“El millor que et deixa el futbol són totes les amistats que fas”
El vilafranquí Ramon Gutiérrez -conegut com a “Guti”- té 27 anys. Ha viscut la millor etapa de l’entitat i ara les lesions l’obliguen a fer un pas al costat que ell espera sigui un petit parèntesi.
Va debutar al primer equip del Vilafranca molt jove.
De juvenil compaginava els entrenaments amb el Vilafranca i jugant també amb la Fundació. Un any de moltíssim aprenentatge, has de competir al màxim i la veritat que em va ajudar moltíssim a madurar com a jugador.
I ben aviat es va fer un lloc al primer equip.
No va ser fàcil, la gent de casa sempre està menys valorada.
Cada any que ha anat passant m’he sentit més important tant a dins com a fora del camp, i això és gràcies al treball i esforç diari d’un mateix.
Malauradament comencen a aparèixer les lesions.
Sempre he patit molt dels turmells. En un entrenament, em van fer una entrada a destemps al turmell i me’l vaig destrossar. El primer partit que tornava a jugar, una entrada, i altre cop lesionat, allà psicològicament vaig quedar bastant tocat. Per Nadal passat vaig començar a tenir molèsties al maluc, els doctors van decidir que havia de deixar el futbol i operar-me el més aviat possible. Els darrers 3 mesos de competició d’aquest últim any han sigut molt durs, però he pogut acabar competint bé i a gust al terreny de joc.
Vostè és molt jove per plegar del futbol.
És dur, quan et diuen que has de deixar el futbol si no vols acabar realment malament del maluc. Sóc un apassionat d’aquest esport i crec que m’arribava una època millor quant a protagonisme i maduresa a l’equip, però ho intentes encaixar com pots. Encara no ho he assimilat, soc molt optimista sempre penso que en uns mesos, quan estigui recuperat, podré tornar a practicar el futbol, però ara per ara és molt complicat.
Un jugador format a casa.
És un orgull enorme poder jugar al club del teu poble i sentir-te tan valorat com m’he sentit aquests últims anys. S’hauria d’apostar molt més per la gent de casa, hi ha molts jugadors d’aquí Vilafranca que podrien arribar a ser part important de l’equip sempre i quan s’ho treballin i se’ls doni la confiança necessària, no és fàcil però, com he dit abans, ser de la casa i sentir-te tan valorat com he tingut la sort de sentir-m’hi jo.
Ha viscut l’etapa més important del club.
Ara mateix no en soc conscient, està clar que no canvio per res aquests anys que hem viscut, i el Lluís Montaner, gràcies a les seves estadístiques sempre ens ha fet veure que aquesta etapa és la millor de la història del club.
S’hauria d’apostar molt més per la gent de casa, hi ha molts jugadors d’aquí Vilafranca que podrien arribar a ser part important de l’equip
Ramon Gutiérrez, “Guti”
Què recorda de les dues promocions?
La primera la recordo com si fos ahir, gairebé. La victòria al camp del Cerdanyola, amb la graderia plena de gent del Vilafranca. L’anada al sortir a escalfar el camp ja estava ple i la tornada al camp de la Rosaleda, va ser una experiència inoblidable. La segona la recordo més amb tristesa. Teníem el millor equip que hem tingut d’aquests anys i era l’any per fer un pas endavant. Anàvem a Madrid amb avantatge però allà tot van ser problemes, males accions per part de l’equip contrari i al final eliminats i amb gol anul·lat als 95’, per un fora de joc inexistent. La recordo amb tristesa perquè estàvem convençuts que era un any per pujar de categoria, era un any que tots teníem aquesta sensació que desgraciadament no vam poder complir.
I la Copa Federació?
També és una experiència increïble, vam recórrer tot Espanya, vam visitar camps mítics com Las Gaunas de Logronyo, també a les semifinals contra l’Ontinyent a casa que vam tenir opcions de guanyar i matar l’eliminatòria però no vam poder.
I la final de la Copa Catalunya?
Quedarà per sempre al meu record. Un mes abans de la Copa tenia molt poques opcions de jugar ja que no podia ni entrenar, però vaig treure tot el que tenia a dins per poder formar part d’aquell partit per la història. Té un valor enorme arribar a la final com vam fer. El que més recordaré probablement és tota la gent vilafranquina desplaçada a l’Hospitalet per animar-nos, veure tota la cerimònia abans del partit et fa sentir per uns moments jugador professional.
El millor record d’aquestes temporades?
Sens dubte, el millor que et deixa el futbol són totes les amistats que fas, totes les persones que coneixes. Van passant els anys i no perds el contacte, això és genial.
Continuarà vinculat al futbol?
Segur. Em trauré els títols d’entrenador i qui sap si el desitjat ascens l’aconseguirem a les banquetes…i mai se sap si em tornaré a vestir de curt.
Creu que l’afició a Vilafranca hauria de ser major?
A Vilafranca hi ha moltíssimes coses, però quan més hem necessitat l’afició, la ciutat ha respost i ha estat al nostre costat, animant al màxim.
