Patrícia Gabancho, morta als 65 anys, parlava de política lingüística amb el 3d8 el 2013
La periodista i escriptora argentino-catalana Patrícia Gabancho ha mort aquest dimarts a Barcelona, als 65 anys, víctima d’un càncer de pulmó. Amb motiu d’aquest fet luctuós, recuperem en aquest espai l’entrevista que va concedir al 3d8 l’any 2013, amb motiu d’una visita de Gabancho a l’Agrícol de Vilafranca.
Va ser amb motiu d’una ponència sobre la projecció de futur aleshores sobre la llengua i la cultura catalana i la política lingüística. El titular d’aquella entrevista era, segons va dir Gabancho: “Una política lingüística hauria d’assegurar que un catalano-parlant pot viure en català a Catalunya, i això no passa”.
Tot seguit transcrivim tota la conversa mantinguda amb l’escriptora desapareguda aquest dimarts.
– La política lingüística del Govern de la Generalitat és l’adequada?
Sincerament, jo dubto que hi hagi política lingüística perquè no la veig per enlloc. Estic segura que hi ha suport a les entitats que hi treballen i subvencions, però una política lingüística hauria d’assegurar que un catalano-parlant pot viure en català a Catalunya, i això ni passa ni s’hi està avançant.
– Com veu el panorama actual sobre la llengua i la cultura catalana?
És optimista, el català té una mala salut de ferro. I la cultura està vivint un esclat de talent, amb un doble vessant: continuen treballant molt bé els que ja són “clàssics” i ha fet una passa endavant amb brillantor una nova generació, que ara té al voltant de trenta anys, i que ocupa tots els vessants de la cultura amb una creativitat extraordinària. D’altra banda, la projecció internacional s’ha incrementat. La catalana és la cultura sense Estat més important del món, i això, que els catalans no tenen en compte, és un factor positiu per l’expansió i consolidació de la llengua. El problema, com sempre, és que tot i que no som una llengua perseguida en aquest moment, tenim una llengua “incordiada” des del poder espanyol. I això ens afebleix també sociològicament.
– L’única sortida futurible de Catalunya passa per assolir un Estat propi?
L’Estat propi et garanteix que tu pots posar les regles de joc; és a dir, que s’acaba la pressió des de fora d’una altra estructura cultural (la castellana) que es desplega amb una potència enorme en el teu mercat. Dit d’una altra manera, tu domines el mercat propi, i això multiplica la capacitat de la llengua per ser l’instrument de relació social i cultural. Això, per descomptat, no implica intervenir en els hàbits lingüístic privat de les persones, ni molt menys vol dir fer fora el castellà, que és patrimoni dels catalans. Però pots regular coses que ara són en castellà perquè les lleis espanyoles ho protegeixen, per exemple, l’etiquetat, el cinema doblat (espero que canviem a la versió original), els rètols o la llengua amb què et parlen els cambrers i els taxistes.
– Mentre això no succeeixi la llengua i la cultura pot sortir-ne malmesa?
En una situació de bilingüisme mal regulada, la llengua més feble és la que surt perdent. No està en posició de desaparèixer, perquè el català té prestigi social (és la llengua de la part central de la societat i de la classe professional) i és un instrument d’ascens social i cultural. D’altra banda, la consciència lingüística dels catalans és molt forta, tot i que menys forta en el jovent. Però estem immersos en una batalla per l’hegemonia, precisament en aquesta part central. No diguem ja els atacs sistemàtics contra la immersió lingüística, que és el principal instrument d’incorporació de nous parlants naturals.
– Com valora la sentència del TC sobre l’escolarització dels alumnes que vulguin fer-ho en castellà?
En una societat democràtica com la nostra, la decisió sobre el règim lingüístic de l’escola pública correspon a la majoria parlamentària, que a Catalunya ha estat i està per la immersió. El problema és que Espanya no ens reconeix com a “subjecte politic” i per tant, el que nosaltres decidim s’ho passa per on li rota, per tal d’imposar la jerarquia lingüística a favor del castellà que està en l’esperit de l’article 3 de la Constitució. És una actitud intolerable. Tampoc és l’única actitud intolerable que ens arriba d’Espanya. Per això marxem.
– Creu que hi hagut un cert relaxament en la defensa de la llengua catalana els darrers anys?
No. Si una cosa estimen els catalans és la llengua. Quan dic catalans ara m’estic referint als catalans d’”emoció catalana”. Hi ha menys consciència en el jovent, no hi ha consciència en els nous parlants, i sobretot no hi ha consciència de la necessitat de mantenir la qualitat de la llengua. Es parla, en algunes zones, un català molt desfigurat fonèticament i gramaticalment, a part del lèxic envaït de catalanismes. Parlar “catanyol” no està mal vist. Ni que siguis un parlamentari o un comentarista radiofònic! Això és absurd. No passa amb cap llengua del món. És, un altre cop, un problema de jerarquia.
– Per a vostè és preocupant que a l’àrea metropolitana s’utilitza cada cop menys el català?
No és veritat que s’utilitzi menys; al contrari, s’utilitza més. El que passa és que s’hi ha incorporat un gruix de població nouvinguda (un milió de persones!) que distorsiona l’estadística. En general, l’important és el que passi en el tronc central de la societat, perquè s’entén que, en les societats complexes d’avui, les perifèries –diverses—es configuren segons la majoria que hi hagi, i poden ser parlants d’altres llengües o practicants d’altres costums. La clau és que, quan aquests individus ascendeixen socialment, s’incorporin a la majoria social i els seus usos lingüístics. Això passa a Catalunya i és bàsic per la nostra supervivència com a societat cohesionada. No hi ha dubte que una legislació protectora ho estimularia, però això no ho podem fer plenament dins d’Espanya.
