“Al llarg de la meva vida he estat molt desobedient, i això m’ha donat moltes oportunitats”

Serafí Cervera es va convertir dilluns al vespre en la primera persona sorda en protagonitzar un pregó a Catalunya, encetant les Fires i Festes de Sant Sadurní

Recordo el Serafí de fa molts anys. Jo treballava en un bar a Sant Sadurní, i ell hi venia a fer el cafè. El recordo llegint el diari, i tinc un record especialment clar de la seva mirada. El Serafí té uns ulls d’aquells que expliquen coses. Uns ulls que transmeten tot allò que el Serafí mai ha pogut dir amb paraules, o com a mínim no amb les paraules que estem acostumats a sentir. El Serafí és una persona sorda i parla amb llenguatge de signes, un fet que mai li ha impedit dir allò que vol. M’imagino que la seva tenacitat és el que l’ha convertit en un home estimat a Sant Sadurní, i el que ha fet que l’Ajuntament l’hagi escollit per pronunciar el pregó de les Fires i Festes 2021. És el primer pregoner sord de Catalunya, un repte que ha assumit amb valentia, la mateixa que li ha permès enderrocar totes les barreres amb què s’ha enfrontat.

A Catalunya, fins ara, mai hi ha hagut un pregoner sord.
Sí, és cert. Era tot un repte perquè és un pregó molt diferent. Reconec que quan m’ho van proposar vaig dubtar, però penso que era una bona oportunitat per demostrar que les persones sordes podem fer coses.

Hi ha gent que encara ho dubta?
Ara, per fortuna, la societat està molt més sensibilitzada que abans, però al llarg de la vida m’he trobat amb tota mena de situacions en què s’ha qüestionat que pogués fer una vida normal.

Per exemple?
Quan vaig començar a conduir. Recordo que la gent de Sant Sadurní em deia: “Les persones sordes no podeu conduir”. Jo els contestava que sí, i em deien que si tenia un accident, no podria agafar mai més un cotxe. I jo els deia: “I tu, si tens un accident, no conduiràs més?”. Per sort, la visió que té la societat de les persones sordes ha canviat molt en els últims anys.

A la seva època, ser un infant sord no devia ser fàcil.
No, no ho va ser. Vaig haver de marxar a estudiar a Barcelona perquè aquí no hi havia escoles per a persones sordes. I les normes socials eren molt més estrictes que ara. A casa, per exemple, al meu germà i a mi (que vam néixer sords) no ens deixaven parlar amb llenguatge de signes. Ens deien que era de mala educació.

Quin mal tràngol!
Veure gent parlant amb llenguatge de signes era molt menys habitual que ara, i més en un poble com Sant Sadurní.

És més difícil ser sord en un poble petit que en una gran ciutat?
Per algunes coses, potser sí. Viure en un poble on no hi ha pràcticament ningú que parli el llenguatge de signes dificulta molt les possibilitats de comunicar-se. La vida social l’he fet pràcticament tota a Barcelona, on també he trobat molta oferta cultural i d’oci adaptada a persones sordes.

A Sant Sadurní hi ha trobat moltes barreres?
És cert que no hi ha gaires possibilitats per a les persones com jo. Totes les activitats que s’organitzen són per a persones oïdores, i això dificulta molt que puguis participar segons quines coses. De totes maneres, he de dir que aquí sempre hi ha hagut molt bona voluntat d’entesa. La gent ha fet esforços per comunicar-se amb mi, tot i que no sempre és còmode.

Què vol dir?
Sovint, per la meva veu, la gent pensava que era una persona no competent. Però soc molt desobedient, i això m’ha donat moltes oportunitats.

I m’imagino que de malentesos n’ha viscut mil i un.
I tant! Cada dos per tres. Recordo una vegada, jugant a escacs, que em van fer fora de la partida. Jo no entenia res. Més tard em van explicar que el mòbil no deixava de sonar i jo no el sentia! [riu].

Quants ensurts…
L’últim té a veure amb el pregó. Quan em van demanar que fos pregoner de Fires, el primer que vaig entendre és que em convidaven al pregó, com cada any. Després de parlar una mica em van dir: “Que seràs tu, el pregoner!”.

Sé que després que vostè ho demanés reiteradament, l’Ajuntament va incloure un intèrpret als pregons de Fires perquè les persones sordes el poguessin seguir.
Sí. Sempre li deia a l’alcalde Joan Amat que a Sant Sadurní no hi havia res per a persones sordes. No podíem seguir cap de les activitats que es feien a la vila. Finalment van accedir a posar un intèrpret al pregó, i també se’n contracten en altres activitats. La vila ha canviat molt, en aquest sentit.

I els intèrprets els han canviat la vida a vostès, també.
I tant!, sobretot quan hem de fer gestions tècniques com anar al banc, a Hisenda o a algun lloc on s’hagin de signar coses. Sovint no ens entenen, o no entenem el que ens diuen, i un intèrpret fa la feina més fàcil. Pots parlar a través de la seva veu.

Hi ha mancança d’intèrprets a Catalunya?
La situació és certament preocupant. Des de les retallades del 2008, a la Federació de Persones Sordes de Catalunya la Generalitat no els ha apujat l’assignació anual. Hi ha només 11 intèrprets a tot el país, vuit a la província de Barcelona. Cal que el Govern es faci càrrec d’aquesta necessitat, que garanteix la comunicació de les persones com jo.

En canvi, amb les noves tecnologies, imagino que se’ls han obert un munt de possibilitats.
Han marcat un abans i un després en la manera de comunicar-nos. Pensa que vosaltres, quan us volíeu explicar alguna cosa, us trucàveu: nosaltres no podem. Però amb les videotrucades estem molt més connectats.

Comentaris