“La cultura no ha de fer por, i no ha d’arribar només a uns quants”

Adrià Costa
Retrat d’Eva Piquer per Adrià Costa
Clara Bosch
12/07/2019 - 10:09h

Eva Piquer i Vinent (Barcelona, 1969) és escriptora, periodista, professora, editora, directora… i ha visitat el Vinseum aquest dimecres per presentar, juntament amb Eva Armisén, ‘Evasions’, un llibre de textos il·lustrats. Podríem afegir molts més detalls a la seva biografia (Premi Nacional de Cultura, premi Josep Pla, exdiputada del Parlament…), però fracassaríem en l’intent de millorar l’autodefinició que ens regala al seu compte de Twitter: “He parit llibres, articles, quatre fills i el digital cultural Catorze. Parlo de llibres al diari ARA i a RAC1. Enyoro l’època de corresponsal a Nova York”

La seva trajectòria està molt lligada a la cultura. Per què necessitem la cultura?
M’agrada dir, i m’ho crec, que la cultura és allò que ens queda quan tota la resta es trenca. La cultura és l’única eina que ens abriga quan el fred ve de dins, quan ens assetja la intempèrie moral. I, tard o d’hora, a tots ens assetja la intempèrie moral.

Què la va impulsar a crear Catorze?
Soc periodista cultural. Em vaig quedar sense feina i me’n vaig haver de crear una a mida. Això era l’any 2014. Em vaig animar a crear un digital que acostés la cultura a la gent, que apostés per la divulgació de continguts de qualitat. El nostre lema és “volem ser, fer i encomanar cultura”. La cultura no ha de fer por, i no ha d’arribar només a uns quants. L’accés universal a la cultura ens permet créixer com a persones i com a societat.

Era un projecte personal?
Sí, del tot. I molt modest. Era el projecte que em venia de gust fer en aquell moment.

Pel camí, s’hi ha sumat gent. Quin era el Catorze que imaginava?
Volia que Catorze fos un mitjà artesanal, ben cuidat, que servís per donar difusió a les coses bones que es fan en l’àmbit cultural, i que alhora fos una plataforma de creació. Hi publiquem relats, poemes, cançons, dibuixos, fotografies, entrevistes a fons, cròniques d’art, de música, de teatre, de cinema, de literatura…

S’assembla a l’actual?
Catorze s’assembla a les persones que el fem possible. I crec que no s’allunya gaire de la idea que en tenia quan vaig crear aquest mitjà digital ara fa cinc anys i mig.

El digital cultural va rebre el Premi Nacional de Cultura l’any 2018. Ha estat un impuls per al seu mitjà?
Els reconeixements sempre fan il·lusió. Però el que compta és la feina que anem fent cada dia. L’endemà de rebre un premi, Catorze havia de seguir servint continguts bons.

Catorze s’allunya de l’estricta actualitat, de les agendes marcades, de la lluita pels ‘clickbaits’… El periodisme que ve ha d’anar cap aquí?
A Catorze anem per lliure, sí. Publiquem el que volem i quan volem. És un dels avantatges de ser un mitjà petit: treballem des d’una llibertat irrenunciable. No ens cal el clickbait perquè hem creat una comunitat de lectors fidels que ens fan confiança i entren a Catorze sense saber què hi trobaran, però sabent que en sortiran una mica millor del que hi han entrat.

A ‘Evasions’ hi ha text i dibuixos. Per què van buscar mesclar paraules i traços?
L’Eva Armisén se’m va oferir per col·laborar a Catorze i em va semblar que no podia desaprofitar l’oportunitat de difondre les il·lustracions d’una pintora bona i reconeguda com ella. Vaig proposar-li de fer una secció a mitges i em va dir que sí. De seguida vaig descobrir que els seus dibuixos enlairaven els meus textos, que els feien volar. Després de dos anys de col·laborar plegades, vam decidir aplegar aquelles col·laboracions en un llibre. Ha quedat preciós.

Per què porta per títol ‘Evasions’?
És un joc de paraules amb el nostre nom: totes dues ens diem Eva. A partir d’aquí, ens va semblar interessant recrear una mena de fugides íntimes. A tots ens cal fugir del món de tant en tant, ni que només sigui per agafar aire i tirar endavant.

A tots ens cal fugir del món de tant en tant, ni que només sigui per agafar aire i tirar endavant.

Eva Piquer

Un dels articles d’’Evasions’, titulat “No et truco per res”, parla d’una filla que truca a la seva mare sense una raó concreta. Ens falta trucar per res?
Jo no truco mai a ningú, soc introvertida i el telèfon em fa por. Això té una única excepció: les trucades a la meva mare. És l’única persona del món a qui truco sense haver-me fet un guió abans de les coses que he de dir.

PUBLICITAT

A més del paper de filla, també té el paper de mare. Al llibre ‘La feina o la vida. Certeses (provisionals) d’una mare desacomplexada’ de l’any 2010 parlava de la conciliació com una llegenda urbana. Les coses estan canviant?
Ja m’agradaria, però em temo que no han canviat gaire. Dic que la conciliació és una llegenda urbana perquè se’n parla molt, però no l’ha vist mai ningú. Crec que és un dels reptes socials que encara tenim pendents. La solució passa perquè la meitat masculina de la població assumeixi realment el 50 per cent de les feines domèstiques i de criança. I perquè les empreses afavoreixin de debò la conciliació laboral i familiar.

Diu que enyora la seva estada com a corresponsal a Nova York. Què li va donar, la ciutat?
Hi vaig viure dels 23 als 25 anys. Suposo que el que enyoro és l’Eva dels 25 anys. Llavors em sentia molt gran, però encara tot era possible.

També et pot interessar

Comentaris