“El pregó l’he fet més des de les emocions, des del meu nas, des del meu nen”
Jordina Biosca conversa amb el pregoner d’aquest any, l’Òscar Navarro, el pallasso Anskari
Queden sis dies –serà el pròxim 28 d’agost– perquè Òscar Navarro, més conegut com el pallasso Anskari, pronunciï el pregó de la festa major de Vilafranca. Jordina Biosca (pregonera de l’any passat) i Òscar Navarro, que no es coneixen personalment, van quedar ara fa uns dies per fer una petita xerrada que transcrivim a continuació.
Qui és l’Òscar? I l’Anskari?
L’Òscar soc jo, i l’Anskari és aquell nen que no vol créixer i vol fer feliç la gent.
Anskari, que jo sàpiga, també vol dir Òscar. Per tant, no deixa de ser exactament el mateix, oi?
Home, estic sonat, però no tant. És bo separar-los per mantenir la puresa d’un i la maduresa de l’altre. Perquè he de viure en aquest món.
Aleshores, qui és el que ha dit que sí al pregó? Tu o l’altre?
No ho sé. Suposo que hi ha una part de mi que diu: “Ara he de fer un pregó de Vilafranca?” i l’altre li contesta: “Sí, home, sí, prova-ho! Per què no?”. I suposo que el no m’hauria perseguit tota la vida i, en canvi, el sí m’ho farà passar malament en aquell moment, però després estaré tranquil tota la vida perquè vaig dir que sí. Soc dels que pensen que sempre cal dir que sí.
Sí? Sempre?
Sí, perquè el no és com no atrevir-te, o renunciar.
També pot ser una precaució, no?
Sí, però els porucs…
Ser prudent no vol dir ser poruc.
No, home. Suposo que és ser intel·ligent o saber mesurar on ets. Però jo a vegades no tinc límits, i per això soc on soc.
Aleshores, què és el que ens aportarà cadascun?
Hi seran tots dos, perquè jo penso que em demanen fer un pregó per l’Anskari, no per l’Òscar. Però hi anirem tots dos i ho farem entre tots dos. Un és aquell nen que no vol créixer i creu que res és impossible i tot es pot fer, i l’altre és el que li va dient: “Potser això no s’hauria de fer”. Vaja, que un hi posa el seny i l’altre la rauxa”.
Equilibri, doncs?
Sí, sempre cal tenir equilibri. S’ha d’estar al límit, però equilibrat, perquè si caus, després és més difícil tornar-t’hi a posar.
Serà el teu primer pregó?
El primer i l’últim, espero.
N’has vist, abans, de pregons?
No gaires. De la festa major de Vilafranca la veritat és que no gaires i, en general, tampoc.
Quina idea tens del que ha de ser un pregó?
Ho tinc molt clar, però no ho sabria fer així. Un pregó és dir les coses que la gent vol sentir. Si hi anés l’Òscar potser faria això i, en canvi, com que crec que l’hi han demanat a l’Anskari, serà una altra cosa.
En certa manera ja m’ho has respost, però, aleshores, què és el que no hauria de ser un pregó?
Crec que un pregó no hauria de ser això, dir les coses que un vol sentir.
Exigeix un cert risc, un pregó?
En el moment que respons que sí ja t’arrisques. Gent com tu, que surt a l’escenari i es despulla… Sempre és un repte i un risc, però vet aquí la gràcia.
Tu et despulles sempre, quan puges a l’escenari?
Sí, perquè, si no, no hi pujaria. Per mostrar-te com ets ja no cal pujar a un escenari.
Et sembla que és el mateix risc un escenari extern i estranger on potser hi ha una rebuda absolutament sense prejudicis que una rebuda al teu poble d’origen?
No. És molt més difícil sortir davant de tothom aquí, perquè no et pots posar una màscara, ja que tothom et coneix i sap qui ets, i t’esperen. És més complicat.
Et faig quatre propostes: que sigui vilafranquí, que tingui continguts, que sigui bon comunicador o que estigui vinculat a la festa. Com les prioritzaries si haguessis de triar un pregoner?
Si et digués que ha de ser vilafranquí seria molt tradicional. Sobre el fet que sigui un bon orador, penso que és més important el que dius que no com ho dius, perquè no és professional. I si et trien és pel que pots dir i no per com ho pots dir.
Per tant, parlaríem primer de continguts?
Sí, penso que és important.
I les altres?
Per explicar la festa major de Vilafranca no cal ser vilafranquí, no és primordial.
Com l’has pensat, aquest pregó?
Bé, no l’he he pensat gaire.
Queda poc temps! [riu]
Volia sentir-lo… Sentir com el faria… Si l’elabores des del cap molts cops et perds, perquè aleshores és quan et sents i vols dir coses que potser no sents, i no surten bé. L’he fet més des de les emocions, des del meu nas, des del meu nen.
O sigui que l’has pensat des del pallasso.
Sí, és clar. Si no, no pujaria allà dalt. Com a Òscar tinc poca cosa a dir.
Quan has de fer un pregó de la festa major de Vilafranca tens un públic bastant local, i fins i tot d’una edat concreta i d’un tarannà social concret. Tu a qui et vols dirigir?
És que jo crec que no el faig per a ningú. Vull dir que jo no penso en algú quan vull fer un pregó. Més aviat és intentar arribar a les emocions i, per tant, si parles des del cor tu deixes anar i esperes arribar i tocar fibra. En la resta –si un té una edat o un pensament en concret– no hi penso, quan pujo allà dalt per dir una cosa.
És un repte?
Sí! I una responsabilitat, i un honor. Són moltes coses. Però potser, en el fons, només és pujar allà dalt i deixar-te anar. Si pensés en aquestes coses potser hauria dit que no, però com que no volia dir que no, no hi he pensat. També és una oportunitat de deixar anar el meu pallasso. Que s’expliqui i que la gent el conegui.
També és donar a conèixer el personatge, no?
Sens dubte. Crec que si m’han triat és pel que fa el meu pallasso.
Aleshores, fins i tot des del pallasso, segurament vols comunicar un missatge en concret. El fet de trobar-te un auditori tan gran i de tenir aquest espai que de cop i volta se’t dona et modifica en certa manera el plantejament que fas? Et fa qüestionar-te alguna cosa de com dius les coses o del que dius? Et modifica com a persona? O serà el mateix que si fossis en un camp de refugiats?
Evidentment, és molt diferent. Però si parlem del missatge, de la importància i de l’essència del que vull dir, la situació em motiva. Quan puges allà dalt, com més gent hi ha, millor. T’engresca més i et posa més en situació. Però és molt diferent. Quan vas a un orfenat, un camp de refugiats o algun lloc on hi ha conflicte, es tracta de donar aquella part de felicitat que han perdut els nens. I això no es dona pas en un pregó on vas a sentir coses que t’agradaria que et diguessin.
Però el fet que canviï l’àmbit a tu et situa en una nova tessitura.
Sí, però això només és abans de començar. Per a mi és com un homenatge per a tots els que no hi són i els que no poden ni tenir aquesta festa major, ni les coses que té la gent que serà allà. Sempre que em poso el nas és com si em posés el cor al nas. És tornar a intentar recuperar aquell nen, i que la gent que sigui allà pugui tornar a ser feliç. És clar que sempre que pujo a un escenari i em despullo, com a pallasso em faig més petit, però també em faig millor perquè vaig a buscar l’essència de la veritat, de la senzillesa, de la infantesa. Pel que fa al públic –que, per cert, et posen aquell focus que no et deixa veure res–, en el fons per una banda vols fer content a tothom i que a tothom li arribi i l’emocioni, però no és aquest, el meu objectiu. A més, no soc dels que van a lluir-se.
Dius que et posaran aquests focus que possiblement no veuràs res. Pots plantejar modificacions, no?
Sí, però com que als meus escenaris gairebé mai hi ha endolls, tot això m’és indiferent.
Però coneixes l’espai, les dimensions i saps que serà de nit, de manera que fins i tot et pots plantejar canviar d’ubicació. Al capdavall, tu has d’estar tan a gust com puguis, no? O ja t’està bé, el fet de seguir la tradició?
Jo, quan actuo, molts cops no sé on aniré ni què em trobaré, i molts cops és arribar i, allà mateix, obrir la maleta i començar. Partint d’això, a mi quan em pregunten què necessito, els responc que res. L’altre dia em preguntaven si volia un faristol i jo els responia que almenys això sí, perquè l’Òscar el necessita. Després el pallasso, com que explicarà més vivències de les seves, no necessita res.
Com et planteges, doncs, el pregó? Com una qüestió extraordinària a nivell de plantejament?
No, no. A part que em va sorprendre que m’ho demanessin. Els fa gràcia que ho faci jo, i a mi també.
El tens escrit?
Sí. Em surt molt curt, per això.
Ah! Que ha de tenir una durada específica?
No però em semblava que havia de ser més llarg. Jo veig que per explicar la festa major podries estar o molt de temps, o gens. Ara bé, a nivell d’emocions hi ha aquesta part que tu dius, però després hi ha la part del pallasso que sí que vol explicar què ha vist i com ha sentit les coses quan va pel món. D’alguna manera em sento com un ambaixador de Vilafranca al món, i potser lligaré aquest fet. Segueixo pensant que és curt. Però bé, què hi farem!
I ara que dius que et sents com un ambaixador de Vilafranca quan vas pel món, et sembla que ara serà una mica al revés? Que portaràs una mica el món a Vilafranca?
Això és el que pretenc. Sempre he pensat que la meva evolució o maduració ha estat gràcies a viatjar. He après molt més que el que jo crec que podia aportar quan he anat a un lloc i sempre m’han donat més del que jo pensava que podia donar. És la part que m’agradaria que la gent veiés, que hi ha altres maneres de mirar el món, de sentir i de veure, altres realitats… Que a vegades, si ens quedem molt tancats on vivim, penso que ens perdem això. A mi m’ha costat molt. Perquè un es pot preparar per marxar en qüestió de papers, de coneixement del lloc, però ningú es prepara per tornar a una realitat que és tan diferent de la que has viscut i, per tant, necessites molt de temps per recuperar-te.
Quan acabis el pregó tens alguna sensació a dir? Algun adjectiu? “Això m’ha omplert, això ha funcionat…”?
Primer, el que m’agradaria molt és desaparèixer. Poder fer: “Puf!”. Però no ho sé… Crec que em vindrà una mica de relaxació perquè, tot i que no deixa de ser una estona que estaràs allà dalt i explicaràs això… Això t’ho diuen molt temps abans, i és com una lluita per dir: “Com ho podria fer, com ho podria dir?”… I em sembla que serà un alleugeriment. Tinc ganes de fer-lo, i ja està.
Però et quedaràs a Vilafranca, per la festa major?
El que tinc molt clar és que no em veig a dalt d’un balcó.
Els castells des de dalt són molt bonics…
Sí, suposo que és un privilegi, però no ho sé. Jo seguiré marxant i seguiré omplint el món de nassos. No tinc gaires més pretensions.
Li posaries un títol, al teu pregó?
“Aprendre a fer realitat un somni”. Almenys, això és el que jo pretenc.
