“Els nens viuen la vida d’una manera més real, viuen el moment. Els adults som uns nostàlgics”

06/09/2019 - 10:52h

Entrevistem Josep Maria Esteve, director de l’IE Jacint Verdaguer durant més de 27 anys, i pregoner de les Fires i Festes 2019.

L’IE Jacint Verdaguer és una referència en matèria educativa. Els darrers anys ha guanyat alguns dels premis més importants en el camp de l’educació i forma part de diversos col·lectius pioners en la implantació de noves formes d’ensenyar. Però això no sempre ha estat així. Si aquest canvi ha estat possible, és gràcies a l’àrdua feina que un grup de docents ha fet des del centre sota la batuta de Josep Maria Esteve, qui l’ha dirigit durant més de 27 anys. Ara, a les portes de la seva jubilació, l’Ajuntament ha decidit fer un reconeixement a la transformació que ha obrat a l’escola i convertir-lo en pregoner de les Fires i Festes de Sant Sadurní.

Només li queden unes hores per al pregó…
Sí. Començo a acusar la responsabilitat [riu]. Em faig un tip de fer conferències, debats… Però un pregó, i al teu poble… Això és una altra cosa!

Què hi explicarà?
Quan el Josep Maria Ribas, l’alcalde de Sant Sadurní, em va demanar que fos el pregoner, li vaig preguntar: “I de què parlaré?”. Ell em va respondre: “Del que saps”. Reflexionant sobre això, vaig arribar a la conclusió que hi ha tres coses sobre les quals puc parlar amb entitat. Una és la meva vida, l’altra és l’escola d’on he estat director els darrers 27 anys, i l’altra són les Fires i Festes. Així que aquests seran els tres grans blocs del pregó.

Considera aquest pregó un reconeixement a la seva trajectòria?
Hi ha un moment en el text que parlo d’això. Sé que normalment es veu la figura del que és al capdavant d’un projecte com el valedor de tot un canvi. És cert que qui està davant facilita el canvi, però si no hi hagués persones que han dedicat hores i hores a l’escola, res del que hem aconseguit hauria estat possible. Hi ha gent que s’hi ha deixat la pell, pel Jacint Verdaguer. No hi ha color entre com era l’escola que ens vam trobar i el que és ara.

Com era l’escola que es van trobar?
Quan vaig accedir a la direcció l’any 92 em vaig trobar un claustre molt dividit. Hi havia gent que ja havia iniciat alguns canvis, i d’altres que eren molt reticents a les transformacions. No van ser anys gens fàcils. A més, en aquella època, a l’escola pública se li havia penjat una etiqueta de “mala qualitat”, quan el cert és que es feien coses meravelloses. Havíem de fer canvis.

I per on van començar?
Per implicar tot el claustre en el projecte. Això va ser clau. Va costar un temps, però al final va arribar l’estabilitat i vam poder concretar objectius.

Expliqui-m’ho.
Bàsicament, el que ens vam proposar era canviar el model educatiu. A començaments dels 90, l’escola que teníem encara era hereva del franquisme. Hi ha centres que encara ho són. Escoles on el que marca el dia a dia és la disciplina, on el mestre és jutge i botxí, on et defenestren si no superes un examen. Per sort, tot això s’està transformant, però les estructures encara perduren. Nosaltres volíem trencar tot això.

Ho pinta molt fàcil.
No ho va ser gens. No teníem ni idea de com fer-ho. Vam viatjar per molt a països d’Europa on el model educatiu era molt diferent. Allà, els nens eren protagonistes. Parlaven, decidien coses. Els espais d’aprenentatge eren diferents, molt més oberts. I tot allò ho volíem per nosaltres.

Quin repte!
El canvi ha estat gradual. Primer vam introduir els racons, després les noves tecnologies i els treballs per projectes, i darrerament els canvis han estat més grans. Què hem aconseguit, amb tot això? Ara, a l’IE Jacint Verdaguer els nens i nenes treballen en equip, participen, tenen uns entorns més agradables. Arribar fins aquí ha estat complicat, però crec que ha valgut la pena.

Ara l’escola és un model a seguir.
Sí, hem aconseguit ser un referent per a moltes comunitats educatives. Ens avalen els diferents guardons que hem guanyat els darrers anys: dos premis Cercle d’Economia, el Premi Nacional d’Educació, el Premi Marta Mata o el Premi als millors materials educatius de l’Estat. Tot això ens ha permès visualitzar una feina que feia molt de temps que fèiem.

També ha estat un incentiu per a les famílies?
Si les transformacions amb els docents són difícils, imagina’t amb els pares, que no participen dels debats interminables que fem de forma interna. Per això vam decidir editar la revista Som, per traslladar a la comunitat allò que fem. Si no expliques el que fas, la gent té por. Els canvis costen, en general. Hi ha moltes persones que encara pensen que l’escola ha de ser igual que sempre. Però si no canviem el model educatiu, difícilment podrem preparar persones per viure al segle XXI.

Tot va molt de pressa.
Mira, divendres al matí he de fer una conferència amb 300 professors de secundària. La meva intervenció la començo explicant-los que un nen que ara entra a fer P3 acabarà la seva formació obligatòria el 2037, i s’endinsarà en el món laboral el 2040, aproximadament. Com seran les coses en aquell moment? No ho sabem. Per tant, com hem de preparar els alumnes? Perquè sàpiguen alguna cosa en concret o perquè puguin afrontar els canvis que venen?

Digui’m-ho vostè.
L’estructura que hem anat creant els darrers anys –sobretot des del 2005, quan vam ampliar el projecte fins a la secundària– és per formar persones preparades per desenvolupar-se en el món que els ha tocat viure, no en el passat ni en el futur que és incert. Si ells tenen la capacitat de resoldre problemes, podran solucionar coses que encara no sabem ni que existeixen.

Aquesta forma de treballar, però, encara és molt minoritària.
Sí, és cert, però també ho és que d’ençà que es va crear l’Escola Nova 21 –del que nosaltres en som un dels 27 impulsors– s’han sumat al canvi 800 centres. Segueixen sent pocs, sí, però fa tres anys no n’hi havia cap. És una transformació real, i encara no ha parat.

Però seguim valorant els alumnes per les notes que treuen.
A Catalunya les coses han canviat bastant. Queda molta feina per fer, però l’educació es va adaptant. A Espanya no passa tant. Hi ha zones en què es fan unes coses molt maques, però encara són poques. Hi ha un fet que exemplifica el que passa. ¿Com és que quan es fan les proves de selectivitat tots els mitjans es fan ressò de la nota altíssima que han tret dos o tres alumnes, i en canvi del fracàs escolar a finals de l’etapa de secundària al nostre país, que està aprox al 20%, s’en parla poc? Seguim valorant massa els resultats. Si imposem quelcom, la persona no ho veurà com un coneixement útil i el més normal és que no ho aprengui. Però el pitjor és que s’acaba relacionant l’aprendre a moments d’incomoditat, de temor

Triomfar és ser bo a la feina?
No. Triomfar és saber-te desenvolupar en el món que t’ha tocat viure. Triomfar no és treure bones notes per tenir un expedient impecable que t’obri les portes al món laboral. Hi ha molts alumnes amb unes notes boníssimes, que després no són resolutius en el seu dia a dia. El problema és que l’escola franquista es basava en un model productivista. Educar els nens perquè després el món laboral es pugui aprofitar de les seves competències.

Vostès han trencat amb aquest model.
Nosaltres seguim el model de l’escola comprensiva, que és el que apliquen en països com Finlàndia o Dinamarca. És un model basat en la persona, no en el seu aprofitament, però sense obviar que podem desenvolupar les capacitats i exceŀlències de tothom.

Finlàndia o Dinamarca són dues potències econòmiques mundials.
Sí. És que està demostrat que el model productivista i el comprensiu són econòmicament igual d’efectius. El que passa és que el primer és socialment nefast. La nostra voluntat ha estat mirar de revertir això, i crec que ho hem aconseguit.

També et pot interessar

Comentaris