és que per veure que no funciona la ultradreta primer has de veure com ho fa.
El discurs antiimmigració és una constant, oi?
Sense la immigració, tampoc hauríem tingut el creixement econòmic que hem tingut. L’esquerra no ha sabut preveure els reptes de futur i avui ens trobem, per exemple, amb un sistema escolar que cada cop presenta més problemes i un sistema sanitari a punt de coŀlapsar en determinats moments. Malgrat la bona voluntat dels professionals i els esforços perquè funcioni, ho denuncien els mateixos professors, mestres i sanitaris.
Com ho solucionaria?
És difícil, però sembla que haguem oblidat que Hitler va arribar al poder a través d’unes eleccions. Va haver de pactar amb els conservadors, però quan va ser canceller el primer que va fer va ser abolir el sistema polític tal com estava i deixar només el partit nazi, convocar eleccions i acabar amb el sistema parlamentari democràtic.
Trump o altres dirigents similars podran canviar l’status quo mundial?
De moment, als Estats Units tenim una situació favorable en el sentit que funciona la balança de poder. I Trump realment no pot fer tot el que diu que vol fer. No pot fer, per exemple, com Netanyahu, de posar el Tribunal Suprem al servei del govern. És veritat que hi ha una part important de jutges i reguladors que domina, perquè els va posar en el seu primer mandat, però així i tot ja hi ha sentències federals en contra de les polítiques del president Trump pel que fa a deportació massiva d’immigrants o la imposició d’aranzels. Per tant, una cosa és la retòrica de Trump i una altra, el que realment pugui fer.
Veurem què fa doncs en quatre anys…
És veritat que es poden fer molt llargs, sobretot per la incertesa en l’escenari mundial. I, per exemple, amb el tema de la guerra d’Ucraïna primer humilia els ucraïnesos i després diu que està perdent la paciència amb Putin i que s’atengui a les conseqüències si no entra en la via de la pau. Per tant, el problema no són tant els canvis que pugui provocar Trump, que té limitacions per fer el que realment diu, sinó la facilitat en què es desdiu del que ha dit. Adoba la imatge que és un boig, un sonat, però que té poder, i provoca inquietud en les relacions internacionals.
Potser en la segona part del mandat el Partit Republicà l’aturarà una mica…
Tinc el dubte que encara existeixi el Partit Republicà, perquè les primeres eleccions que va guanyar ho va fer amb el partit controlant, però ara només cal veure com molts dels seus homes de confiança i de les personalitats del govern del primer mandat no li han donat suport. A més, ni tan sols ha consultat el partit a l’hora de coŀlocar al govern un Kennedy, figura rellevant de les grans famílies demòcrates i negacionista de les vacunes, al departament de sanitat; o Elon Musk, que va donar inicialment suport al Partit Demòcrata i que ha plegat només perquè els negocis li van malament.
Veu lògic que es demani a Europa que incrementi el pressupost en defensa?
El que és evident és que si Europa vol tenir una autonomia estratègica ha d’invertir més, però hi ha coses millorables sense necessitat de grans increments pressupostaris. Per exemple, en la coordinació i cohesió. El problema de ser 27 països és que condiciona molt a l’hora de fer una acció conjunta i si Putin no en té prou amb Ucraïna i també vol Polònia, posem per cas, doncs nosaltres des d’aquí ho veiem molt més lluny que les repúbliques bàltiques, que tenen el problema a tocar.
Acabar amb les guerres és una utopia?
La indústria de l’armament és el motor d’algunes economies del món, entre d’altres, la dels Estats Units, i potser en bona part és una utopia, però això no vol dir que no haguem de lluitar amb polítiques de pau per evitar-les. La faŀlera per un armamentisme creixent suposa un perill real.
