La llibertat: un tresor

Xavier Sanjuan

El Vendrell

No sabem exercir la llibertat. Les nostres decisions no són lliures i per això no sabem decidir lliurement. Quan escollim, per exemple, qui ens ha de governar ho fem entre unes opcions determinades; és una llibertat condicionada. De fet, estem tan condicionats que, avui en dia, donar llibertat és un risc. I la llibertat portada a l’extrem condueix a l’anarquia.
La votació lliure per escollir els set tresors del Vendrell és un despropòsit. Durant uns dies els vendrellencs han pogut escollir els seus tresors lliurement i sense condicionants. I el resultat és un estirabot difícil d’esmenar.
Els resultats mostren una ferma lluita entre l’ego, del “tothom mira per ell” i la indefinició del “tira, tira i quedem bé”. Així, hi ha aberracions com nominar per separat l’àliga, el lleó i la cercavila de festa major. O, un cas contrari: nominar la gastronomia en general i no apostar de manera clara i concisa per plats tan genuïns com el xató. En som o no en som el bressol? O si hi pensem una mica més: ¿realment elements del seguici que daten del 2013 i el 2015 ens representen ja tant com per ser un distintiu del municipi? I els gegants, que els tenim des del 1930?
De Pau Casals en volem el llegat; de Guimerà, la casa museu. A la llista hi apareixen també llocs com la torre del telègraf o el jaciment ibèric de Mas d’en Gual, que si preguntessin on és per empadronar-nos-hi seríem el municipi més petit de la comarca. I de les Madrigueres, per exemple, ni ase ni bèstia.
No sabem decidir. No sabem votar. Espero que el projecte de marca de ciutat que ha endegat la Universitat de Vic posi llum en aquesta foscor que no és per manca de sol sinó perquè ens hem posat una bena als ulls.