Els jocs d’infància al Penedès
Ramon Marrugat Cuyàs
Filòleg
Hi ha tot un lèxic particular penedesenc en els jocs de la canalla, com ara el nom de cuc amb què hem batejat aquesta secció, amb el qual substituïm el fet o cuit de la llengua general. El nostre cuc adopta moltes modalitats: a amagar, a córrer, a trencar el fil, als alts, a soldats plantats, a amaneixe’n un…; fins i tot a Igualada, que hi inclouen el Cuc als quatre cantons, tenen un nom per al jugador enxampat, que queda mistrigat, mot molt semblant al de Vilanova, on el que es posa de cara a la paret i endevina el lloc on hi ha algú, diu: -“Pistracs, Joan!” i, si s’equivoca, l’altre replica, des del lloc real on està amagat: -“Pistragatfals!”
Sempre han estat marcats els jocs de nens dels de nenes i la vilafranquina Mercè Bertran, en un sucós llibre de memòries, assenyalava que “cap nena d’aleshores s’hauria atrevit a jugar a cavall fort o a saltar i parar, doncs es consideraven jocs inadequats i gens femenins”. En sentit contrari, l’Eduard Vidal i de Valenciano opinava que “Això fa mossa” de la fórmula d’eliminació Una plata d’enciam.
Clarament de noies eren l’entretenir-se amb la fireta de terrissa per a fer coudinar i el joc de la xarranca, conegut a Vilafranca com a zeps i, encara més, jugar amb les perles, a cap o treva. D’aquest costat eren els jocs de rotllo amb cançó: Les ninetes, Les velles, La ruda, Els esclops de Déu fangaven…
Si a Vilafranca, de fer volar un estel se’n deia avarar la grua, a Vilanova, com si fos una activitat marinera més, en deien calar la bota, per la forma hexagonal dels estels que recordava la d’un barril. Encara ara, d’elevar un globus en diuen calar globus. Una cançó carnavalesca jugava amb el doble sentit: “En comparsa molt formal | recorren la vila tota, | i al final calen la bóta | donant foc al Carnaval”.
No era gens ben vist fer trampes en el joc, que era fer la grilla, i bona causa d’esbarallar-se era ser acusat de gambar en el joc de bales. Ara que, violents n’eren molts jocs, com el del xerric i, sobretot, el de gepes, que consistia, amb pilotes fetes de drap, a estomacar-seamb geperols.
Molts dels noms tenen una reducció local: a Vilafranca, un cupoll és una baldufa gran que es llança amb cordill anomenat faritzela; a Sant Quintí hi ha el joc de mataconill, així com al Vendrell el de pata-runes.
El lèxic específicament penedesenc és tan interminable com la llista de jocs, que n’hi ha per a tots els moments i ocasions. No estem gaire segurs si en els d’ara, tant en els del mòbil com en els de l’ordinador, hi trobaríem una marca nostra.
